El canvi d'Amèrica
Enllaç a altres textos de l'autor 
Sílvia Heras
Periodista d'internacional de TV3.
El 2001, quan els Estats Units pateixen el pitjor atemptat de la seva història, George Walker Bush feia set mesos que era a la Casa Blanca. El Tribunal Suprem de Florida li havia atorgat la presidència enmig d'un recompte de vots més que dubtós. El president estava, per tant, qüestionat i aquells atemptats li van donar l'oportunitat de créixer.
Aquell dia ell i el seu equip de "neocons", encapçalat per Dick Cheney a la vicepresidència i Donald Rumsfeld a Defensa, van poder posar en marxa un pla en el qual feia temps que somiaven: la conquesta de l'Iraq. La tria no era cap casualitat. Cheney havia sigut durant anys president executiu de Halliburton, empresa petroliera que acabaria obtenint beneficis multimilionaris a l'Iraq.
Calia convèncer el país de la necessitat d'una guerra a l'Iraq quan Al-Qaeda, que era qui havia perpetrat els atemptats de l'11-S, s'amagava a l'Afganistan. La guerra de propaganda del govern, unes proves falses al Consell de Seguretat i, sobretot, la psicosi de nous atemptats van aplanar el terreny per a una guerra que ha arruïnat els Estats Units i que no ha fet de l'Iraq un país millor.
Durant uns anys, l'enorme patriotisme dels ciutadans va silenciar qualsevol crítica. La situació econòmica era bona. L'atur estava al 5%. Ara, més del 9% dels nord-americans no tenen feina. El deute de la primera potencia mundial s'ha gairebé triplicat en deu anys. El crac bancari del 2008 va arrossegar centenars de milers de famílies, que van culpar les aventures bèl·liques i l'ultraliberalisme econòmic del seu infortuni.
Els escàndols d'Abu Ghraib i de Guantánamo no van fer més que acabar d'enfonsar una política que feia aigües pertot arreu. Al novembre d'aquell any, Obama arrasava a les eleccions. La política exterior ha fet un gir de 180 graus. D'aquell unilateralisme que va passar per sobre de les Nacions Unides per iniciar una guerra al multilateralisme i la mà estesa. Del llenguatge expeditiu del far-west a la diplomàcia cautelosa d'algú que s'ha criat a Indonèsia i que té una visió del món oberta i tolerant.
Obama, però, ha topat amb la realitat i moltes de les seves promeses no s'han materialitzat o han quedat aigualides. La seva reforma sanitària, per exemple, està molt lluny del que havia somiat, la sanitat gratuïta i universal. "A l'última dècada hem gastat un bilió de dòlars en guerres, en una època de deute creixent i temps econòmics durs. Ara tenim l'obligació d'invertir en el recurs més gran d'Amèrica: la seva gent. Amèrica: és hora de concentrar-se en la construcció de la nostra nació, aquí, a casa", sentenciava Obama.
Amb la crisi fins al coll i la Xina trepitjant-li els talons, la primera potència mundial s'ha de replegar, abandonar el paper de gendarme del planeta i concentrar els esforços a casa.
Aquell dia ell i el seu equip de "neocons", encapçalat per Dick Cheney a la vicepresidència i Donald Rumsfeld a Defensa, van poder posar en marxa un pla en el qual feia temps que somiaven: la conquesta de l'Iraq. La tria no era cap casualitat. Cheney havia sigut durant anys president executiu de Halliburton, empresa petroliera que acabaria obtenint beneficis multimilionaris a l'Iraq.
Calia convèncer el país de la necessitat d'una guerra a l'Iraq quan Al-Qaeda, que era qui havia perpetrat els atemptats de l'11-S, s'amagava a l'Afganistan. La guerra de propaganda del govern, unes proves falses al Consell de Seguretat i, sobretot, la psicosi de nous atemptats van aplanar el terreny per a una guerra que ha arruïnat els Estats Units i que no ha fet de l'Iraq un país millor.
Durant uns anys, l'enorme patriotisme dels ciutadans va silenciar qualsevol crítica. La situació econòmica era bona. L'atur estava al 5%. Ara, més del 9% dels nord-americans no tenen feina. El deute de la primera potencia mundial s'ha gairebé triplicat en deu anys. El crac bancari del 2008 va arrossegar centenars de milers de famílies, que van culpar les aventures bèl·liques i l'ultraliberalisme econòmic del seu infortuni.
Els escàndols d'Abu Ghraib i de Guantánamo no van fer més que acabar d'enfonsar una política que feia aigües pertot arreu. Al novembre d'aquell any, Obama arrasava a les eleccions. La política exterior ha fet un gir de 180 graus. D'aquell unilateralisme que va passar per sobre de les Nacions Unides per iniciar una guerra al multilateralisme i la mà estesa. Del llenguatge expeditiu del far-west a la diplomàcia cautelosa d'algú que s'ha criat a Indonèsia i que té una visió del món oberta i tolerant.
Obama, però, ha topat amb la realitat i moltes de les seves promeses no s'han materialitzat o han quedat aigualides. La seva reforma sanitària, per exemple, està molt lluny del que havia somiat, la sanitat gratuïta i universal. "A l'última dècada hem gastat un bilió de dòlars en guerres, en una època de deute creixent i temps econòmics durs. Ara tenim l'obligació d'invertir en el recurs més gran d'Amèrica: la seva gent. Amèrica: és hora de concentrar-se en la construcció de la nostra nació, aquí, a casa", sentenciava Obama.
Amb la crisi fins al coll i la Xina trepitjant-li els talons, la primera potència mundial s'ha de replegar, abandonar el paper de gendarme del planeta i concentrar els esforços a casa.
