D'un diputat el 1993 a 23 el 2019: l'evolució del vot independentista al Congrés

L'independentisme ha aconseguit en aquestes eleccions un total de 23 escons al Congrés dels Diputats, 1 més que el 28A i arriba a gairebé la meitat dels 48 que s'escullen a Catalunya.

ERC en perd 2 i es queda en 13 diputats, JxCat n'ha sumat 1, i en té 8, i la CUP, que s'ha presentat per primera vegada, n'ha aconseguit 2.

Per sobre del 40% del vot

En percentatge de vot a Catalunya, l'independentisme ha pujat més que aquest únic diputat: del 39,43% el 28A -la suma d'ERC, JxCat i Front Republicà -FR-, que va obtenir el 2,74% i cap diputat- al 42,5% el 10N. 

Per tant, és la primera vegada que els partidaris de la independència de Catalunya superen el llindar del 40% del vot en unes eleccions al Congrés dels Diputats.

Malgrat la baixada de participació, el total de vots independentistes també ha pujat: de 1.634.986 el 28A -1.020.392 d'ERC, 500.787 de JxCat i 113.807 de FR-, a 1.642.063 el 10N -869.934 d'ERC, 527.375 de JxCat i 244.754 de la CUP-.

Això ha suposat que la suma dels partits contraris a l'independentisme hagi quedat per sota del 40%.

Encara no ha tocat sostre?

Aquest lleuger augment respecte el 28A significa que a Catalunya l'independentisme, malgrat l'ofensiva judicial i política de l'administració central i dels partits contraris al sobiranisme català, continua guanyant representativitat a Madrid.

L'evolució històrica d'aquesta representació al Congrés i també al Parlament de Catalunya mostra els punts d'inflexió d'aquest augment: 1993, 2004, 2015 i 2019.

L'ERC de la Transició

La primera força política catalana independentista que va tenir representació al Congrés dels Diputats després del franquisme va ser ERC, Esquerra Republicana de Catalunya.

En les primeres eleccions de la transició al Congrés, el 1977, va aconseguir 144.000 vots i 1 diputat, el secretari general del partit, Heribert Barrera.

Però malgrat que el partit va recollir l'herència del projecte independentista de la segona república, durant el període encapçalat per Barrera, entre el 1977 i el 1987, no el va posar com a punt principal del seu programa polític.

"Explícitament independentista" des del 1992

Qui va fer-ho va ser la direcció escollida en el setzè congrés del partit, celebrat a Lleida el 1989, encapçalada per Àngel Colom.

El mateix partit ho explica així a la seva pàgina web: és a partir del 1992 que ERC ja és "explícitament independentista".

Aquell any van aconseguir més de 200.000 vots i 11 diputats en les eleccions al Parlament de Catalunya, doblant els resultats de les anteriors, del 1988.

1 diputada al Congrés

Ja amb un programa clarament independentista, el 1993 ERC va recuperar la representació al Congrés que havia perdut els anys 80: 186.784 vots i 1 escó, ocupat per Pilar Rahola.

En les dues següents eleccions generals, el 1996 i el 2000, el partit va conservar l'escó, amb Pilar Rahola repetint en les primeres i amb Joan Puigcercós en les segones.

Mentrestant, i encapçalat per Josep Lluís Carod-Rovira des del 1996, el partit va bastir un programa basat en l'objectiu d'aconseguir la independència de Catalunya.

8 diputats amb Carod-Rovira

Va ser el 2004, amb Carod-Rovira com a cap de llista, que ERC va fer el salt: va triplicar el número de vots, arribant a 640.000, i va passar a tenir 8 diputats.

Els governs del tripartit dels que va formar part ERC amb el PSC i ICV van passar factura, i va baixar a 3 diputats en les dues següents eleccions generals, el 2008 i el 2011.

En les primeres, amb Joan Ridao com a cap de llista, el partit va perdre més de la meitat de vots -290.000-, i les segones, amb Alfred Bosch, va baixar més -245.000.-

Després del 2010, enorme creixement

El punt d'inflexió en la representació parlamentària de l'independentisme es produeix el 2012 al Parlament de Catalunya, dos anys després de la sentència del TC sobre l'Estatut.

ERC va doblar els vots i va passar de 10 a 21 diputats, però el principal augment de l'independentisme va ser l'aportació dels 50 diputats de la Convergència i Unió encapçalada per Artur Mas.

Ja amb la proposta de fer un referèndum d'autodeterminació com a principal punt de programa, aquesta força va perdre 12 diputats respecte de les anteriors eleccions.

L'altra força independentista, la CUP, centrada fins llavors en l'àmbit municipal, també va entrar al Parlament en aquestes eleccions, amb 100.000 vots i 3 diputats.

17 diputats independentistes el 2015 i el 2016

Tot això es va reflectir al Congrés en les eleccions del desembre del 2015: ja amb Gabriel Rufián com a cap de llista, ERC va aconseguir 600.000 vots i 9 diputats.

Es van sumar als 8 diputats del partit d'Artur Mas ja sense Unió, amb la marca electoral Democràcia i Llibertat i amb Francesc Homs al capdavant, que va obtenir gairebé 570.000 vots.

La repetició d'eleccions el juny del 2016 no va variar el número de diputats de cada candidatura, malgrat que ERC va pujar més de 30.000 vots i Convergència en va perdre més de 80.000.

22 diputats independentistes el 28A

El 28A, i ja amb una llista encapçalada per Oriol Junqueras a la presó i en ple judici del procés, ERC va arribar a 1.020.000 vots -gairebé 400.000 vots més- i va passar de 9 a 15 diputats.

L'espai postconvergent, sota la marca impulsada per Carles Puigdemont des de Bèlgica, Junts per Catalunya, i amb Jordi Sànchez com a cap de llista i amb Laura Borràs de segona, va aconseguir 500.000 vots -uns 13.000 més-, però va perdre un escó, passant de 8 a 7.