El deute agroalimentari amb l'Àfrica: un gran productor sostenible que passa gana

L'Àfrica genera molts productes agrícoles, però, tot i això, ha d'importar aliments i molts dels seus habitants passen gana. Aquesta és una de les conclusions d'un estudi sobre el sistema agroalimentari mundial, que ha elaborat un equip encapçalat per investigadors de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya i de la Universitat Politècnica de Catalunya. La recerca s'ha publicat a la revista PNAS.

La conclusió general de l'estudi és que l'actual sistema agroalimentari globalitzat genera desigualtats socials i ambientals en la distribució dels costos i beneficis de la producció, comercialització i consum d'aliments. I això genera el que els autors anomenen "deute agroalimentari".

El treball l'han dut a terme Elisa Oteros-Rozas i Marta G. Rivera-Ferre, de la Càtedra d'Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la UVic-UCC, i Adriana Ruiz-Almeida, de l'Institut Universitari de Recerca en Ciència i Tecnologies de la Sostenibilitat de la UPC. També hi han participat investigadors de la Universitat Autònoma de Madrid.

Benestar social i sostenibilitat ambiental

Les autores han analitzat 43 indicadors de sobirania alimentària i 28 indicadors sociodemogràfics, de benestar social i ambientals de 150 països. Això els ha permès comparar el seu estat de benestar social i sostenibilitat ambiental. Després els han agrupat en cinc regions mundials formades per països en condicions semblants de sobirania alimentària.

Dels cinc grups, els autors consideren que n'hi ha tres de particularment rellevants. Un inclou països principalment d'Àfrica, en què l'agricultura és fonamental per a l'economia i la població i té un baix impacte ambiental i climàtic. Aquests països són grans exportadors de productes agrícoles, però també els majors importadors d'aliments. Tot i això, pateixen el dèficit alimentari més greu.

Un altre grup aglutina només vuit grans països d'Oceania i Amèrica i un d'Europa, que tenen alts ingressos i benestar i una bona situació alimentària. Són l'Argentina, Austràlia, el Brasil, el Canadà, Dinamarca, els Estats Units, Nova Zelanda i l'Uruguai.

Són grans productors i exportadors d'aliments i productes agrícoles. El seu sistema es basa en una producció intensiva d'aliments i biocombustibles que implica un ús elevat de pesticides i una població agrícola molt baixa. Sembla que siguin el "graner del món", però a costa d'una alta petjada ecològica i grans emissions agrícoles de CO₂.

El tercer grup el formen trenta països i abasta la major part d'Europa --en queden exclosos, entre d'altres, Albània, Bèlgica, Grècia, Portugal i Xipre, són en altres grups--. Tenen, en general, alts nivells de benestar social, però les dietes estan basades en un gran consum de proteïnes. Aquests països són els majors importadors de productes agrícoles, amb poques importacions i exportacions d'altres aliments.

Com el grup anterior, el seu model agrícola és força intensiu, amb escassa població rural i agrícola, però amb un gran ús de fertilitzants i elevades emissions agrícoles de CO₂.

Deute agroalimentari

La conclusió és que hi ha un desequilibri entre països, que es fa palès pel fort contrast en les dietes i la seguretat alimentària entre les regions, el paper que està exercint el comerç agroalimentari internacional en la seguretat alimentària regional i la manca de correspondència entre la biocapacitat regional i la seguretat alimentària.

Els autors han creat el concepte de deute agroalimentari, que Elisa Oteros-Rozas defineix així:

"Els desequilibris socioecològics interregionals en els recursos naturals consumits, els impactes ambientals produïts i el benestar social assolit per les poblacions en regions que juguen diferents rols dins de sistema agroalimentari globalitzat."

Per un altre dels autors, José A. González, de la Universitat Autònoma de Madrid, els resultats obtinguts "són coherents amb el que esperaríem veure si els països rics estan exportant la degradació ambiental per importar aliments barats que es consumeixen en excés i, en gran mesura, es malgasten".

Per això, la solució no és, segons els autors, la que es proposa en els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS2) de l'ONU, que seria duplicar la productivitat agrícola a petita escala, com exposa Oteros-Rozas.

"Simplement, augmentar la productivitat agrícola podria ser fins i tot ecològicament contraproduent, llevat que s'adoptin altres polítiques agroalimentàries, com la reducció del malbaratament d'aliments i la reducció del consum d'aliments d'origen animal en les dietes de l'Amèrica de Nord i Europa."

Els autors ressalten que les polítiques tradicionals centrades en la productivitat, que afavoreixen la industrialització agrícola, la liberalització del comerç, la privatització i la desregulació, no han aconseguit acabar amb la fam. Per ells, la desnutrició no és només una qüestió de disponibilitat i accés als aliments, sinó també una qüestió de redistribució del consum.

En resum: els reptes i la responsabilitat d'assolir els ODS2 no es distribueixen de manera uniforme a tot el món. Cal reorientar el comerç agroalimentari per redistribuir els aliments.