El Black Lives Matter, enterrat en les tombes del cementiri de Nador

"Potser us recordeu d'en George Floyd. El planeta sencer cridava 'Black Lives Matter'. Què n'ha quedat de tot allò?". Ho exclama Mohamed Hassan des d'un dels forats de la tanca del Centre d'Estada Temporal per a Immigrants, de Melilla.

No li falta raó. Ell és una de les 133 persones que va aconseguir superar amb vida la tanca amb el Marroc. És del Sudan i té 20 anys. Hem d'aturar un moment l'entrevista quan denuncia que creu que els seus companys morts arriben a la vuitantena. La ferida és molt recent.

A través de les esquerdes de metacrilat alguns nois més se sumen a la conversa. Tots coincideixen en una cosa:

"Al Marroc ens han tractat com animals."

No només en el salt. Durant els mesos i mesos que han estat malvivint en la intempèrie en la muntanya del Gurugú.

Alguns feia quatre anys que transitaven pel país. Baixaven a les poblacions més properes als assentaments, com Selouane o Zeghanhane, per buscar aigua i aliments, amagant-se sempre dels gendarmes.

Que els enganxessin es traduïa en detenció i deportació. Al bosc els cremaven la documentació, si encara la tenien, expliquen. I les poques pertinences de roba o mantes, també. Sempre esperant el moment per saltar en grup.

Amb un fil de connexió wifi, es comuniquen com poden amb els familiars. Els diuen que són vius, que no han mort esclafats. Ho fan amb algun mòbil cedit per companys que fa més temps que són al centre o per entitats que els ajuden des de fora.

Els amics que han mort ja no ho podran fer. En aquests moments se'ls estan excavant les tombes al cementiri de Nador sense autòpsies ni identificacions. El "Black Lives Matter" també s'hi està enterrant. Al cementiri i en les paraules del president Pedro Sánchez.

"No hi ha màfies, no hem pagat diners a ningú"

En Hussein Mohamed ja fa quatre mesos que va saltar la tanca de Melilla. És de les persones que fa més temps que és ara mateix al centre per a immigrants.

Quan li preguntem pel discurs del govern espanyol i el Regne del Marroc sobre l'ús que fan les màfies de la immigració nega que hagin pagat diners a ningú. Entre d'altres coses, perquè quan arriben al Marroc ja no en tenen.

"Diuen que teníem un pla. No hi ha cap pla", reivindica. "Hem vingut junts perquè patíem i el patiment ens ha unit a tots". Sobre l'ús de pals i pedres, defensen que és l'única manera que tenen de poder intimidar la gendarmeria i poder-se plantar a peu de tanca amb mínimes possibilitats d'èxit.

Lamenten que se'ls vegi com a part de bandes organitzades i que se'ls bloquegi qualsevol opció de demanar asil. Ells no són ucraïnesos i Pedro Sánchez i els ministres del seu govern no els van a visitar mentre fan els papers de l'asil.

De fet, mentre els nois ens parlen als nostres micròfons, Sánchez equipara les morts dels seus companys amb els gendarmes ferits. I argumenta que cal fer més cooperació al desenvolupament.

La majoria de persones del salt de 24 de juny venen del Sudan i el Sudan del Sud. Dos països amb guerres civils, cops d'estat i en situació de fallida humanitària que segurament necessiten alguna cosa més que certa ajuda al desenvolupament, quan ja porten més de tres milions de refugiats i desplaçats des del 2013.

Els nois, des del centre, ja han vist tots els vídeos que circulen per xarxes i sentit els discursos dels líders polítics. "Només vull un lloc segur on estar", diu Steven Khon Khon, de 25 anys. "No vull haver de caminar més".

La fal·làcia de demanar asil a la frontera sud entrant de manera legal

No és gaire difícil sentir discursos que esgrimeixen que si les persones migrants travessessin el pas fronterer per l'accés ordinari, d'una manera legal, com tothom, no els passaria el que els passa.

Aquest argument decau ràpidament i és fàcilment comprovable per qualsevol ciutadà que tingui la nacionalitat espanyola i es planti en l'accés al Marroc a través de Melilla.

Només passar la primera línia de policies nacionals, encara a la banda espanyola de la frontera, es pot trobar un mòdul prefabricat on diu "Protecció Internacional". És l'Oficina d'Asil i Refugi de la frontera sud situada, per tant, en territori espanyol.

Qualsevol persona d'origen subsaharià que intenti acostar-s'hi des del Marroc es trobarà un mínim de tres línies de gendarmes que li demanaran un visat per creuar a la banda espanyola.

"No tenim diners per pagar un visat", ens expliquen des de la tanca del centre d'immigrants. "Jo tenia por d'acostar-me als gendarmes", diu el Hussein. "No tinc documentació, m'haurien detingut".

Així, només tenen dues alternatives si volen demanar asil a Espanya. O entrar nedant per mar, des de la platja de Beni Ensar, a una distància de cinc quilòmetres per aigua, o el que veiem sempre en imatges: saltar la tanca i fer-ho en grup per assegurar una mínima possibilitat de sortir-se'n.

"L'única forma d'accedir en territori espanyol per demanar protecció internacional i que sigui efectiva és entrar de manera irregular", resumeix Marta Llonch, advocada de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat al centre d'immigrants. "No existeix una via legal i segura perquè puguin demanar protecció".

Demanar asil al Marroc no és una opció recomanable, explica Llonch:

"Coneixem casos de persones que tenien l'estatus de refugiat al Marroc i que van acabar sent deportades."

El 2021, Espanya va concedir l'asil al 91% dels sudanesos que l'havien demanat. El Txad i Eritrea són les altres procedències de les persones de l'últim salt. La taxa de resolució favorable en aquests casos és del 82% i 78% respectivament.

L'asil, per a tots ells, no és un capritx. És una necessitat i un dret. I estan perdent-hi la vida en l'intent de poder-hi accedir.

Marroc: ni rastre de persones d'origen subsaharià

O bé perquè se les ha desplaçat en ciutats interiors del Marroc a centenars de quilòmetres de la frontera. O bé perquè se les ha deportat a Algèria. O bé perquè s'estan amagant tant com poden.

A les persones d'origen subsaharià ja no se les veu per enlloc. Ni a la muntanya del Gurugú, on es refugiaven, ni als pobles més propers, ni a Nador, la ciutat de més envergadura.

Hi haurà persones que han mort, ara o en altres intents de saltar la tanca, que no es computaran mai. Un d'ells Mohamed Adam, del Sudan, va intentar saltar la tanca al desembre.

Un gendarme li va donar un cop al cap. No va tenir ferida exterior. Se'l van endur a Oujda, a la frontera amb Algèria. Allà va morir al febrer d'un coàgul al cervell, segons denuncia el seu amic Hussein, provocat pels cops de porra al cap. La seva mort mai serà recomptada en les morts provocades per la migració.

Els supervivents, entre l'oblit i l'escòria

L'últim dia que som a la ciutat autònoma, els guardes del centre han tapat gairebé tots els forats de la tanca amb més plàstic metacrilat. A més de la quarantena per covid també els fan fer quarantena de paraula.

Ganes de comunicar-se amb els periodistes no els en falten. Els advocats d'ofici comencen a entrar per explicar-los que tenen dret a demanar asil. Tots s'hi acullen.

Ara, si en un mes l'oficina central de Madrid no resol, la totalitat dels expedients s'acceptaran per silenci administratiu i començarà un període que es pot allargar més de dos anys fins que s'aprovi la seva protecció internacional.

D'aquí unes setmanes començaran a ser derivats a la península per alliberar d'espai el centre de Melilla. I en sis mesos rebran la seva targeta que els permetrà començar a treballar a Espanya.

Els seus companys que no van aconseguir saltar la tanca tindran un futur ben diferent. O amagats o deportats o enterrats en un cementiri de Nador sense autòpsia ni identificació.

El món potser tornarà a cridar per uns segons "Black Lives Matter!" però els tornarà a deixar, a tots ells, a la seva sort o en l'oblit sota la tomba. I els supervivents seguiran sent escòria per al Marroc i una amenaça per a Europa.