E. Dans: "Hi ha polítics espanyols que envegen el control d'internet que té la Xina" (i II)
El 3cat24 ha parlat amb Enrique Dans, autor d'un dels blogs més llegits a Espanya. El professor de la IE Business School acaba de publicar el llibre "Todo va a cambiar", un repàs de com la tecnologia està canviant la societat a un ritme trepidant i de la importància d'adaptar-se o morir en l'intent.
(Ve de la primera part)
Però si van tan a poquet a poquet, vindrà algú altre i els passarà al davant?
Sí. Aquest és el risc. Per això és molt difícil gestionar el canvi. S'ha de formar l'equip amb noves habilitats, entendre la manera de competir en el nou entorn. El problema és que, si el líder d'un sector fa el canvi, provoca, en conseqüència, un trasbals del mercat, l'accelera. Molts li aniran al darrere. I, en un primer moment, això pot provocar pèrdues. Com expliques això als accionistes? És complicat.
Tot va molt ràpid i els nostres clients ja són 2.0. Si tinc una empresa, he de ser a les xarxes socials perquè toca?
És on hi ha la gent. L'altre dia algú em deia: "El meu client no és al Facebook". Llavors no té clients. Les empreses han d'anar on hi ha la demanda. I han de saber jugar a les noves regles.
Al llibre parla de la Viquipèdia com un exemple per entendre l'economia de la informació i el paper de la tecnologia. M'ho explica?
La Viquipèdia és un exemple de migració de valor. Pensa en la història de l'"Enciclopèdia Britanica". Imagina't quan va arribar al mercat l'Encarta de Microsoft. Segur que van considerar que era de mala qualitat i que no valia la pena amoïnar-s'hi. I al cap de poc, es van veure arruïnats. Però el client havia passat a valorar altres atributs, com l'estalvi de diners o d'espai a casa. De sobte, apareix la Viquipèdia i es carrega el model d'Encarta. Microsoft es va emportar els diners de la "Britànica", però on van anar a parar els diners de Microsoft quan va aparèixer la Viquipèdia?
A on?
A les butxaques dels usuaris. Obtenen un valor enorme, és gratis i objectivament molt bona. Hi ha hagut una migració de valor i ara està repartit.
També tenim polítics que volen ser 2.0. Anem bé per ser més a prop de l'electorat?
És un principi. La política, en una democràcia evolucionada, s'hauria de fer servir per vigilar el govern i no a l'inrevés. Obama camina en la direcció de la transparència política i el seu equip posa al Twitter les reunions que té i el que s'hi està discutint. Per què insisteix a guardar la seva Blackberry? Per mantenir els seus propis canals de comunicació. Però si preguntes a un polític espanyol si vol anar pel camí d'Obama et dirà que no perquè els partits són meritocràcies o funcionariats. El que no pot ser és que el polític es torni opac, no expliqui res al seu electorat i apareguin decisions que no s'entenen.
Com la disposició final de la llei d'economia sostenible? Com es va activar aquell grup de ciutadans que van protestar per la norma?
Va ser tot molt precipitat. El dia anterior es va publicar el Manifiesto, i la seva rapidíssima difusió per la xarxa espanyola i l'entrada en la discussió del Twitter de La Moncloa, que respon i es troba una riada de gent demanant una reunió. L'endemà van arribar trucades del Ministeri de Cultura per convocar una trobada unes quantes persones, entre les quals hi era jo.
I una vegada allà? Tots vam seguir els vostres Twitters...
De seguida vam veure que la reunió no anava enlloc. Que no hi havia voluntat de negociació i el millor era marxar. El tema del Twitter era inevitable: vam entrar amb els mòbils "twittejant" i se'ns va insinuar que havíem de deixar "les armes". Però no els vam fer cas i vam continuar escrivint. Vam donar una informació molt en temps real, totalment oposada a la del govern.
Aquest és el poder del ciutadà, oi?
El nostre propòsit era ser com més transparents millor.
Vostè anima l'activisme en contra de les empreses de telecomunicacions que volen acabar amb la neutralitat de la xarxa. De què parlem?
Una xarxa neutral és aquella en què les comunicacions passen d'un lloc a un altre i són regulades en funció de la qualitat del servei i no dels continguts. Si jo t'envio un paquet de dades el rebràs més ràpidament o lentament en funció del servei que tinguis contractat. Si ets enmig de la muntanya i molt aïllat, et costarà més, però no el rebràs més lentament perquè estigui discriminat per la seva procedència o contingut. I fins ara ha estat així. A excepció de les xarxes de telefonia mòbil.
Ah, sí?
Hi ha bits que són filtrats. No pots fer servir el teu iPhone per trucar via Skype des d'una xarxa 3G. I això és una falta a la neutralitat de la xarxa. Però s'assumeix que és una situació temporal perquè encara hi ha falta de capacitat.
I si fins ara internet ha estat neutral per què es vol canviar?
Perquè volen convertir-la en una cosa semblant al que va significar, en el seu moment, l'aparició dels mitjans de comunicació convencionals. Només feia un diari aquell que tenia accés a una impremta, recursos per tenir un gran equip de gent, etc. Si internet deixa de ser neutral només podrà emetre el que tingui accés a una llicència.
I qui concedirà les llicències en aquest escenari futur?
Les empreses de telecomunicacions decidiran que cobraran X diners per deixar que tu emetis ràpidament. Al·leguen que la infraestructura és d'elles però no és té en compte que, en molts casos, s'ha muntat amb diners públics. Si es decideix primar els interessos d'aquestes empreses ens estem carregant el valor d'internet com a canal neutral. On és el problema?
On?
A Espanya hi ha molts polítics a qui no els agrada la xarxa perquè no la poden controlar. No els agrada que qualsevol pugui parlar i ells no puguin fer res per impedir-ho. Hi ha polítics espanyols que envegen el control d'internet que té la Xina. Obama, en canvi, ha manifestat clarament que s'ha de preservar la neutralitat de la xarxa.
No creu que és una acusació molt greu la que fa als polítics espanyols?
Si intentem explicar les raons per les quals els polítics, en contra de l'interès general, donen suport a una sèrie de "lobbies industrials", com el dels drets d'autor o el de les telecomunicacions, només cap pensar en dues coses: una, la ignorància, que seria summament dur considerant que l'educació sobre aquest tema està a l'abast de la mà o del punter del teu ratolí. I dos, que tenen un interès a perpetuar una societat unidireccional més manipulable, o fins i tot, en alguns casos, dicten resolucions injustes, cosa que el diccionari de la RAE defineix com a "prevaricació".
Què veurem en els propers anys tecnològicament?
Traurem les coses del seu context. Tothom entén que a internet podem accedir a molta informació però ho associem a ser davant d'una pantalla i un teclat. Veurem com tot això ens ho emportarem en un dispositiu petit i que serà a la nostra butxaca. Si sóc davant d'un monument en una ciutat i no sé què és, l'enfocaré amb el meu telèfon, li faré una foto i aquest em dirà què és, la seva història, el seu web, la gent que l'ha visitat, etc. El següent pas serà posar-me aquesta informació en un dispositiu per veure les dues coses alhora. La realitat augmentada, model Terminator, que va escanejant la realitat. Cada cop estarem més presents en més entorns, i això permetrà nous models d'adopció i innovacions.
Però si van tan a poquet a poquet, vindrà algú altre i els passarà al davant?
Sí. Aquest és el risc. Per això és molt difícil gestionar el canvi. S'ha de formar l'equip amb noves habilitats, entendre la manera de competir en el nou entorn. El problema és que, si el líder d'un sector fa el canvi, provoca, en conseqüència, un trasbals del mercat, l'accelera. Molts li aniran al darrere. I, en un primer moment, això pot provocar pèrdues. Com expliques això als accionistes? És complicat.
Tot va molt ràpid i els nostres clients ja són 2.0. Si tinc una empresa, he de ser a les xarxes socials perquè toca?
És on hi ha la gent. L'altre dia algú em deia: "El meu client no és al Facebook". Llavors no té clients. Les empreses han d'anar on hi ha la demanda. I han de saber jugar a les noves regles.
Al llibre parla de la Viquipèdia com un exemple per entendre l'economia de la informació i el paper de la tecnologia. M'ho explica?
La Viquipèdia és un exemple de migració de valor. Pensa en la història de l'"Enciclopèdia Britanica". Imagina't quan va arribar al mercat l'Encarta de Microsoft. Segur que van considerar que era de mala qualitat i que no valia la pena amoïnar-s'hi. I al cap de poc, es van veure arruïnats. Però el client havia passat a valorar altres atributs, com l'estalvi de diners o d'espai a casa. De sobte, apareix la Viquipèdia i es carrega el model d'Encarta. Microsoft es va emportar els diners de la "Britànica", però on van anar a parar els diners de Microsoft quan va aparèixer la Viquipèdia?
A on?
A les butxaques dels usuaris. Obtenen un valor enorme, és gratis i objectivament molt bona. Hi ha hagut una migració de valor i ara està repartit.
També tenim polítics que volen ser 2.0. Anem bé per ser més a prop de l'electorat?
És un principi. La política, en una democràcia evolucionada, s'hauria de fer servir per vigilar el govern i no a l'inrevés. Obama camina en la direcció de la transparència política i el seu equip posa al Twitter les reunions que té i el que s'hi està discutint. Per què insisteix a guardar la seva Blackberry? Per mantenir els seus propis canals de comunicació. Però si preguntes a un polític espanyol si vol anar pel camí d'Obama et dirà que no perquè els partits són meritocràcies o funcionariats. El que no pot ser és que el polític es torni opac, no expliqui res al seu electorat i apareguin decisions que no s'entenen.
Com la disposició final de la llei d'economia sostenible? Com es va activar aquell grup de ciutadans que van protestar per la norma?
Va ser tot molt precipitat. El dia anterior es va publicar el Manifiesto, i la seva rapidíssima difusió per la xarxa espanyola i l'entrada en la discussió del Twitter de La Moncloa, que respon i es troba una riada de gent demanant una reunió. L'endemà van arribar trucades del Ministeri de Cultura per convocar una trobada unes quantes persones, entre les quals hi era jo.
I una vegada allà? Tots vam seguir els vostres Twitters...
De seguida vam veure que la reunió no anava enlloc. Que no hi havia voluntat de negociació i el millor era marxar. El tema del Twitter era inevitable: vam entrar amb els mòbils "twittejant" i se'ns va insinuar que havíem de deixar "les armes". Però no els vam fer cas i vam continuar escrivint. Vam donar una informació molt en temps real, totalment oposada a la del govern.
Aquest és el poder del ciutadà, oi?
El nostre propòsit era ser com més transparents millor.
Vostè anima l'activisme en contra de les empreses de telecomunicacions que volen acabar amb la neutralitat de la xarxa. De què parlem?
Una xarxa neutral és aquella en què les comunicacions passen d'un lloc a un altre i són regulades en funció de la qualitat del servei i no dels continguts. Si jo t'envio un paquet de dades el rebràs més ràpidament o lentament en funció del servei que tinguis contractat. Si ets enmig de la muntanya i molt aïllat, et costarà més, però no el rebràs més lentament perquè estigui discriminat per la seva procedència o contingut. I fins ara ha estat així. A excepció de les xarxes de telefonia mòbil.
Ah, sí?
Hi ha bits que són filtrats. No pots fer servir el teu iPhone per trucar via Skype des d'una xarxa 3G. I això és una falta a la neutralitat de la xarxa. Però s'assumeix que és una situació temporal perquè encara hi ha falta de capacitat.
I si fins ara internet ha estat neutral per què es vol canviar?
Perquè volen convertir-la en una cosa semblant al que va significar, en el seu moment, l'aparició dels mitjans de comunicació convencionals. Només feia un diari aquell que tenia accés a una impremta, recursos per tenir un gran equip de gent, etc. Si internet deixa de ser neutral només podrà emetre el que tingui accés a una llicència.
I qui concedirà les llicències en aquest escenari futur?
Les empreses de telecomunicacions decidiran que cobraran X diners per deixar que tu emetis ràpidament. Al·leguen que la infraestructura és d'elles però no és té en compte que, en molts casos, s'ha muntat amb diners públics. Si es decideix primar els interessos d'aquestes empreses ens estem carregant el valor d'internet com a canal neutral. On és el problema?
On?
A Espanya hi ha molts polítics a qui no els agrada la xarxa perquè no la poden controlar. No els agrada que qualsevol pugui parlar i ells no puguin fer res per impedir-ho. Hi ha polítics espanyols que envegen el control d'internet que té la Xina. Obama, en canvi, ha manifestat clarament que s'ha de preservar la neutralitat de la xarxa.
No creu que és una acusació molt greu la que fa als polítics espanyols?
Si intentem explicar les raons per les quals els polítics, en contra de l'interès general, donen suport a una sèrie de "lobbies industrials", com el dels drets d'autor o el de les telecomunicacions, només cap pensar en dues coses: una, la ignorància, que seria summament dur considerant que l'educació sobre aquest tema està a l'abast de la mà o del punter del teu ratolí. I dos, que tenen un interès a perpetuar una societat unidireccional més manipulable, o fins i tot, en alguns casos, dicten resolucions injustes, cosa que el diccionari de la RAE defineix com a "prevaricació".
Què veurem en els propers anys tecnològicament?
Traurem les coses del seu context. Tothom entén que a internet podem accedir a molta informació però ho associem a ser davant d'una pantalla i un teclat. Veurem com tot això ens ho emportarem en un dispositiu petit i que serà a la nostra butxaca. Si sóc davant d'un monument en una ciutat i no sé què és, l'enfocaré amb el meu telèfon, li faré una foto i aquest em dirà què és, la seva història, el seu web, la gent que l'ha visitat, etc. El següent pas serà posar-me aquesta informació en un dispositiu per veure les dues coses alhora. La realitat augmentada, model Terminator, que va escanejant la realitat. Cada cop estarem més presents en més entorns, i això permetrà nous models d'adopció i innovacions.
