Dones castigades en reformatoris de l'Església: "Ens volien ensinistrar per ser bones esposes"

Maria Forns és supervivent d'abusos en un dels reformatoris del Patronato de Protección de la Mujer. L'estiu de 1972, amb 16 anys, la van enviar a un centre gestionat per l'orde de les Adoratrius a l'Eixample de Barcelona.

La despertaven amb una jaculatòria --una oració breu i fervent-- i després anaven a missa. Passava moltes hores netejant el centre i treballant al taller de cosidora, on posava els ulls i el nas a ninots de la Pantera Rosa:

"Treballaven per a empreses de fora, sense cobrar ni un duro, seguint un patró d'explotació laboral que s'estenia a tots aquests centres."

L'ambient era estricte, però no era més dur del compte, recorda. Ara bé, la castigaven si es negava a fer alguna cosa:

"Et podien rapar, enviar-te a cel·les d'aïllament o quedar-te sense cap visita."

Un cop es va intentar escapar amb una companya, sense èxit, a través d'una escala que portava a les obres que es feien entre els carrers Consell de Cent i Villarroel.  
 

Patrons de feminitat

La Maria no té clars els motius que la van portar allà. Mai ha sabut si era perquè llegia massa, perquè llegia coses inadequades, perquè tenia companyies inadequades o perquè un capellà, molt autoritari, estava obsessionat que ella seguís un camí determinat.  

Al reformatori les collaven per aconseguir un patró femení concret.

"Ens intentaven ensinistrar per ser bones esposes i mares, però, a més, tenien una obsessió amb les tendències lèsbiques. Així que t'acostaves massa a una noia ja hi havia la sospita que hi podia haver alguna cosa i et separaven ràpidament."

I aquesta separació podia arribar de sobte, un matí qualsevol. Així les monges podien fer sortir del centre qualsevol noia que havia intimat massa amb alguna companya i enviar-la lluny d'allà. De fet, una de les normes era que les confidències, l'amistat o solidaritat estaven prohibides.

Això li ha fet molt difícil retrobar-se amb dones que van ser al centre. Forns era molt amiga d'una noia de Santa Coloma de Gramenet o de Badalona, no ho recorda bé, que no ha trobat perquè no sap on buscar-la.  

"No em reformaran"

En total va estar 11 mesos repartits entre aquest centre de l'Eixample i un altre de Sant Just Desvern. Ella sempre va tenir clar que no havia fet res dolent: "Vaig proposar-me que no em reformarien, que no em canviarien, que jo volia anar per un camí que encara no sabia quin era perquè només tenia 16 anys. Havia de buscar el meu camí."

Tothom es queda molt parat quan explica la seva experiència. Els primers anys després de sortir sí que l'explicava, però amb el temps va deixar de fer-ho, fins que un dia va veure el documental "Els internats de la por", de Montse Armengou i Ricard Belis. S'hi va sentir reflectida i va contactar amb alguns dels testimonis.

"Tothom que hi ha passat ho ha mantingut en silenci normalment perquè és una etiqueta de mala dona, i hi ha moltes dones que no ho han explicat ni a la família."

Ella es considera víctima del franquisme i també les seves companyes, malgrat que no sabien que ho eren. Ara intenten que la llei de memòria històrica les inclogui. 

La congregació de religioses Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament continua funcionant com a escola i mai li han demanat perdó. "No en són conscients --diu Forns--, la seva mentalitat és que feien el bé i ajudaven les noies anar pel bon camí."

El control de la moral sexual

La dictadura va reformular el 1941 uns centres que venien de la II República. El franquisme tenia una voluntat clara de control i repressió de la moral sexual de la dona sense cap garantia judicial.

Pilar Iglesias Aparicio, autora d'un assaig sobre la repressió de les dones en aquestes institucions, explica per què s'hi tancava algunes dones.

"Per sospita de comportaments, que no eren delictes tipificats, sempre relacionats amb la moral sexual, que no eren motiu d'empresonament per als homes. Per descomptat no hi havia cap judici i a les dones se les detenia sense saber per què."  

Hi rebien el mateix tractament una dona violada per un familiar o una que havien trobat pel carrer fumant. A més, els agressors no rebien cap càstig, però, en canvi, a les dones les tancaven per evitar l'escàndol. L'últim centre del Patronato de Protección de la Mujer va tancar el 1985.
 

Les nenes esclaves

A la irlandesa Maureen Sullivan la van tancar en una bugaderia de la Magdalena, els centres gestionats durant més de 70 anys per l'Església catòlica a Irlanda. El seu padrastre n'abusava sexualment i l'entorn volia evitar l'escàndol.

El 1965, un mes després de fer 12 anys, la van treure de l'escola per enviar-la a la bugaderia que hi havia a New Ross, al sud-est d'Irlanda: "El que em van fer va ser molt, molt dolent. Era un infant que necessitava una mica de consol, d'atenció mèdica i no vaig tenir res de tot això, només em van llençar allà, amb un munt de dones grans."

"No deixaven que parlessin amb mi, si ens enxampaven, ens castigaven i per això xiuxiuejàvem. Tenies més drets en una presó."

Allà li van canviar el nom, li van tallar els cabells i es va convertir en una nena esclava. El centre el portaven les germanes del Bon Pastor: "No et tractaven bé, no sé com tenien aquest nom bonic de 'bon pastor', perquè hi estaven molt lluny", explica la Maureen.

"Eren fredes, despietades i molt cruels, i tot el que volien i els importava era que es fes la feina."

"Feien molts diners"

A la bugaderia tenien milers de llençols, fundes de coixins, estovalles, mocadors, pantalons curts, uniformes de l'exèrcit, milers i milers de peces de roba que entraven per aquelles maleïdes portes que s'havien de rentar, assecar, emmidonar i planxar.

Treballaven dia i nit, gairebé sense descans. Fins i tot els caps de setmana, quan la bugaderia estava tancada, els tocava netejar l'església i les habitacions de les monges. Era una feina de 24 hores al dia 7 dies a la setmana. I algú hi feia un bon negoci.

"No cobràvem res", recorda la Maureen. "Potser ens donaven un gelat, alguna vegada cada quinze dies, aquest era el nostre sou. I feien molts de diners. A les oficines hi havia llaunes de galetes i caramels plenes de rotllos de diners dins de bosses de plàstic."

Educar-les per al matrimoni canònic

A la Guinea Equatorial sota la dictadura franquista hi havia espais per inculcar la moral catòlica a la dona local i eliminar la poligàmia. Eren les Sigsas, uns reformatoris controlats també per monges. Iñaki Tofiño, lingüista i historiador, ha treballat en la història cultural del país africà:

"Podem parlar d'una institució repressora perquè les dones surten del seu espai habitual, de les seves famílies extenses, de les relacions de parentiu africanes i s'eduquen en un context d'internat per ser bones esposes catòliques."  

L'Església catòlica va tenir un paper evangelitzador però també colonitzador per donar un cop de mà a la dictadura. A banda de qüestions morals, va intentar inserir la població local en esquemes de producció capitalista per poder vendre a l'exterior el cafè i el cacau de Guinea Equatorial. 

La disculpa del govern irlandès

A Irlanda, les últimes bugaderies de la Magdalena van tancar el 1996. La societat civil, encapçalada per les mateixes supervivents, per la investigació periodística i acadèmica i per la producció cultural, van protagonitzar un moviment que va portar el govern irlandès a disculpar-se per la responsabilitat de l'Estat.

Va ser el primer ministre Enda Kenny davant del Parlament el 19 de febrer del 2013: "Com a societat us hem fallat durant molts anys, això és una vergonya nacional, ho sento molt i em disculpo de tot cor."

També hi ha hagut un programa de reparació a les víctimes, però cap dels quatre ordes religiosos que gestionaven les bugaderies s'han disculpat públicament ni tampoc ho ha fet l'Església catòlica irlandesa, que ha negat sempre qualsevol implicació.

En el cas de Sullivan, només una monja de l'orde del Bon Pastor li va dir "ho sento", però mai ho va voler fer públicament.  

"Jo ara tinc 72 anys i si ella hagués sortit i hagués parlat en públic: 'Em sap greu pel mal que hem fet a aquesta dona quan era una nena innocent', m'hauria donat un nou al·licient per viure."

Maureen Sullivan es va posar a escriure la seva història per por que tot allò quedés enterrat: "Encara ara amaguen el que em van fer i és això el que em va fer escriure el llibre. Vaig pensar: 'Si un dia em passa alguna cosa, la meva història no se sabrà.'"

Pel que fa a Guinea Equatorial o a Espanya, van ser nombrosos els ordes religiosos que van gestionar els centres i tampoc no hi ha hagut cap reparació o disculpa per part de ningú.

Pilar Iglesias Aparicio explica que ni tan sols la llei reconeix aquestes dones com a víctimes: "El Patronato de Protección de la Mujer ni tan sols està inclòs en la llei de memòria democràtica del 2022 com a situació per acreditar la condició de víctima del franquisme."  

Una organització de supervivents anomenada Desterradas Hijas de Eva i un grup de suport a les represaliades nascut a Catalunya treballen per la difusió i per evitar el silenci de la violació de drets humans comesa en aquestes institucions.