El cas Rubiales, un problema col·lectiu: "Com vols que sigui tractada la teva filla?"

És economista del comportament i professora de la universitat nord-americana de Pittsburgh. Lise Vesterlund ha estudiat les diferències de gènere en el mercat laboral i amb la seva recerca ha ajudat a entendre millor per què els homes continuen tenint més èxit que les dones a l'hora de pujar esglaons a l'empresa.

Aquesta setmana ha vingut a Barcelona per participar en el congrés anual conjunt del European Economic Association i l'Econometric Society, organitzat per la Barcelona School of Economics. En una entrevista amb TV3, Vesterlund parla de tots aquests temes, però també del cas Rubiales. Quan l'hi preguntem sap perfectament de què parlem. I per a ella, no és una qüestió menor.

Pregunta: Què en pensa del petó no consentit de Luis Rubiales a Jennifer Hermoso?

Lise Vesterlund: És un tema increïblement important. Encara que sigui més fàcil pensar "és només un petó", és un problema molt sistèmic. Passa arreu. El que veieu davant de la càmera és una mostra molt petita del que en realitat passa en els llocs de treball. Un 40% de les dones, només als EUA, denuncien que han estat víctimes d'assetjament sexual.

Si la meva filla entra al mercat laboral i la tracten amb comentaris estúpids i es preocupa perquè algú la sexualitza, ella mai serà l'empleada que podria ser. Cada treballadora hauria de ser capaç d'entrar al mercat laboral i aportar el millor d'ella mateixa per demostrar de veritat quin és el seu talent. I si ets víctima d'assetjament sexual no pots convertir-te en la millor versió de tu mateixa.

Això s'ha d'acabar d'una vegada! Una empresa que vol tenir èxit ha d'aturar-ho del tot. I no només passa en el món de l'esport, és un símptoma de totes les coses que veiem en el món laboral. I no hi ha d'haver espai per a això en un entorn professional.

Hi ha qui veu en aquest afer el moment "me too" del futbol o de l'esport. Pot servir per això?

Hi estic d'acord. El més tràgic és que hi ha hagut molts moments "me too". Els EUA ara és l'acusat d'assetjament sexual qui demanda les seves empleades. És un problema molt dur d'afrontar, que necessita suports organitzats per fer-hi front perquè les dones afectades es converteixen en terriblement vulnerables.

En aquest cas en concret, el de Rubiales, s'ha demostrat públicament, però hi ha moltes i moltes dones que estan en situacions en què arrisquen molt per la seva carrera i per la seva família si tiren endavant una denúncia d'aquest tipus. Com deia abans, és un problema de les empreses. L'única manera d'aturar-ho és que les empreses siguin prou valentes per dir "és un repte important, no volem que les nostres treballadores se sentin amenaçades, tinguin por i no puguin ser completament elles mateixes".

I el fet, doncs, que en aquest cas la víctima sigui una esportista coneguda pot ajudar moltes altres dones a denunciar el cas a la seva feina...

Sí. És un problema col·lectiu. Com vols que sigui tractada la teva filla? Vols que obtingui un postgrau i es converteixi en enginyera i que llavors la gent parli sobre el seu físic? No és així com volem que siguin tractades les nostres filles. Simplement no està bé. I necessitem aturar-ho del tot. Hem de fer que aquest cas serveixi com a exemple per dir: "això no és el que volem que les nostres filles vegin".

Que elles pensin que tenen l'oportunitat de ser el que volen i aleshores vegin coses com aquestes a la televisió, on algú se sent clarament agredit sexualment... Això no hauria de passar!

Ha vingut a Barcelona a participar en una xerrada sobre com combatre les normes de gènere. Com ho poden fer les dones?

Malauradament, no crec que les dones puguin combatre aquestes normes elles soles. És un problema de tots. Correspon a les empreses, a la societat canviar les normes de gènere.  Poca cosa hi pot fer una dona individualment...

Vostè és coautora del llibre "The No Club: putting a stop to women's dead-end work". Què és el Club del No?

En el llibre intentàvem posar al descobert com és que hi ha tantes diferències en el mercat laboral entre homes i dones. I el que vam trobar és que una de les normes de gènere que més contribueixen a la bretxa de gènere és que a les dones, molt aviat en la seva vida laboral, els fan fer, més que als homes, el que anomenem "tasques no promocionables": feines de servei que ajuden l'empresa però no la carrera professional de les dones. I això vol dir que mai arriben a assolir el seu ple potencial en l'empresa.

I com es capgira això?

El més interessant del treball és que qualsevol s'adona que això perjudica les dones: en algunes empreses veiem dones que dediquen a tasques no promocionables 200 hores a l'any més que els seus col·legues homes. Però el més interessant no és només que reconeguem que perjudica la carrera de la dona i la seva recompensa, sinó també que perjudica l'empresa. No li interessa a cap empresa encarregar a alguns dels seus empleats més feina no promocionable que a d'altres.

Al final, per tant, la solució també passa per les mateixes empreses.

Sí, moltes empreses s'han mostrat disposades a respondre-hi. Els canvis demanen temps, però el reconeixement inicial que han comès errors és un primer pas. Errors com demanar només a les dones que organitzin la festa de Nadal de l'oficina, que prenguin notes en una reunió, que posin en marxa una comissió o que ajudin un company en una feina concreta... Hem de començar a repartir aquestes feines desagraïdes entre homes i dones.

Crec que les coses estan canviant i que les empreses s'estan adonant que perden diners encarregant feines no basant-se en qui és millor per fer-la, sinó perquè creuen que una tasca és més natural que la faci una dona que no pas un home.