El conflicte a l'Orient Mitjà reviu el fantasma de la crisi del petroli, 50 anys després

Algú es pot imaginar ara un govern que decreti que el diumenge queda terminantment prohibit agafar el cotxe? O que els preus de la benzina, de sobte, es doblen, i després es tripliquen, i acaben multiplicant-se per deu en poc més de cinc anys? O, el que encara sembla més surrealista, que a les 11 de la nit s'acabin les emissions de les televisions? O --traduit als costums del segle XXI-- que es bloquegin totes les connexions d'internet (plataformes, xarxes socials, etc.) a partir de les 11? O, per anar acabant els exemples, que d'un dia per l'altre s'anul·li el Ral·li de Montecarlo o les 24 Hores de Daytona?

Doncs totes aquestes coses van passar de veritat l'hivern del 1973 al 1974, quan van començar els anys de l'anomenada "crisi del petroli", que no es va acabar fins al 1986.

Una crisi de 12 llargs anys que va fer descobrir a generacions senceres de la postguerra el significat de la paraula "inflació". I que es va desencadenar ara ha fet justament 50 anys, el 17 d'octubre del 1973.

El dia que el món va descobrir l'OPEP

Va ser el dia en què també bona part del món descobria que hi havia una cosa que es deia OPEP, i que l'enèsim conflicte entre Israel i els seus veïns àrabs --la guerra del Yom Kippur-- els impactaria, per primer cop, en les seves vides diàries (el cost de la vida, la feina, els hàbits de consum o de lleure...).

En aquella reunió es van prendre dues decisions claus: embargar les vendes de petroli als principals aliats d'Israel, com els Estats Units, el Regne Unit, el Canadà, Holanda i el Japó.

I, en segon lloc, posar-se d'acord per retallar la producció de tots els socis de l'organització --que va començar a funcionar com un càrtel-- i d'aquesta manera fer pujar els preus de manera accelerada. Efectivament, els preus de la benzina es van disparar com no s'havia vist mai.

Una inflació del 28%

I, en efecte dominó, els preus de tots els productes es van apujar, amb unes inflacions que deixen com a moderades les que hem vist els darrers dos anys.

Per exemple, a Espanya l'IPC va arribar l'agost del 1977 al 28,4%. Clar que el petroli i "els àrabs" van servir d'excusa molt sovint per justificar una inflació que tenia més causes i més mar de fons, a tot el món. Però aquesta ja és una altra història...

I ara que, 50 anys després, hi torna a haver una situació de guerra entre Israel i "els àrabs", la pregunta que flota des de fa dies és: es pot repetir un embargament del petroli, i per tant, uns preus estratosfèrics de la benzina?

L'Iran pot aconseguir una repetició dels embargaments?

La pregunta no és retòrica. Aquesta mateixa setmana el ministre d'Afers Exteriors de l'Iran, Hussein Amirabdollahian, ha demanat que s'imposi un embargament del petroli i altres sancions a Israel. Petit detall, es va referir només a Israel, no als seus aliats occidentals, si més no, de moment.

Però ni així sembla que pugui tenir èxit aquesta proposta. L'agència nord-americana Reuters va parlar amb quatre fonts de l'OPEP per saber què en pensaven de la proposta. "No som una organització política", va afirmar un dels consultats, marcant així distàncies del paper que es va adjudicar fa 50 anys l'OPEP.

"L'escenari geopolític d'ara és diferent del de fa 50 anys", va dir una altra de les fonts. Cal recordar, en aquest sentit, que el 1973 l'OPEP tenia com a principal client els països d'Occident --que li pagaven uns preus miserables i colonialistes, tot sigui dit.

Ara, en canvi, el client principal són la Xina i molts països asiàtics, que no passen pel seu millor moment de relacions amb els Estats Units. No semblaria lògic que només dos mesos després que Aràbia Saudita i l'Iran hagin estat acceptats en el grup dels BRICS, que encapçala la Xina, ells fessin servir el seu petroli com a arma política contra els seus nous amics.

Forçar pujades no és tan fàcil

A més, l'OPEP ja no és el que era, el seu poder per manipular i forçar el mercat del petroli ha anat minvant amb els anys. I això que ara es diu OPEP+, perquè inclou Rússia, un gran productor de petroli que el 1973 ni existia, perquè la Unió Soviètica d'aleshores pràcticament no exportava petroli a ningú.

Igualment, la crisi va obligar Occident a espavilar-se amb el pas dels anys: Noruega i el Regne Unit van explotar el mar del Nord, les multinacionals van treure tot el suc de les plataformes en aigües profundes dels oceans, els Estats Units tornen a ser el primer productor mundial gràcies al fracking...

I, en tot cas, la tàctica de càrtel (posar-se d'acord per restringir la competència i així apujar els preus... o abaixar-los si els convé) ja no seria cap novetat, perquè és el que han après a fer els darrers 50 anys.

L'última prova la vam tenir a finals d'estiu, quan l'Aràbia Saudita i Rússia van anunciar --per segon cop aquest any-- que retallaven la producció, i van aconseguir frenar la caiguda dels preus del petroli que arrossegaven des de feia uns mesos.

Clar que, un cop més, es va demostrar que res és el que era, perquè els preus van tornar a caure al cap de molt poques setmanes. I no van parar de caure fins al divendres 6 d'octubre, el dia abans de la massacre de Hamas a Israel. Quan dilluns van reobrir els mercats, el petroli lògicament es va disparar a l'alça, però tampoc tant. Aquests dies la cotització ha pujat, ha baixat, ha pujat... i encara no s'ha arribat ni tan sols als 96 dòlars que es pagaven el 27 de setembre.

El petroli no està car, la benzina sí

Absolutament ningú pot preveure com anirà el conflicte entre Israel i Hamas en les pròximes setmanes. Si es desencadenés un gran conflicte regional, amb l'estret d'Ormuz bloquejat, o fins i tot el canal de Suez, les repercussions poden ser terribles en el preu del petroli i en els fluxos de comerç i subministrament de tota l'economia globalitzada, infinitament més global que fa 50 anys.

Els primers a qui no els interessa una depressió econòmica mundial són els productors de petroli, perquè, en darrera instància, els seus preus s'enfonsarien al mateix ritme que s'enfonsés la demanda d'uns països deprimits econòmicament.

Però, a més, cal tenir present que, en termes reals, el preu del petroli en aquests moments --i en la mitjana de tot l'any 2023-- no són alts.

Està clarament més barat que, per exemple, els anys posteriors a la crisi financera --entre 2010 i 2014--, si es compta la inflació acumulada i el valor del dòlar, la moneda amb què es paguen els barrils.

Sí, d'acord, a les benzineres els conductors no han notat gaire res, però aquest és un altre capítol, que es podria titular "Els penques de les petroleres i els seus beneficis rècord en èpoques de crisi per a la majoria dels mortals".

Fins a on podríem aguantar una pujada del petroli?

Divendres el barril es pagava a 93 dòlars. I és probable que segueixi pujant. Fins a on? O, més ben dit, a partir de quin nivell començaria a fer realment mal a l'economia dels nostres països?

L'economista Jaume Puig, director general de Gaesco, ha fet els seus càlculs, i ens dona una xifra concreta: 114 dòlars. És a dir, un marge de pujada de 20 dòlars més que ara. I a partir dels 114, l'economia patiria efectes d'inflació i de caigudes significatives del PIB. "Però els primers que saben que estarien matant la gallina dels ous d'or són els saudites, per a qui ja els va bé un nivell de 90 dòlars", afegeix Puig.

P.S.: A la guerra de Kuwait, el preu del petroli, que en aquell moment estava barat, es va més que duplicar. Però al cap de poques setmanes va tornar a on era abans de la guerra. A la guerra de l'Iraq del 2003 els preus no es van doblar. Van pujar un 50%, i al cap d'un mes van tornar a on havien estat. El que sí que va disparar els preus a partir del 2004 va ser la gran bombolla econòmica mundial, que va acabar esclatant l'any 2008.