El cas del club Gran Escala 2000, explotació de menors en connivència amb autoritats

"Ningú va tenir en compte les víctimes". Aquesta és la reflexió de l'agent dels Mossos d'Esquadra Quico Pérez, que assegurava que les dues menors que el maig del 1992 van denunciar l'explotació sexual al club Gran Escala 2000 (Ventalló, Alt Empordà) no van estar prou protegides.

Pérez va formar part d'una de les primeres promocions del cos de Mossos d'Esquadra. En aquell moment, encara no s'havia fet el desplegament del cos policial.

Potser aquesta circumstància permet explicar que la investigació per la fugida de domicili de dues adolescents a començaments de la dècada dels noranta es convertís en una prioritat i culminés amb un ampli dispositiu.

Fa més de dos anys que amb el meu company càmera Marc Faro Costa vam començar a investigar què hi havia darrere d'aquest cas d'explotació de l'any 1992.

El primer testimoni que vam conèixer va ser una de les menors que va presentar denúncia, la Montse Galán. Les seves revelacions ens van permetre entendre la dimensió d'aquell cas i la necessitat d'investigar-lo.

Sí, havien passat trenta anys. Algú podria pensar que ja no tenia interès periodístic, que alguns dels protagonistes estaven morts i que això podia deslegitimar qualsevol revisió del cas.

Tot i això, la perspectiva dels trenta anys també donava l'oportunitat d'abordar-lo amb una altra mirada i amb la convicció de desvelar la connivència dels responsables del local amb algunes autoritats de la demarcació.

Hi havia un altre imperatiu. Aquelles nenes ara són dones, empoderades, amb 46, 56 i 62 anys, que podien explicar davant la càmera com van sobreviure a aquell infern i qui o què hi havia darrere aquella organització criminal que actuava amb la protecció de càrrecs públics i funcionaris de l'Estat.

Una xarxa d'explotació de menors

Al llarg de tres capítols, s'evidencia una xarxa d'explotació de menors que actuava en connivència amb algunes autoritats, una investigació intervinguda, un judici qüestionat i el desemparament de les víctimes. I, en aquest sentit, es mantenen alguns silencis de manera premeditada.

La majoria dels càrrecs públics amb qui vam parlar --una vintena llarga d'homes-- van negar-se a tractar obertament el que havia passat al Gran Escala 2000. Molts deien que ni tan sols recordaven on era el local i alguns van intentar intimidar-nos perquè deixéssim d'investigar.

Només quatre d'aquests polítics van denunciar, fora de micròfon, la connivència entre alguns dels principals responsables polítics, judicials i policials de les comarques gironines envers l'explotació sexual i els propietaris del club. Cap d'ells, però, no va acceptar denunciar-ho públicament davant una càmera.

Per acabar-ho d'adobar, aquells que es negaven a parlar-ne ens feien aquest comentari: "Per què heu de parlar d'aquest cas, ara? Això farà mal a les famílies dels polítics i els empresaris implicats, que ja ho van patir prou en aquell moment."

L'alcalde de Vilamalla, Ferran Prat, va ser un dels detinguts que van assolir més transcendència mediàtica. Prat va ser acusat d'haver mantingut relacions sexuals amb una menor --"unes quinze vegades"--, com va assegurar la fiscal, Teresa Duerto, però, finalment, va ser absolt perquè el tribunal va considerar que no podia conèixer l'edat de les menors, tot i que les anomenava "baby".

Durant aquests dos anys, moltes persones del territori ens han fet aquesta mateixa reflexió. Per contra, molt pocs ens han preguntat sobre aquelles nenes a qui van explotar sexualment.

Com estan, trenta anys després? Van poder sobreviure a aquella experiència? Mantenen el trauma o l'han superat? A més a més de les que ho van denunciar, n'hi havia més?

Una "llista Epstein"

Quan ens referim a una llista, no és només una relació de clients, sinó de persones que coneixien els fets, tenien responsabilitats polítiques o públiques i van fer com qui no veu res.

Tenim notícies d'àpats en què participaven membres de l'elit local, funcionaris de l'Estat i una variada representació política i econòmica de la demarcació. Una vegada s'acabaven els àpats, alguns continuaven la celebració al Gran Escala 2000.

La investigació policial va recollir documentació d'una entitat gastronòmica amb seu al local del prostíbul que apuntava a noms coneguts, però que no es va incloure en el sumari.

Alguns dels agents que van investigar el cas i volien arribar al fons dels fets delictius, després van haver de lamentar la seva vehemència. La seva determinació, ens han assegurat, els va passar factura en el seu futur professional.

Quan intentes abordar un tema d'investigació, has de ser conscient de dues dificultats: d'una banda, la certesa que desconeixes què o qui hi pot haver darrere un mur de silenci. De fet, un veí de l'Armentera ens va dir: "Ja heu topat amb el mur, oi? No passareu d'aquí!", i va defugir qualsevol altra trobada.

D'altra banda, ser conscient del valor de les fonts, però, alhora, de les dificultats personals que patiran els testimonis si revelen els noms públics. D'aquí ve que prenguéssim la decisió de no revelar el nom del jutge, per no deixar en una situació encara més vulnerable les víctimes, que han tingut una vida difícil i complexa.

I no només les víctimes, sinó també altres persones que ens ho han confirmat i que pateixen per les conseqüències que pugui tenir. En aquest sentit, complint un dels mandats del Parlament de Catalunya, al 3Cat, com a servei públic, es posen a l'abast de l'espectador un telèfon (93 884 44 88) i una bústia de denúncia (bustiadenuncia@tv3.cat) per fer caure els murs de silenci que encara estan aixecats.

Aquesta docusèrie està pensada, sobretot, per a les víctimes, nenes i dones, coaccionades i obligades a l'explotació sexual, que poca cosa podien fer davant la influència política i el poder de càrrecs públics i funcionaris de l'Estat que actuaven en connivència amb el prostíbul.

També és un retrat d'una època, que havia deixat enrere la dictadura però arrossegava algunes pràctiques caciquils i feudalistes. Però, en definitiva, el que vol ser és un treball periodístic que defensa els drets fonamentals d'aquelles nenes i dones que, com deia Quico Pérez, no van estar prou protegides, ni en aquells moments ni, probablement, tampoc avui.