Dones que descobreixen que tenen autisme un cop són adultes: "Jo era la rara"

La imatge estereotipada de l'autisme d'un nen que no es comunica i té moviments repetitius ha fet que s'hagin diagnosticat majoritàriament casos en el sexe masculí. Un estereotip que fins i tot ha servit per a pel·lícules i sèries. Però s'ha anat descobrint que no només hi ha aquest perfil.

A partir del 2013 es va deixar de parlar simplement d'autisme o d'Asperger i es va començar a parlar del trastorn de l'espectre autista (TEA). Amb aquest concepte es van ampliar els criteris de diagnòstic i hi han començat a tenir cabuda moltes persones que fins ara hi estaven excloses. És el cas de moltes dones que no van ser detectades quan eren petites.

La prevalença d'autisme a Catalunya és d'un cas per cada 88 habitants. Fins fa poc, la ràtio de detecció era de 4 nens per cada nena, però va en augment i ja se situa en un cas en noies, per cada dos nois.

Sara Codina és una d'elles. Després de molts atacs d'ansietat i depressions, finalment, fa un any li van donar el diagnòstic, davant la seva incredulitat.

"Quan em van dir autista vaig ser la primera en dir 'no, com haig de ser autista si no soc un nen; per començar, soc una dona.'"

A més moltes d'aquestes dones han desenvolupat habilitats per amagar el trastorn, cosa que encara les ha invisibilitzat més. S'anomena "masking", elaborar diferents màscares per copiar conductes i així intentar sentir-se socialment acceptades. Un camuflatge que no és innocu perquè genera ansietat, depressions greus i un llarg viacrucis de diagnòstics erronis amb més probabilitats de suïcidi.

Raquel Montllor no va passar de la fase d'ideació del suïcidi gràcies al suport de la seva família, però quan va rebre el diagnòstic es va acabar d'ensorrar després de 40 anys patint depressions greus.

Les depressions són provocades pel fet de sentir-se diferents, que no encaixen en la societat que els ha tocat viure perquè tenen dificultats a l'hora d'interpretar les emocions pròpies i dels altres i, per tant, troben traves en la interacció social amb les persones del seu entorn.

Les traves que s'evidencien ben aviat són a l'edat escolar. Les persones amb TEA són carn de canó per al bullying. Tenen fins a un 44% més de probabilitats de patir-ne de petits. La Raquel recorda com ho vivia: "Que t'excloguessin a l'hora del pati, fossis l'última a escollir a fer grups de treball o, per exemple, no convidar-te mai a festes d'aniversari."

Marta Robles, directora tècnica de la Federació Catalana d'Autisme, assegura que moltes d'aquestes dones sempre s'han sentit com les "rares", que sabien que els passava alguna cosa, però fins que no van rebre el diagnòstic no van poder posar-hi nom.

Tres carreres per descobrir què li passava

Elles també tenen "superinteressos". Però si en els nens i homes estan més relacionats amb els planetes, els trens, les matrícules de cotxe i altres aspectes més relacionats amb els números, els de les nenes i dones poden estar més relacions amb cantants de moda, temes mediambientals, dibuixos animats, etc. Uns superinteressos que, socialment, passen més desapercebuts.

En el cas de la Raquel, ella mateix es va convertir en el seu propi superinterès amb l'objectiu d'esbrinar què li passava. Va estudiar tres carreres: Educació Social, Psicopedagogia i Magisteri d'Anglès. Però no va ser fins al Màster d'Educació Especial que va veure el desllorigador.

"Sentint el que explicaven sobre autisme, vaig veure que m'estaven descrivint. Jo vaig anar a buscar-los, no els professionals a mi."

La Sara, juntament amb el TEA, va rebre el diagnòstic d'altes capacitats, després d'un llarg perible per psicòlegs i psiquiatres, diagnòstic de TDH, de fòbia social i hiperacúsia. Un dels seus darrers superinteressos ha estat aprendre a tocar el piano: "Si no em poso una alarma, se'm passa l'hora de sopar, o miro el rellotge i són les tres de la matinada. Quan vull alguna cosa em concentro i no puc fer una altra cosa que no sigui això."

Un altre cas és el d'Ariadna Ramírez, que va ser diagnosticada als 20 anys, després de tota una infantesa patint assetjament escolar. Tot i que viu en un pis, necessita acompanyament en el seu dia a dia per gestionar les seves crisis. Qualsevol canvi li pot produir un bloqueig, el que ella anomena "el cervell pedra".

Marta Robles considera que falten més professionals capaços de detectar les persones que fins ara han quedat fora de l'espectre autista; no només nenes i dones, sinó també homes que, en no complir l'estereotip, també han quedat invisibilitzats.