El dilema de la UE: la guerra d'Ucraïna renova l'interès per ampliar-se a més països

L'1 de maig passat va fer 20 anys de l'ampliació més gran que mai ha experimentat la Unió Europea. Va ser el 2004, quan es van incorporar, de cop, deu països majoritàriament de l'est.

L'aniversari rodó es va celebrar a Brussel·les, a Estrasburg i a Luxemburg, les seus polítiques i judicials de la unió. Es van tornar a hissar les banderes, es van il·luminar els principals edificis de les institucions europees i es van pronunciar discursos solemnes per subratllar l'èxit col·lectiu d'aquella data històrica.  

I certament va ser un èxit. Ampliar la Unió Europea forma part de l'essència mateixa de la Unió, pensada per promoure un espai ampli de cohesió, de democràcia i de pau. I l'èxit s'ha repetit set vegades amb cada onada d'ampliació d'ençà dels 6 països fundadors: Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, Itàlia, Alemanya i França.  

Ampliacions cap al nord, amb Dinamarca, Irlanda i Regne Unit; i cap al sud amb Grècia i, més tard, amb Espanya i Portugal; i pel centre i més al nord, amb les incorporacions d'Àustria, Finlàndia i Suècia; el 2004 venia el "Big bang", aquesta gran ampliació de 10 països, amb la República Txeca, Estònia, Xipre, Letònia, Lituània, Hongria, Malta, Polònia, Eslovàquia i Eslovènia; i les dues últimes ampliacions amb Bulgària i Romania; i finalment Croàcia, el 2013.

Tot un èxit, això sí, tacat pel Brexit. En total, 27 estats membres i amb la possibilitat d'ampliar la família a més de trenta. Hi ha un reguitzell de països que han aixecat el dit per entrar a la UE, com els dels Balcans Occidentals, Geòrgia, Ucraïna, Moldàvia i, amb menys passió, Turquia.

Alguns d'aquests països fa 20 anys que demanen entrar a la UE, però des de Croàcia el 2013 que Brussel·les no s'hi ha posat gaire, en aquesta qüestió. Deia que abans calia consolidar la gran ampliació del 2004 i que hi havia altres prioritats.

La guerra a Ucraïna i l'interès renovat per l'ampliació

La invasió russa d'Ucraïna el febrer del 2022 va fer que aquell mateix any tres països s'afegissin a la fila d'aspirants a estats membres: Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia.

Va ser una conseqüència directa de la guerra, que va despertar la sensació d'exposició a la inseguretat d'aquestes tres exrepúbliques soviètiques. Kíiv, Tbilisi i Chisinau van creure de seguida que els convenia estar sota el paraigua de la UE.

Sense la guerra a Ucraïna el procés d'ampliació no s'hauria posat sobre la taula. Ara, l'ampliació es veu sobretot a través de la geopolítica, d'una visió de seguretat i estabilitat de la UE.  

Berta López Domènech, analista en polítiques d'ampliació de la UE i Balcans Occidentals de l'European Policy Center, explica que "la principal raó per la qual la UE vol ampliar-se és per una qüestió a nivell estratègic i de seguretat. La guerra a Ucraïna ha fet veure a la UE que tenir els països veïns estabilitzats és important per la seguretat del continent. Històricament, la política d'ampliació ha estat la millor eina de la UE per establir sistemes democràtics consolidats."

La Unió Europea també ha vist amb bons ulls les peticions d'aquests tres països, perquè renova l'interès fundacional del projecte, el d'ampliar l'espai de cohesió, de democràcia i de pau. Però també l'interès per enfortir-se com a potència mundial amb una xarxa d'influència geopolítica que acapari més quilòmetres quadrats de sòl europeu.  

I així és com aquella carpeta adormida sota l'epígraf "Ampliació" es tornava a despertar per accelerar els processos d'adhesió d'aquests tres nous aspirants, més alguns dels Balcans Occidentals com Albània, Macedònia del Nord i Bòsnia Hercegovina.

El risc de posar la mel a la boca

La Comissió Europea, l'Eurocambra i també els estats membres representats al Consell Europeu han donat nombroses mostres de creure's, aquesta vegada sí, la necessitat d'ampliar el club comunitari. I fora bo, explica López Domènech, que la UE n'hagi après dels errors si vol que la vuitena ampliació sigui un èxit.  

"Un dels dilemes és com reconciliar la urgència geoestratègica i assegurar-se que els països que seran membres compleixen els criteris de Copenhaguen (les exigències de tenir institucions democràtiques, l'estat de dret en bona salut, de respectar els drets humans, de tenir economia de mercat i adoptar la legislació comunitària).

El que veiem als Balcans Occidentals és que en l'última dècada, el procés de reformes internes per complir els criteris ha arribat a un punt d'estancament perquè el procés de reforma interna funcionava quan hi havia l'incentiu d'entrar a la UE. Fa 10 anys aquest incentiu deixa de ser realista i aquests països han retrocedit en les reformes".

A més, alguns processos s'han trobat amb més bastons a les rodes que d'altres. És el cas de Macedònia del Nord, en què alguns estats membres "han instrumentalitzat el procés d'ampliació per incloure exigències per resoldre conflictes històrics i lingüístics, com Bulgària amb la minoria búlgara de Macedònia, o Grècia, que va fer canviar el nom per Macedònia del Nord."

És un exemple d'un país a qui se li va posar la mel a la boca, però ara està desmotivat per fer reformes i, fins i tot, ha baixat l'índex de popularitat del projecte europeu.

L'ampliació i les reformes internes

Perquè un país candidat passi a ser membre de ple dret de la UE ha de fer reformes per complir els criteris de Copenhaguen, però la mateixa Unió Europea pot veure en les ampliacions una oportunitat per retocar el funcionament intern.

"És evident que la UE ha de trobar la manera de ser funcional sigui amb 27 o més de 30. L'ampliació va lligada a més integració. Cada onada d'ampliació ha anat lligada a més integració o a un cert nivell de reforma de la UE. El perill és que s'utilitzi l'ampliació o la reforma per frenar-se mútuament."

Reformar els tractats de la Unió Europea és un meló no gens fàcil d'obrir, sempre hi ha reticències, però també interessos per fer-ho. Tot depèn de quin paper juga el teu país dins el club comunitari.  

Els països grans sovint veuen bloquejades algunes accions polítiques per les maniobres de bloqueig de països que no tenen el mateix pes. El gran exemple d'això és en qüestions de política exterior, que s'han d'adoptar per unanimitat.

En el cas de la guerra a Ucraïna i del suport dels 27 a Kíiv, reiteradament les capitals han topat amb el bloqueig de l'hongarès Viktor Orbán. Una sola oposició frustra l'aprovació de decisions que han de ser unànimes i això ha estat un maldecap continu pels principals dirigents europeus.  

Lligar l'ampliació a una reformulació de les normes de funcionament intern és una oportunitat, per exemple, per canviar els tractats i prescindir del requisit d'unanimitat en la presa de decisions en política exterior. La solució pot agilitzar la manera de funcionar de la UE, però "alguns estats membres hi estan en contra perquè això voldria dir perdre poder."

El poder dels estats és la carta més valuosa de cada un d'ells. Com més banderes hi hagi a la taula del Consell Europeu més musculada estarà la Unió Europea en el tauler internacional, però al mateix temps, més risc hi ha que la teva bandera quedi una mica més amagada. Vet aquí el dilema.