El desembarcament d'El Mago Pop a Broadway, des de primera fila

A pocs metres de Times Square, al rovell de l'ou de Broadway, s'aixeca un dels teatres amb més història de Nova York, el Barrymore. Construït el 1928, durant un segle ha vist passar les principals estrelles del món de l'espectacle. Però avui el protagonista és només un i escrit amb lletres grosses a la façana: Antonio Díaz, El Mago Pop.

Ens citen a dos quarts de quatre de la tarda, dues hores i mitja abans de l'estrena. Mig carrer està tallat al trànsit i han desplegat una catifa vermella. Ens reben les responsables de premsa del teatre. Aquí tot està mil·limetrat i no hi ha espai per a la improvisació. Ens mostren l'espai d'on no ens podrem moure durant tot el photocall.

Primer són els fotògrafs i després les televisions, i TV3 té reservada la primera posició de càmera, al costat del principal mitjà especialitzat de Broadway. El seu periodista, Richard Ridge, que fa gairebé 30 anys que cobreix l'actualitat teatral de Broadway, ens explica que fa temps que no veia una estrena com aquesta.

A Broadway li està costant recuperar l'alegria i el glamur d'abans de la pandèmia. I ens diu també que aquí les estrenes de màgia són una raresa exclusiva d'un reduït grup de mags que han actuat amb noms com David Copperfield, Doug Henning, Harry Blackstone. Un club selecte del qual a partir d'avui també forma part el Mago Pop, amb l'afegit de ser el més jove i l'únic europeu.

Antonio Díaz serà, precisament, el primer a desfilar per la catifa vermella. Quan passa per davant de la càmera i el micròfon de TV3 ens confessa que té la sensació d'estar vivint com una pel·lícula. És el moment que tant havia somiat, arribar a Broadway, i, ara mateix, el que més el preocupa és no entrebancar-se amb l'anglès, una llengua que no dominava i que ha hagut d'aprendre en un temps rècord.

Després atén el periodista Richard Ridge i aquí es produeix una de les primeres sorpreses de la nit. El periodista li entrega un quadre amb els noms de les grans estrelles de Hollywood que han actuat al Barrymore. La llista fa vertigen: Fred Astaire, Gene Kelly, Marlon Brando, Samuel L. Jackson, Cate Blanchett... i al final el seu, Antonio Díaz. De seguida li diu a Richard Ridge que ho vol ensenyar a TV3, recula a la catifa, ens mostra el quadre i diu que veure el seu nom allà li sembla "una broma" i que està "flipant".

A partir d'aquest moment, per la catifa desfilen un reguitzell d'actors i actrius de musicals de Broadway. La majoria poc coneguts a casa nostra tot i que algunes cares resulten familiars d'algunes sèries nord-americanes, com Andrew Durand, que explica que "tothom a Broadway parla d'aquest espectacle". I aquest és el to general, molta expectació per descobrir qui és aquest mag que arriba amb la carta de presentació de ser el millor il·lusionista que ha donat mai Europa.

Més nervis entre els amics i companys de professió d'Antonio Díaz que s'han desplaçat a Nova York per donar-li suport. L'actor Álex González ens confessa que s'ha emocionat quan, de camí al teatre ha passat per Times Square i ha vist la imatge del Mago Pop projectada a les grans pantalles. I insisteix que creu que la gent no és conscient de com n'és de difícil per a algú que no ve del món anglosaxó, que no domina ni la llengua ni la cultura, arribar a Broadway, l'escenari més exigent i competitiu del món.

Qui sí que estava convençut que ho aconseguiria és el seu amic d'infantesa l'actor del "Polònia" Noé Blancafort. Companys d'escola a Sabadell, recorda que des de petit anava sempre amb una moneda que feia passar entre els dits una vegada i una altra per perfeccionar el moviment. Ara que ha arribat el dia, ve disposat a ovacionar-lo a cada truc perquè senti l'escalf. Però de seguida s'adonarà que no li fa falta claca perquè el públic està entregat des del primer minut.

L'espectacle comença un quart d'hora tard, amb unes imatges de Barcelona i de Badia del Vallès i amb El Mago Pop reivindicant-se com el fill d'una família de classe treballadora que ha perseguit els somnis de quan era petit. Saluda el públic amb un "Bona nit, buenas noches, good night" per iniciar una hora i quart d'espectacle en un anglès que es fa entendre.

És el mateix xou que s'ha pogut veure al Teatre Victòria de Barcelona, amb molta interacció amb el públic, humor i un seguit de trucs encadenats a velocitat de vertigen que deixen tothom bocabadat. Cares de sorpresa preguntant-se com s'ho fa per aparèixer i desaparèixer de l'escenari i en més d'una ocasió el públic s'aixeca a aplaudir-lo.

Cau el teló i esclata l'ovació. I com havien pronosticat els seus amics a la catifa vermella, arriben les llàgrimes. Ell mateix ens explicarà després que és la primera vegada a la seva vida que plora en un escenari:

"Durant molts minuts he pensat en la meva família, aquest any he perdut el meu pare, m'he recordat moltíssim d'ell, de la meva mare, que és a casa meva, dels meus germans, els sacrificis que s'han de fer; perquè passin coses extraordinàries s'han de fer sacrificis extraordinaris".

A la sortida tot són cares d'incredulitat pel que acaben de viure. Moltes persones del públic se'ns acosten per dir-nos que els explota el cap, que des d'avui creuran en la màgia i que pensen recomanar a tothom que si tenen l'oportunitat no es perdin el Mago Pop a Broadway. Els més satisfets, els responsables de la Shubert Organization, que gestiona diversos dels teatres més grans de Broadway, entre ells el Barrymore.

Un d'ells, Keith Marston, ens diu que és una glopada d'aire fresc per a un Broadway al qual està costant recuperar el públic després de la pandèmia i ens reconeix que l'espectacle "ha estat millor del que ens havíem imaginat. Esperem que torni, que porti un altre cop la seva màgia a Broadway. L'estarem esperant amb ganes."

Com també l'esperen amb ganes desenes de persones a la porta de sortida d'artistes del teatre. Mig carrer ja està obert al trànsit i un parell de policies es desesperen intentant organitzar la multitud que es resisteix a marxar. Finalment, Antonio Díaz surt, signa autògrafs i es fa fotografies amb els fans abans de retirar-se per celebrar-ho amb l'equip i els amics i familiars que han vingut per l'estrena.

Però a Nova York, la ciutat que mai dorm, no hi ha mai temps ni per descansar ni per pair tot el que està passant. L'endemà, puntual a la una del migdia, Antonio Díaz es troba amb els mitjans espanyols a la porta del teatre. La catifa vermella ha desaparegut i el carrer 47 ha recuperat el trànsit infernal d'un dilluns al centre de Manhattan.

Un èxit de crítica i de públic

Els aplaudiments de la nit anterior ja són història i el tema de conversa ara són les diverses crítiques que estan començant a aparèixer als mitjans nord-americans. La majoria són positives. Time Out li dona quatre estrelles de cinc. I The New York Times qualifica la seva tècnica d'impecable i diu d'ell que és "the boy who lives next door" i "a prestidigitator you could take home to mother", és a dir, un noi normal i corrent, que podria ser el teu veí, i que podries presentar tranquil·lament a la teva mare.

Curiosament, en un país acostumat als grans espectacles de màgia de Las Vegas i a les grans produccions musicals de Broadway, la teletransportació i la levitació no han impressionat tant com aquells trucs més clàssics i íntims, amb cartes i manipulació d'objectes. I això el fa sentir orgullós:

"És la màgia que més he treballat, he fet molta màgia de carrer, molta màgia en petits escenaris; llavors a la màgia de prop em sento molt còmode, però, clar, veure avui al The New York Times que parlin de la meva màgia de prop doncs és un privilegi i em recordo de totes les hores a Badia del Vallès en una habitació assajant".

Sobre l'anglès que tant el preocupava el dia anterior, les crítiques són benevolents i li reconeixen l'esforç.

La resposta del públic, de la crítica i dels mitjans dels Estats Units està molt sobre de la que s'esperaven. Recorda que són "una producció 100% catalana, 100% nostra, no tinc socis, vinc sol amb tota la il·lusió del món amb un equip fascinant de Barcelona".

La primera producció catalana a aconseguir estrenar en un gran teatre de Broadway. Ho va planificar assumint que empresarialment perdrien diners i diu que, al final no serà així.

De fet, ve de reunir-se amb diversos productors de Broadway. Volen que es quedi, que allargui la seva estada al Barrymore, que vagi a un altre teatre... Però els ha dit que no, no vol prendre cap decisió en calent, i després de tres mesos fora de casa, necessita tornar:

"Ha estat un any molt intens a nivell personal; necessito ser amb la família durant un temps".

I per a ell, casa és Barcelona, és el Teatre Victòria. I allà l'esperen a partir de l'octubre després d'unes merescudes vacances.