Duel Macron-Le Pen? Res és com abans a les eleccions franceses

Ha acabat una de les campanyes més estranyes per una elecció presidencial francesa. Els sondejos vaticinen, des de fa mesos, que la primera volta de diumenge conduirà a un duel Emmanuel Macron-Marine Le Pen, com el 2017. Però res no és ni serà igual.

Mai l'extrema dreta ha estat tan a prop de l'Elisi. Mai els partits tradicionals han estat tan a prop de la desaparició pura i simple. I pràcticament mai no s'ha considerat tan probable una abstenció històrica que polvoritzaria tots els rècords.

Decepció de l'electorat respecte a la classe política, desinterès, pensar que ja tot està dat i beneït, absència de debat..., raons múltiples i diverses que seran determinants. Però ningú no exclou una sorpresa, encara que sigui petita, en l'ordre d'arribada dels candidats. Tot sembla molt volàtil. I per alguns, tot i que pugui semblar irrisori, la diferència entre quedar en quart lloc i no en cinquè és, simplement, vital.

No és estrany que en el tancament de campanya tothom cridi desesperadament a la participació.

"Tenen notícies de Macron?"

"Abans de contestar a la seva pregunta, deixi que n'hi faci jo una: tenen notícies de Macron? Perquè pensàvem que seria aquí. Ja sabíem que no volia debatre, però estem sorpresos. De debò és candidat?" Fa quatre dies, el candidat Philippe Poutou del Nou Partit Anticapitalista començava així, amb un somriure irònic, la seva intervenció en un programa dedicat a les eleccions de la cadena pública France 2. Utilitzava uns segons del seu limitadíssim temps de paraula no per parlar del seu ideari, però sí per posar el dit a la nafra.

Macron ha estat absent de la campanya. Pensava que podria sobrevolar-la com havia fet anys enrere algun (fins i tot més d'un) president sortint? Ha estat massa ocupat pel seu rol presidencial en un context de crisi internacional? Ha calculat malament els tempos? S'ha refiat del rèdit que li ha va donar, a finals de febrer i principis de març, la invasió russa d'Ucraïna i que el va propulsar a més d'un 30% de vots en els sondejos? No va preveure que l'efecte "bandera" (tancar files al costat del poder en cas de guerra) tindria data de caducitat?

Segurament, hi ha de tot una mica. El fet és que ara els sondejos li donen un 25-26%, mentre que Marine Le Pen ha pujat al 22-23%. El marge d'error existeix, però les dinàmiques semblen clares per a tothom. Fins i tot per al mateix camp del president candidat que mostra una certa inquietud els últims dies (fingida o real) i intenta recuperar el temps perdut.

Macron i el menyspreu

Si hi ha una paraula que a molts francesos associen a Macron és el menyspreu. Al llarg del seu quinquenni no han faltat mostres, paraules i actituds que han contribuït a crear una impressió de menyspreu en algunes capes de la societat. "El president dels rics" és la qualificació que porta penjada com una llufa. I n'és ben conscient. L'exercici d'alliberar-se de l'etiqueta no li resulta fàcil.

Macron ha fet un únic míting. El dia 2 d'abril a La Defense, a tocar de París. S'estava ja en campanya oficial i això vol dir que tots els candidats (12 en total) tenen exactament el mateix temps de paraula. Resultat: el seu míting no va ser difós per televisió, ni tan sols a les cadenes d'informació de 24 hores. Si l'hagués fet una setmana abans hauria estat retransmès en directe.

El 2 d'abril, Macron, va fer un munt de crides implícites a electors de l'esquerra fins i tot reprenent o reformulant eslògans de François Mitterrand. Xuclar electors de l'esquerra després d'haver xuclat electors de la dreta, cosa que havia fet amb alguna mesura clau del seu programa com, per exemple, portar l'edat de jubilació als 65 anys. I calia compensar. Ell no és ni de dretes ni d'esquerres, diu. Ell és del camp del progrés.

El seu programa, per cert, no es va publicar fins el 17 de març i de fet la seva candidatura no va ser oficial fins el 4 de març, quan va dirigir "una carta als francesos". Durant el poc temps que ha dedicat a la campanya ha fet d'equilibrista entre el balanç de mandat i les promeses de candidat. D'aquí que el seu míting l'articulés en bona part a partir de dues frases repetides una vegada i una altra: "Això s'ha fet", per una banda, i "no em resigno a...", per l'altra.

I al mateix temps (aquesta era la seva frase cèlebre de la campanya de 2017) ha hagut de desempallegar-se d'un afer ben molest: l'escàndol de les consultories. Resumit en quatre paraules: un informe del Senat dóna les xifres supermilionàries gastades per l'Estat en informes de consultories privades.

El focus s'ha centrat en McKinsey, empresa que té la seu social a l'estat nord-americà de Delaware, un paradís fiscal, i que tot indica que no paga impostos a França. Ara s'està investigant si hi ha frau fiscal. Exdirectius de l'empresa tenen càrrecs en la formació política de Macron.

Aquest afer està resultant un regal per a l'oposició i posa llenya al foc del debat sobre com empreses privades, i a sobre estrangeres, orienten i participen en decisions de polítiques públiques.

Malgrat el seu verb, la seva oratòria i la seva declamació, Macron de moment no pot portar-ho tot amb tanta lleugeresa com segurament s'imaginava.

Marine Le Pen i els seus gats

Le Pen té 6 gats. Els acarona, els somriu, els fa moixaines. I els portarà a l'Elisi si és presidenta. Vet aquí una de les imatges comentades d'aquesta campanya. És la versió de Le Pen 2022. Una Le Pen relaxada, somrient, serena, còmoda als platós de televisió. Ha passat la llima --o més aviat el ribot-- per totes les asprors del seu discurs habitual.

En algun míting ha prescindit del faristol i, amb el micròfon a la mà per acostar-se al públic, ha explicat aspectes de la seva infantesa i de la seva vida personal. S'ha volgut "humanitzar" i "presidencialitzar". I ha tingut l'enorme habilitat de declarar-se, des de fa temps, "la candidata del poder adquisitiu". El context internacional, les conseqüències de la guerra a Ucraïna i una inflació disparada que toca totes les butxaques li han permès aparèixer com a visionària i pròxima a la gent, i sobretot a les classes populars: el poder adquisitiu és, amb molta diferència, la primera preocupació dels francesos. Queda lluny el tema de la immigració i de la identitat.

Malgrat aquesta transformació de Le Pen, el contingut del seu programa continua sent d'extrema dreta, però un cop més ha eliminat mesures, respecte el 2017, que feien por. A tall d'exemple: ja no promet la sortida de l'euro. Ara es vol quedar al cercle de la moneda única.

El seu discurs sobre la UE s'ha suavitzat, tot i que vol modificar diferents funcionaments i sobretot reafirmar la superioritat de les lleis franceses davant de qualsevol disposició europea. Prioritat a tot el que sigui francès, i a tots els que siguin francesos. Això val en qualsevol àmbit.

Marine Le Pen ha hagut d'afegir a corre cuita un nou element a la llista de "coses" per fer oblidar (després de prioritzar el nom de Marine en lloc del cognom Le Pen, i després de canviar el nom Front Nacional i substituir-lo per Reagrupant Nacional). Ara ha hagut de fer oblidar que la seva campanya de 2017 la va finançar un banc rus amb el vistiplau del Kremlin, ha hagut de fer oblidar tots els elogis que havia adreçat a Vladímir Putin i ha hagut de fer marxa enrere, en poca estona, quan va dir que no assistiria a l'Assemblea Nacional (on és diputada) per escoltar el president ucraïnès Zelenski. I prefereix no recordar gaire que la seva campanya de 2022 la finança un banc de l'Hongria de Viktor Orbán.

El mèrit d'Éric Zemmour

El mèrit que Le Pen aparegui ara com a més presentable no és només d'ella. Li ha de donar les gràcies a Éric Zemmour, l'altre candidat de l'extrema dreta. Periodista i polemista que fa anys que es passeja per platós de televisió i que presumeix d'intel·lectual i de no ser un polític professional. Admirador profund de Putin: el 2018 va dir que somiava amb un Putin francès (sic). Llenguatge agressiu, actitud i discurs egocèntric.

Ell només té un tema: l'identitari. Amb totes les seves declinacions. No s'ha mogut d'aquí. Ha xuclat una part de l'equip de Le Pen i s'ha quedat amb la imatge d'extremista. Però també xucla i intenta convèncer tot un sector de la dreta republicana fins a fer victorejar els noms d'alguns líders de Les Républicains en els seus mítings.

Els sondejos situen Zemmour en quarta o cinquena posició, just per sota del 10% de vots. Qualificat repetidament de racista i xenòfob, als seus mítings s'han vist militants i salutacions neonazis, fets que diu rebutjar tot recordant que és jueu. Però punt essencial: l'electorat de Zemmour representa una reserva de vots important per Marine Le Pen de cara a la segona volta.

El tercer home i els partits tradicionals

Amb el tercer home, Jean-Luc Mélenchon (La France insoumise), arriba el gran tema del vot útil. Votar Mélenchon per fer que l'esquerra arribi a la segona volta? Amb un 17 % de vots, segons els sondeigs, Mélenchon fa setmanes que té una dinàmica ascendent però sembla que no arriba a fer perillar Le Pen. L'esquerra segueix dividida i esbarriada.

En les eleccions de 2017, Mélenchon va quedar en quarta posició darrera de François Fillon, de Les Républicains.

Però ara Les Republicans poden dinamitar-se definitivament: una part fa costat a Macron, l'altra a Eric Zemmour. La seva candidata oficial, Valérie Pécresse, ja només té com objectiu no quedar darrera, precisament, de Zemmour.

Corre el risc de desaparèixer també el Partit Socialista. Anna Hidalgo, la seva candidata i actual alcaldessa de Paris, tot just arriba al 2% segons els sondeigs.

Constatació: els grans partits d'on han sortit els presidents de França en les ultimes dècades (excepte Macron) sumen ara, plegats, al voltant del 10% del vots. Prova que el panorama polític entra en una nova etapa.

És clar que tots els que tenen els vaticinis en contra afirmen que els sondeigs s'equivoquen de mig a mig.