Dos anys d'investigació i més de 200 entrevistes: així s'ha fet la docusèrie "Murs de silenci"

La docusèrie "Murs de silenci" es basa, principalment, en més de 200 entrevistes dutes a terme entre el maig del 2022 i el novembre del 2024 --moment de l'emissió-- a polítics, jutges, fiscals, secretaris judicials, policies, guàrdies civils, mossos d'esquadra, periodistes, veïns del territori, empresaris de clubs, treballadors de locals de pública concurrència, vigilants, cambrers i, especialment, desenes de dones que en el seu passat van ser explotades sexualment al Gran Escala 2000 (Ventalló, Alt Empordà).

Algunes d'aquestes fonts han estat entrevistades en múltiples ocasions al llarg de dos anys per comprovar que aportaven el mateix testimoni i no modificaven les declaracions. En la majoria dels casos, aquestes entrevistes han estat enregistrades, encara que, finalment, només se n'ha publicat una part.

Tot i que han passat trenta anys, molts testimonis recordaven amb nitidesa els fets, les persones implicades i el gran silenci que va marcar la denúncia de les menors, però poques volien apuntar a noms concrets dels responsables.

Per això, una bona part dels entrevistats han acceptat parlar únicament off the record, si bé alguns càrrecs públics i funcionaris de l'Estat fins i tot s'hi han negat.

El cas del governador civil Pere Navarro Olivella, que va exercir el càrrec entre el 1985 i el 1996 i actualment és el director de la DGT (Direcció General de Trànsit del govern espanyol), ha estat especialment decebedor. L'hem intentat entrevistar a través del seu cap de gabinet i del de premsa.

Els hem explicat la importància de tenir un intercanvi d'impressions en relació amb la seva tasca al capdavant del govern civil, però no han atès les nostres peticions. Quines preguntes li hauríem fet? Doncs li hauríem demanat si era coneixedor del que passava en aquest prostíbul, on hem pogut constatar la presència habitual de menors.

Ens hauria interessat parlar amb el magistrat Fernando Lacaba, un dels jutges del tribunal que va jutjar el cas i que actualment és al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Lacaba, que va ser president de l'Audiència de Girona durant gairebé vint anys, ha declinat "realitzar qualsevol manifestació sobre fets ja jutjats i en situació de pretèrita fermesa" a través del gabinet de premsa del TSJC.

Hauríem parlat amb l'alcalde de Vilamalla Ferran Prat, però va morir l'any 2015. La seva família només acceptava un intercanvi d'impressions amb el seu advocat al davant, una proposta que vam declinar.

Vam contactar amb la família Rolíndez Fernández, propietaris de facto del Gran Escala 2000, però immediatament es van negar a abordar cap qüestió relacionada amb la denúncia periodística.

Finalment, han declinat parlar-ne el delegat de la Generalitat de Catalunya a Girona Xavier Soy (1981-1999); la fiscal Teresa Duerto; l'exalcalde (1987-2007) i regidor de Sant Pere Pescador (1991-1995) Joan Casamort; l'alcalde de Ventalló Francesc Palomeras (1987-2007), i els comandaments dels Mossos d'Esquadra Manel Castellví i Xavier Creus.

El fons Vinader

Pocs periodistes deuen conservar un arxiu tan extens i documentat com el d'en Xavier Vinader (1947-2015), el periodista d'investigació especialitzat en l'extrema dreta i la corrupció. Vinader va cedir bona part del seu fons al CRAI del Pavelló de la República, d'accés obert per als investigadors.

Quan elaboràvem el buidatge de premsa de l'any 1992 sobre el cas, vam localitzar un extens article escrit per Vinader i publicat a la revista "Interviú" la tardor d'aquell any. El periodista hi parlava del Gran Escala 2000 com un prostíbul de la jet-set i documentava àmpliament els fets.

La documentalista de 3Cat Teresa Ibars, que ja coneixia aquest arxiu per altres recerques, es va submergir en el seu fons i va localitzar una carpeta que portava el nom de "Ventalló". A l'interior hi havia unes notes manuscrites valuosíssimes que han estat clau en la nostra investigació.

Una vintena de fulls en què el periodista havia anotat el que li havien revelat les seves fonts: noms de menors explotades, les condicions en què les tenien sotmeses, referències dels clients que no pagaven. I una revelació rellevant que estàvem obligats a contrastar.

En un dels fulls s'hi indicava que Antolín Fernández --fundador del Gran Escala 2000-- era soci d'un militar anomenat Ortega Monasterio. Josep Lluís Ortega Monasterio (1918-2004), militar de carrera i compositor d'havaneres, va ser l'autor de la peça "El meu avi". Els fulls amb aquesta ressenya estaven dipositats dins la carpeta "Ventalló", però no podíem saber amb exactitud de què eren socis.

Per això vam començar una recerca a l'hemeroteca que ens va portar a Osca i a un club, el Txoco. La memòria oral recordava que Ortega Monasterio havia estat vinculat a aquesta barra americana, no només perquè la seva esposa, Pura Gastón Esqués, era la propietària del local, sinó perquè ell el freqüentava i hi feia d'amo.

Un amic seu recordava que el mateix Ortega Monasterio li va oferir ser-ne l'encarregat. Ell, amb cara de sorpresa, ho va rebutjar argumentant que no en tenia ni idea de gestionar una barra americana i que tampoc no s'hi sentiria còmode. Els veïns de la zona ens ho van confirmar i alguns recordaven episodis concrets que havien viscut directament, en relació amb l'explotació sexual al Txoco.

Com a periodistes, donem valor als testimonis, però també considerem fonamentals les fonts documentals. Per això, la troballa a l'Arxiu Històric d'Osca de diligències judicials en què el club Txoco va ser denunciat per haver explotat menors d'edat va ser rellevant.

A l'expedient s'hi recollien declaracions del personal i de les dones explotades. Entre elles, s'hi indicava que algunes de les noies procedien d'una agència de Barcelona anomenada Agencia Gracia i que el propietari real de la xarxa de clubs a la qual pertanyia el Txoco era del tinent coronel Josep Lluís Ortega Monasterio. En aquesta mateixa documentació s'assenyalava que la propietat del local i de l'agència que proveïa de dones el club era Purificación Gastón Esques, l'esposa d'Ortega Monasterio.

La localització de víctimes

Juntament amb la productora Sandra Rierola, hem pogut identificar almenys un centenar de nenes i dones que van passar per alguns dels clubs d'aquestes xarxes. La majoria tenien un relat amb denominadors comuns: una arribada enganyosa al local, la coacció que patien i, moltes vegades, la manca de llibertat de moviments. Així mateix, no totes les dones relaten haver estat víctimes i algunes asseguren la seva voluntarietat.

La identificació i localització d'aquestes nenes i dones --la majoria han refet la seva vida i no volen recordar aquesta experiència-- ha estat un procés llarg i complex, però necessari per copsar l'abast de les dones que n'havien estat víctimes.

En la confecció de la docusèrie, hem comptat amb les aportacions de diversos periodistes, la majoria dels quals van quedar impactats per aquell cas. Tots treballaven per diferents mitjans de comunicació i, en aquell moment, la majoria es van adonar que el relat públic era incomplet i esbiaixat.

Les seves aportacions són valuoses pel context de l'època, però també per les seves impressions personals, sobretot quan parlen de pressions que no queden escrites enlloc, d'un procés judicial en què es va reduint progressivament el nombre d'acusats i, finalment, els clients --càrrecs públics i empresaris-- queden absolts.

En aquest llarg procés, hem de remarcar el treball de Joan Torrents (realització), Marc Faro (imatge), Carles Señalada (muntatge), Laia Manresa (guió), Armand López i Susanna Barniol (disseny gràfic), Jordi Risueño (ajudant de producció), Adrián Berenguer (música original), Montse Ané (muntatge musical), Sergi Rovira (il·luminació), Mònica Garrigó, Aina Engelhard i Tània Gumbau (disseny d'espais), Enric Casanovas (postproducció àudio), Moisès Casanovas (etalonatge) i Sílvia Pairó (producció executiva). Sense elles i ells, aquesta docusèrie no hauria aconseguit la factura final.

Quan es van denunciar els fets de l'any 1992, jo tenia 15 anys. Els recordava vagament, però el nom de l'alcalde de Vilamalla, Ferran Prat, sortia de vegades a les notícies de la desapareguda Televisió de Figueres, on vaig començar a col·laborar al cap d'un any.

Era un personatge públic, popular, que arran d'aquest cas va passar de militar a Convergència i Unió al Partit Popular i això, en aquell moment, encara era un fet insòlit. Vilamalla era, a més a més, una de les poblacions més pròsperes de la comarca, per la creació d'un complex fitosanitari, que feia que rivalitzés amb la Jonquera.

Per tant, és un tema que ha estat en l'imaginari col·lectiu de diverses generacions pel silenci que va seguir al cas. La comarca fronterera de l'Alt Empordà és petita. La meva esperança és que aquest treball d'investigació sigui un punt de partida per a altres investigacions periodístiques que puguin desvelar tots els noms dels responsables i ampliar l'anomenada "Llista Epstein" local, però, sobretot, ha de servir de reparació moral per a aquelles nenes i dones. Una fita prioritària dels professionals de 3Cat, en què la nostra raó de ser és sempre el servei públic.