El conflicte del Sàhara Occidental: de fugir d'una colònia a consolidar una ocupació
El govern espanyol va abandonar una colònia rica en recursos naturals i de pesca que, segons l'ONU, el Marroc estaria ocupant de manera il·legal
Quaranta-set anys després de la Marxa Verda en què Espanya va abandonar el territori del Sàhara Occidental, el govern espanyol cedeix als interessos del Marroc i, per primer cop, dona suport a la proposta de convertir el Sàhara Occidental en una autonomia.
Espanya abandona l'exigència de celebració d'un referèndum d'autodeterminació, tal com demanen les Nacions Unides, i no accepta que aquest territori pugui decidir el seu futur, com havia mantingut fins ara.
Aquest gir de 180 graus en la política de La Moncloa pot suposar el tancament definitiu d'un dels dossiers més espinosos de la diplomàcia espanyola.
Què va portar Espanya a abandonar una de les seves colònies d'un dia per l'altre? Quins interessos geoestratègics acompanyen el conflicte? Com un president socialista acabarà amb un dels temes més contradictoris que ha abordat el partit? De Felipe González a Pedro Sánchez.
De colònia espanyola a territori ocupat
Espanya ha tingut històricament diversos interessos en el territori del Sàhara Occidental, que va ser declarat com a colònia espanyola l'últim quart del segle XIX. Les Nacions Unides havia inclòs el Sàhara Occidental en la llista de territoris no autònoms pendents de descolonització el 1960, quan encara estava sota el domini espanyol.
La independència del Marroc el 1967 va fer créixer el projecte del Gran Marroc del rei Hassan II, que incloïa els territoris del Sàhara Occidental, així com Mauritània també reclamava la sobirania de territoris de la zona sud. Aquell any les Nacions Unides van recomanar la descolonització del territori.
Això va fer despertar el moviment independentista que el 1969 el govern de Franco va voler apaivagar declarant el Sàhara Occidental província espanyola, així ja no era una colònia. El 1973 es crea el Front Polisario (Front Popular d'Alliberament de Saguia el Hamra i Río de Oro), que inicia la lluita armada contra Espanya.
El novembre del 1975, amb Franco ja molt malalt, el Marroc inicia la Marxa Verda d'ocupació del territori del Sàhara Occidental, que troba el pas franc. Sense oposar resistència, les tropes espanyoles marxen a correcuita del territori i abandonen els ciutadans espanyols del Sàhara a la seva sort.
Amb el Front Polisario part de la població va fugir a territori d'Algèria, que els donava suport, i es van establir en camps de refugiats a Tinduf, al desert pedregós de la Hamada, on es va proclamar la República Àrab Saharaui Democràtica, RASD. Actualment als camps de Tinduf hi viuen uns 200.000 refugiats.
Els saharauis, de la mà del Front Polisario, van iniciar una defensa de guerrilla contra Mauritània i el Marroc, fins a consolidar una franja de desert a l'est que representa un 20% de territori connectat amb Algèria. El Marroc controla el 80% restant. El 1979 Mauritània va firmar la pau amb el Polisario i va renunciar al territori que reclamava.
Durant tots aquest anys qualsevol protesta dintre del territori controlat pel Marroc ha estat reprimit i tancat a observadors internacionals.
Joan Carles, la pesca i els fosfats
El territori del Sàhara Occidental té 1.100 quilòmetres de costa a l'Atlàntic i una de les seves riqueses és el banc de pesca, que ara controla el Marroc. Però el seu territori desèrtic, històricament de ramaderia nòmada, té les mines de fosfats més grans del món a Bucraa, així com importants jaciments de ferro, petroli i gas.
No és estrany que el Marroc i Mauritània en cobegessin les riqueses naturals, però com és que Espanya hi renuncia amb aparent facilitat?
El 1975 un projecte secret de la CIA i amb el suport de l'Aràbia Saudita considerava el territori de gran importància geoestratègica. Segons el procés de descolonització de l'ONU, el 1976 havia de celebrar-se un referèndum per determinar-ne el futur. Uns mesos abans, el novembre del 1975 el Marroc iniciava la Marxa Verda.
Segons els documents desclassificats per la CIA i publicats per Diario16 fa dos anys, amb Franco ja greument malalt, el príncep Joan Carles, hereu del règim, no va voler assumir la "jefatura del Estado" sense garanties que podria actuar al Sàhara. Joan Carles va demanar al secretari d'Estat nord-americà Henri Kissinger la mediació amb Hassan II, a canvi del suport al govern com a rei d'Espanya.
Es van firmar uns acords secrets entre Espanya, el Marroc i Mauritània, els Acords de Madrid, segons els quals s'entregava el territori als dos països establint una administració tripartida. Uns acords que Espanya no va publicar al BOE perquè va coincidir amb la mort de Franco el 20 de novembre i que l'ONU no va reconèixer mai.
És més, l'ONU considera que el Marroc estaria ocupant de manera il·legal territori espanyol al Sàhara Occidental, segons un document del Consell de Seguretat de les Nacions Unides:
"L'acord de Madrid no va transferir la sobirania sobre el territori ni va confirmar a cap dels signataris la condició de potència administradora."
El mes de febrer del 1976, Espanya abandona el Sàhara. Franco havia mort i Joan Carles ja era rei d'Espanya.
De Felipe González a Pedro Sánchez
Els successius governs espanyols han anat trampejant la patata calenta del Sàhara amb mantenir les bones relacions amb el Marroc. La Corona també ha mantingut les bones relacions amb la reialesa marroquina, a qui tracta de germans.
Però, a banda de la dreta, que sempre ha mantingut la mateixa posició, el partit al govern que va tenir, en el seu moment, un paper bel·ligerant ha estat el PSOE. Felipe González, en un històric viatge als camps de refugiats el 1976, segons recollia El País el 1983, va reconèixer la RASD i va declarar "nuls i il·legals" els acords de Madrid. González es va comprometre a donar suport al poble saharaui fins al seu alliberament i va fer responsable el govern espanyol del que qualificava de traïció. L'article revela com, un cop al poder, el 1983, el govern de González es va desmarcar del seu suport al Polisario. En una conferència al CaixaForum el 2009, Felipe González va qualificar el conflicte d'empat infinit.
El 1979, l'Assemblea General de l'ONU va aprovar una primera resolució en què instava el Marroc a posar fi a l'ocupació militar del Sàhara Occidental i a negociar amb el Front Polisario els termes de l'alto el foc i les modalitats d'un referèndum d'autodeterminació.
Espanya s'hi va sumar, tot i que amb els anys aquesta posició s'ha anat refredant. Sobretot entre els governs socialistes: José Luis Rodríguez Zapatero no descartava trobar altres opcions. I ara Pedro Sánchez tanca el procés.
Pel Front Polisario, la nova posició d'Espanya representa una contradicció a la legitimitat internacional.
Un referèndum boicotejat
Quinze anys després de l'inici del conflicte armat, el 1991, el Marroc i el Polisario acorden un alto el foc instat per l'ONU, que crea la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO). El referèndum es va acordar el 1988 i, segons el procés de descolonització, s'havia de fer el febrer del 1992.
Després dels esforços de la MINURSO per validar un cens per a la votació, que al final va identificar 120.000 saharauis amb dret a vot, els desacords i la negativa sistemàtica del Marroc, l'han fet impossible fins ara.
Per desbloquejar el procés el secretari general de l'ONU James Baker va fer diverses propostes com el repartiment de territori, totes rebutjades per part marroquina.
El 2007, el Marroc proposa una àmplia autonomia per al Sàhara Occidental.
Les pressions marroquines
Ara, Madrid accepta una proposta de Rabat que no ha escoltat durant 15 anys. Pedro Sánchez justifica dient que és "per garantir l'estabilitat, la sobirania i la integritat territorial dels dos països".
El regne marroquí ha jugat durant anys dues poderoses armes polítiques: ha modulat el control del terrorisme islàmic i dels fluxos migratoris.
El conflicte amb l'hospitalització del líder del Polisario Ibrahim Ghali a Madrid ha estat també un punt de tensió que ha aprofitat el Marroc.
A més, el Marroc ha rebut un important suport dels Estats Units, de la mà de Donald Trump, que li va reconèixer la sobirania sobre tot el Sàhara, ho va fer d'esquena a Espanya, a canvi que Rabat normalitzés les seves relacions amb Israel. Ara el silenci del president Joe Biden deixa en l'aire la posició dels Estats Units.
Sembla que el Marroc estaria aconseguint els seus propòsits gairebé mig segle després.
