El cinema català (i en català) conquereix els Goya del gir de guió final
Reflexions entorn d'una gala dels Goya marcada per la presència catalana
El febrer del 2013, ja fa 14 anys, a Madrid, la nit dels Goya va ser històrica. "Pa negre" i la seva versió catalana van arrasar en la gran nit del cinema espanyol. No havia passat mai abans.
Encara recordo la cara d'astorament de bona part de l'equip que, quan veien caure els premis un darrere l'altre, no se'n sabia avenir. Ni la premsa tampoc. Es va endur nou de les 14 estatuetes a què aspirava, en una gala que va ser tot un homenatge, per fi, a la figura de l'enyorat Agustí Villaronga.
Difícil d'oblidar també la cerimònia de fa dos anys, a Sevilla, amb "Alcarràs", flamant Os d'Or de Berlín i nominada a 11 estatuetes. Va marxar amb les mans buides.
O la del 2018, on Carla Simón, amb una brillantor als ulls i un somriure indissimulablement il·lusionat, sí que es va endur la direcció novella. I també les interpretacions de Bruna Cusí i David Verdaguer.
La de dissabte serà una altra de les gales amb protagonisme de la versió original catalana que seran difícils d'esborrar de la memòria. També, i molt, pel gir de guió final inesperat i un punt esperpèntic.
A la zona de premsa, amb desenes de periodistes vivint l'episodi amb confusió i l'ombra planant d'aquell "La La Land" dels Oscars.
Però no, final compartit, sorprenent i encaixat esportivament. Fins i tot, per Eduard Sola, Goya al millor guió original. Ho va viure en directe mentre l'entrevistàvem i en va prendre bona nota.
"Els guionistes tenim aquesta cosa de, pot ser mentida, però ha de ser versemblant. I això ha semblat com inversemblant. En qualsevol cas, és una bona idea i un bon gir, perquè així hi ha més gent feliç."
Com l'equip d'"El 47", per més que el triomf fos ex aequo i sense una victòria demolidora com la de "Pa negre". El català tornava a conquerir els Goya, i s'enduia per segon cop en els seus 39 anys d'història el màxim guardó, el de millor pel·lícula.
Cinc guardons per a "El 47"
Marcel Barrena i companyia sumaven quatre estatuetes més, com les actuacions de repartiment de Clara Segura i de l'andalús Salva Reina. "He volgut homenatjar tants i tants andalusos que es van veure obligats a marxa de la seva terra", ens deia amb els ulls entelats.
Clara Segura, l'actriu amb més Gaudís --quatre-- estrenava primer Goya. I ens reconeixia que sí, que molta gent fora de Catalunya l'està descobrint ara.
"És com Torre Baró, som molts els que treballem des de la perifèria, però com que la cultura és malauradament radial, ens costa visibilitzar-nos".
Ara ho ha aconseguit amb el seu doble paper, a "El 47" i a "Casa en flames", tot i que compta amb una solidíssima trajectòria i fa 20 anys ja va ser a una gala dels Goya amb "Mar adentro". "I parlant en català a la pel·li, com ara", recorda Clara Segura. Des de llavors, la pel·lícula d'Amenábar segueix imbatible amb els seus 14 premis.
Emma Vilarasau es queda amb la mel a la boca
Qui també mereixia estrenar-se i pujar a l'escenari a fer un discurs d'aquells per emmarcar és
"Estic acostumada que em passi a Catalunya, però la gent m'atura aquí per dir-me que els ha encantat la pel·lícula i el meu paper. És magnífic."
Per emocions, les que amb prou feines podia contenir Eduard Sola, l'únic guardonat de "Casa en flames". Després de recompondre's, aclaparat quan va sentir el seu nom, va homenatjar les mares, en un altre discurs brillant. Ja més serè, minuts després, quan atenia la premsa, no podia amagar la seva "felicitat immensa".
El Goya de "Salve Maria" i la quarta estatueta d'Eduard Fernández
I encara més reaccions incontrolablement a flor de pell i més cinema en català premiat, amb Laura Weissmahr, la "Salve Maria" de la pel·lícula de Mar Coll. Amb el Goya a la mà i pura extraversió, ens deia: "Tens sort que és la tercera entrevista i encara no he plorat".
Tot seguit, ens mostrava les taques grises del seu vestit perquè "el Goya taca, això no s'està explicant: l'èxit taca!". I reia de forma gairebé tan contundent com les seves aparatoses extensions de pestanyes.
Mentrestant, la veterania d'Eduard Fernández li permetia no passar nervis a la catifa: "Ja em vindran després, segur, però ara estic molt relaxat i m'ho dona l'experiència".
Normal, el seu Goya per "Marco", un altre film (basc) en bona part parlat en català, ja és el quart que rep. Dos com a protagonista i dos de repartiment. Només el supera ja Javier Bardem.
14 Goyas de les 26 nominacions de produccions catalanes
I així fins a vuit Goyas en versió original catalana. Però l'allau de premis per a produccions catalanes es va enfilar fins als 14, de 26 possibles. Poca broma.
I encara va arribar fins als 16, sumant més talent català, com la direcció de fotografia d'Eduard Grau a "La habitación de al lado", de Pedro Almodóvar. Tres nominats a la categoria eren de l'Escac, com ell. I al discurs, en català, els va mostrar la seva estima i va cridar ben fort el nom d'aquesta influent escola de cine de Terrassa.
Isaki Lacuesta, absent a la gala, va notar segur la gran abraçada dels acadèmics per a ell (i la seva parella, Isa Campo) i per una de les pel·lícules més lliures, inetiquetables i potents de la temporada: "Segundo premio". Tan complicada de tirar endavant, enmig de circumstàncies personals molt dures, ha estat un veritable miracle que existeixi.
Tres Goyas i abraçada compartida amb el codirector Pol Rodríguez. Tots dos s'estrenaven amb un premi tan important com la direcció i just a Granada, a casa, a la ciutat on s'ha rodat aquesta coproducció catalanoandalusa sobre Los Planetas.
"L'Isaki ha guanyat un munt de premis arreu, però no tenia el Goya com a director. Estem molt contents. Tot és possible, fins i tot quan sembla que no hi ha res a fer. L'Isaki ens ha ensenyat que sí."
"La estrella azul", "Papallones negres" i "La gran obra", també premiades
Una altra brillant aventura musical, també original, radicalment lliure i amb coproducció catalana, "La estrella azul", sortia reforçada amb doblet de revelacions: l'actor Pepe Lorente i el poètic i fabulós director Javier Macipe.
Encara més premis catalans: l'animació "Papallones negres", de David Baute, produïda per Edmon Roch (que va dedicar-lo als afectats per la dana de València), i el curt "La gran obra", d'Àlex Lora, amb producció de Lluís Quílez.
Mentrestant, tot un referent, Alberto Iglesias, col·leccionava el seu 12è Goya musical. Ningú té més "cabezones" que ell. Què significa per a ell aquella xifra? "Una felicitat enorme. Cada pel·lícula és un miracle, cadascuna ha aportat coses profundes i emotives. I no t'ho creuràs, però em segueixo sentint insegur i vulnerable a cada projecte".
L'exhibicionisme de la catifa vermella
Tot plegat en una inacabable catifa vermella prèvia de tres hores i 45 minuts de durada. La més caòtica, desangelada, calorosa i encaixonada que recordem. Amb converses interessants amb directors, intèrprets i agents de premsa. Però, com sol passar, amb moments gens cinèfils, més propers a un cert exhibicionisme banal.
Com la cantant Melody, que anava repetint a cada mitjà i cada dos minuts un fragment de la seva cançó eurovisiva a un volum tan poc contingut que feia gairebé impossible sentir a qui entrevistàvem.
Laura Escanes afirmava estar molt encuriosida vivint un dia de cine. Després de preguntar-li si es veia temptada per aquest món, responia molt sensatament que "això és millor deixar-ho per a la gent que en sap".
Una gala amb rerefons polític
El cas i l'absència de Karla Sofía Gascón era en moltes converses. Richard Gere causava estralls en bona part de la premsa, especialment entre les dones, i va alçar la veu contra els bilionaris nord-americans i la ultradreta de Trump.
I és que els Goya, i els seus discursos, van tenir moments contundents contra intolerants, xenòfobs i retalladors de llibertats. "No oblidem el perill del feixisme. Compte, que venen a cavall. Venen temps difícils", va dir Eduard Fernández. També força crides al dret a un habitatge digne, suport a Gaza i Palestina i fins i tot a la Casa Orsola.
Una gala llarguíssima i avorridota, però que, viscuda entre bambolines i veient desfilar per les nostres càmeres i micròfons els seus protagonistes, es feia força més entretinguda. Gent de cine vivint un moment únic, eufòric i il·lusionant, obsequiant-nos amb declaracions boniques, ulls inevitablement aigualits, detalls i anècdotes simpàtiques i moltíssimes emocions.
Viscuda així, la gran nit del cine espanyol es fa definitivament força més interessant. Així ho veu també el company operador de càmera Albert Arean, amb qui hem compartit cobertura.
Ah, i tant de bo no calgui esperar 14 anys més per tornar a viure i veure una pel·lícula en català conquerint els Goya.
- ARXIVAT A:
- CinemaPremis Goya
