El cine surt al camp: la cartellera s'omple de pel·lícules ambientades en el món rural

En temps de postpandèmia i amb unes ciutats en crisi per la contaminació, la creixent pressió immobiliària i el turisme massificat, els cineastes catalans i espanyols miren cap al món rural.

I ho fan amb històries que van des del retrobament amb els orígens al qüestionament de la naturalesa com un espai idíl·lic; o abordant la polarització, cada cop més feble, entre tradició rural i modernitat urbana.

"Suro" és una pel·lícula rodada en català i una ferma candidata als pròxims Premis Gaudí, que es lliuraran el 22 de gener. Té una dura competidora, "Alcarràs", guanyadora de l'Os d'Or a Berlín i favorita a totes les travesses.

Totes dues tenen en comú que plantegen històries que passen en un entorn allunyat de la ciutat i aquesta és una tendència que trobem en diverses pel·lícules que han arribat aquest any als cinemes.

Un paper central per al bosc

Quan va acabar els seus estudis a la Universitat Pompeu Fabra, el donostiarra Mikel Gurrea va treballar uns mesos de traginer en una explotació de sureres de l'Empordà. Es va mirar la feina amb ulls de cineasta i va tenir clar que escriuria un relat al voltant d'aquesta activitat.

Aquest és l'origen de "Suro", el seu primer llargmetratge en què una parella de Barcelona es trasllada a l'Alt Empordà després de rebre l'herència d'una masia i una explotació d'alzines sureres.

"La gent de ciutat teoritzem molt sobre el món rural, però ens falta el coneixement directe que tenien la generació de les nostres àvies i avis", diu Mikel Gurrea.

Tot el que va aprendre llevant suro li ha servit per donar al bosc un paper central i per plantejar com el somni idíl·lic d'una vida a prop de la naturalesa es pot esmicolar quan es posen en evidència les contradiccions dins la parella.

La crítica de cinema Eulàlia Iglesias destaca que a "Suro" també hi ha present el tema de l'explotació laboral dels migrants de la qual no se n'escapen els entorns rurals:

"S'ha escurçat la distància entre poble i ciutat. Ara ja no hi ha tantes diferències i la visió polaritzada entre els dos entorns es pot revisar."

Visions atàviques i retrats dels orígens

La visió més atàvica i ancestral de la ruralitat l'ofereix Rodrigo Sorogoyen a la magnífica "As bestas", on una família nascuda en un llogaret de Galícia s'enfronta amb una parella de nouvinguts francesos.

Aquí el camp és un territori de conflicte entre mirades contraposades, on la ruralitat es resisteix a noves idees de modernitat. Per Rodrigo Sorogoyen, "la societat i, per tant, els cineastes, cada cop es preocupen més per temes que passen fora de les ciutats".

En el cinema d'autor, sovint les primeres pel·lícules tenen a veure amb l'autoficció. Com que solen ser cineastes joves, el trànsit entre la infància i la maduresa és un tema recurrent que fa retornar al lloc d'origen dels creadors.

Va passar amb Carla Simón a "Estiu 1993", però la directora catalana ho ha tornat a fer amb "Alcarràs". Ella mateixa ho explica així:

"La meva mare és d'Alcarràs i els meus tiets i el meu padrí són agricultors. Per a mi era molt important fer una pel·lícula per explicar que la pagesia és una feina molt dura però alhora molt bonica."

Una defensa de l'agricultura familiar davant la irrupció de grans tenidors que volen el sòl per a altres usos en comptes de produir aliments. Però també una manera de parlar de la família, dels orígens, de les seves vides, d'allò que la preocupa.

Això és el que també fa una de les directores revelació de l'any, Elena López Riera, amb "El agua", estrenada a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes. Una història de dones amb un toc de realisme màgic ambientada a Oriola. Així ho explica:

"És una pel·lícula que està molt a prop meu per molts motius, però el principal és perquè és la meva terra, la meva gent, és la meva història familiar."

Cinema d'autor i figures femenines

Tots aquests són treballs que també solen posar en valor figures femenines, moltes vegades invisibilitzades en el món rural i que han tingut un paper clau en el sosteniment de les famílies.

Aquest cinema més introspectiu i retrospectiu es completa amb el treball de l'andalusa Rocío Mesa. Viu fa més d'una dècada a Los Angeles, des d'on ens explica que troba a faltar la indústria del cinema d'autor que hi ha a Europa.

Per això, la seva òpera prima l'ha fet sobre el seu poble, a la Vega de Granada, una zona on l'economia ha estat basada durant dècades en el monocultiu del tabac i on el paisatge està ple d'assecadors:

"Hi ha una exploració pròpia del retorn al món rural però també un desig polític de reivindicar la ruralitat com una cosa necessària que s'ha de cuidar."

"Secaderos" és el nom d'una cinta que hi ha qui diu que és l"Alcarràs" del sud. Perquè Rocío Mesa també parla de la crisi que viu l'agricultura del tabac, en aquest cas en perill per la pressió immobiliària.

Una pel·lícula amb tocs fantàstics, però que, sobretot, presenta l'entorn rural amb un doble vessant. Per una banda, és un espai de llibertat absoluta per a una nena que hi estiueja. Per l'altra, és una gàbia que té atrapada una jove del poble que desitja veure món.

La mirada femenina cap a la ruralitat encara es completa amb un gènere tan diferent com el de "Cerdita", un thriller de Carlota Pereda ambientat en un poble d'Extremadura.

"Poble petit, infern gran", diu aquesta directora que explica la història d'una jove assetjada de forma implacable pel seu físic.

Una pressió social que en un poble fa que sigui pràcticament impossible trobar cap sortida al patiment que es viu a l'escola, als carrers i, també, a les xarxes socials.

Ara que tant es parla de l'abandó de les zones rurals, sembla que els cineastes han trobat en aquests espais una enorme quantitat d'històries per explicar lluny de la ciutat. I, clarament, el 2022 ha estat un any en què el cine ha sortit al camp.