El dia que va baixar la marea, 10 anys de Lehman Brothers

"Només veus qui està nedant despullat quan baixa la marea". Com amb les galetes de la fortuna xineses, inversors professionals i amateurs atribueixen una clarividència gairebé sobrenatural a les frases del milionari Warren Buffett. "L'oracle", l'anomenen. I en aquest cas, amb raó.

Perquè la "marea" era el "boom" del crèdit fàcil i barat que va circular pel món durant la primera part de la dècada dels anys 2000. S'han buscat mil i una explicacions sobre l'origen d'aquest "boom"; el superàvit comercial de la Xina, la política de tipus d'interès baixos, els guanys de productivitat per la revolució d'internet, la desregulació bancària, la creixent desigualtat, que va forçar moltes famílies a endeutar-se...

A la pràctica, aquesta febre del crèdit va alimentar bombolles especulatives als Estats Units, Irlanda, Espanya, i d'altres economies desenvolupades. Tant al carrer, amb el totxo –construcció i preus disparats-, com també als despatxos dels financers de Wall Street, la City de Londres o Frankfurt, on es movien milers de milions en crèdits hipotecaris. Primer, eren préstecs convencionals, després, les anomenades hipoteques "subprime" i productes financers complexos amb noms asèptics com CDO o CDS.

En paral·lel, a Europa, els bancs invertien en deute públic sense fixar-se gaire en quin era el país emissor. Assumien que el risc d'impagament d'Alemanya o Holanda era similar al de Grècia, Itàlia, Espanya o Portugal. Tots, en teoria, aixoplugaven les seves finances sota el paraigua de l'euro.

Ningú va aturar-ho. Ningú va tancar la barra lliure quan la festa estava en el punt àlgid. Fins al cap de setmana del 15 de setembre del 2008. Quan Lehman Brothers cau, tothom es congela. Ningú agafa el telèfon, i menys encara per donar un crèdit. Qui anava més collat també cau. Baixa la marea i, com diria Warren Buffett, es comprova ràpidament qui anava despullat. Des de Wall Street fins a les grans promocions de pisos de Florida o Nevada. Des de la City de Londres fins als caríssims barris de  Dublín. Des d'Atenes fins a la bombolla immobiliària espanyola i les caixes d'estalvis.

Chuck Prince, el president d'un dels gegants financers mundials, Citigroup, ho havia dit un any abans: "Mentre soni la música, has de ballar". El setembre del 2008, la música va parar.