El dol d'El Tarajal: "Han perdut els fills i els han robat la possibilitat de plorar-los"

El cementiri de Ceuta és un testimoni silenciós del drama de la immigració. Aquí es compten per desenes les persones que hi ha enterrades sense haver estat identificades. Oficialment, no se sap qui són i les seves làpides no tenen nom. Però tenen una cosa en comú: totes van morir al mar mentre intentaven entrar a Europa.

Entre elles hi ha cinc dels catorze joves que van morir en l'anomenada tragèdia d'El Tarajal, ara fa exactament deu anys. Tots cinc van ser recuperats en aigües espanyoles, en algun cas arrossegats pel mar una setmana després.  

A primera hora del matí d'aquell 6 de febrer del 2014, un operatiu de la Guàrdia Civil va intentar impedir que un grup de persones que s'havien llançat a l'aigua des del costat marroquí arribessin nedant a Espanya.

Tot i que la Guàrdia Civil ho va negar en un primer moment, els agents van disparar 155 pilotes de goma i cinc pots de fum i més de 350 salves de fogueig, tal com va acabar reconeixent, al seu dia, el llavors ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz.

23 persones van poder arribar a la costa, i van ser retornades immediatament al Marroc, però 14 van morir ofegades. La majoria eren del Camerún.

Avui, Espanya continua amb una política infranquejable de fronteres que fa que moltes persones s'hi juguin la vida, entre altres coses perquè Europa no els concedeix visats per entrar per vies segures.
 

Les famílies no poden plorar els morts

L'advocada Patricia Fernández representa l'acusació particular, en nom de les famílies, i la popular, des de l'entitat Coordinadora de Barrios. Sempre que pot, visita el cementiri per veure les làpides 146, 147, 151,156 i 158.

Només en una d'elles hi ha una inscripció, feta amb retolador, amb el nom de Roger Chimi, la primera víctima recuperada, i que encara conservava signes d'identitat al rostre. Els altres cossos, a excepció d'un, sospiten de qui són perquè mai se'ls ha tornat a veure.

Les famílies els donen per desapareguts, i pensen que estan aquí, però, tot i que ho han reclamat a la justícia, mai s'han pogut contrastar mostres d'ADN i tampoc han pogut venir a visitar les tombes perquè sempre se'ls ha denegat el visat per venir a Espanya.

"Si no vam ser capaços d'acollir les seves vides, almenys hauríem de fer un esforç per dignificar les seves morts", lamenta Fernández des del cementiri:

"La negativa d'Espanya a identificar els cossos, de posar nom a la sepultura, ha fet que aquestes famílies vegin com no només han perdut els fills, sinó que a més se'ls ha robat la possibilitat de plorar-los, de fer el dol".

Una causa judicial sempre arxivada

Com que els cossos no es van identificar, les famílies mai s'han pogut personar a la causa judicial, que s'ha reobert diverses vegades. Va arribar a tenir 16 guàrdies civils imputats, però sempre s'ha acabat arxivant. Fins a tres vegades.

Per Helena Maleno, fundadora de l'ONG Caminando Fronteras i testimoni de referència al judici, "El Tarajal va marcar un abans i un després en la ignomínia dels estats, en la impunitat dels estats assassinant a les fronteres i en la persistència de la lluita de les famílies". 

Ells hi van contactar des del primer moment, perquè van saber de la tragèdia pels mateixos supervivents i hi van fer un seguiment des del primer dia.

Les acusacions no es rendeixen. Ara, s'ha admès a tràmit un recurs d'empara al Tribunal Constitucional, i fa pocs dies un dels supervivents ha denunciat el cas davant les Nacions Unides. Segons Fernández, "el procediment judicial ha estat extenuant per a les famílies, i molt dolorós": 

"No ha satisfet les necessitats de veritat, justícia i reparació. Però encara no ha acabat".

Per això, una manifestació anomenada Marxa per la Dignitat recorre cada anys els carrers de Ceuta fins a El Tarajal. Vol recordar i humanitzar les víctimes, i a la vegada denunciar la vulneració de drets humans que, segons les més de 200 entitats convocants, es practica a la frontera sud.

16 guàrdies civils van ser investigats per homicidi imprudent

Dels 16 guàrdies civils que van ser investigats per homicidi imprudent i denegació d'auxili, a Ceuta ja no en queda cap. Alguns s'han jubilat i altres han marxat.

La Guàrdia Civil ha declinat fer declaracions a TV3. Sí que n'ha parlat una de les seves associacions, Justícia per a la Guàrdia Civil (JUCIL) i seu secretari provincial a Ceuta, Guillermo Lorenzo:

"Deu anys després, seguim sense tenir un protocol clar sobre què cal fer en aquestes situacions. Allò va ser un fet puntual i molt desgraciat. No hi havia protocols, es va actuar seguint les ordres que es van donar en aquell moment."

Mentre parlem amb ell a la platja d 'El Tarajal, veiem al mar l'embarcació de la Guàrdia Civil. Lorenzo ens explica que "la patrullera està constantment a l'aigua, és possible que hi hagi migrants a l'aigua esperant per passar. Quan hi ha mala mar, com avui, hi ha més intents, perquè creuen que hi ha menys vigilància".

Degoteig d'arribades a Ceuta

L'atenció mediàtica es fixa en Ceuta quan hi ha tragèdies com les de El Tarajal o entrades massives com la de fa tres anys, quan hi van arribar unes 10.000 persones en poc més de 24 hores.

Però, lluny dels focus, el dia a dia d'aquesta ciutat fronterera és un degoteig constant d'arribades de migrants. I també de morts. Segons l'ONG Caminando Fronteras, durant tot l'any passat almenys 34 persones es van ofegar a les aigües de Ceuta.

És un lloc de pas, abans d'arribar a la península. El Centre d'Estada Temporal d'Immigrants (CETI) té unes 500 places, i ara mateix la seva ocupació està a la meitat. Acull, sobretot, persones de l'Àfrica subsahariana.

Durant el dia, és fàcil veure'ls al voltant d'una gasolinera, on s'ofereixen als conductors per ajudar-los a aparcar, rentar el cotxe o inflar les rodes dels vehicles, per guanyar unes monedes.

Un d'ells és el Ramadan Barry. És de Guinea Conakry, i va arribar a Ceuta saltant la tanca, al desembre, després d'un penós periple de dos anys. Va marxar amb tres amics, però només ell ha arribat fins aquí, els altres van ser deportats des d'Algèria. Ens explica que "creuar el desert no és fàcil. Fa molt sol, no hi ha menjar, camines molt fatigat. I hi ha gent que mor perquè no té aigua".

Les persones que són al CETI hi acostumen a estar uns cinc mesos. Després, són enviades a la península, perquè el Marroc no accepta la devolució.
 

La vida després d'arribar a El Tarajal

La majoria de persones migrants que arriben a Ceuta ho fan nedant, i són marroquines. Gairebé cada dia entra algú per la platja d'El Tarajal. Arriben amb una mà al davant i una altra al darrere. La Sabah Hamed Mohamed, una activista social de Ceuta, té un magatzem on els dona roba per sortir del pas:

"Arriben exhausts, amb la roba mullada, i descalços".

Allà trobem el Reda, un jove marroquí que ha arribat aquest mateix gener. Està arreplegant tot el que pot perquè fa sis dies que va amb la mateixa roba.

Després d'omplir tres bosses amb roba i mantes, l'acompanyem al que ara és casa seva: un traster dins un garatge. És un espai molt petit i degradat que comparteix amb quatre persones més.

Paguen 40 euros al mes cada un com a lloguer. Viure, aquí, diu, és molt difícil:

"Em dutxo una vegada a la setmana. Baixem al camp, agafem aigua i ens dutxem. Aquí em sento com en una presó, i lluny de casa".

La via de la sol·licitud d'asil

A Ceuta, la via legal que han trobat els marroquins per poder passar a la Península és tenir una sol·licitud d'asil admesa a tràmit. Tot i que no està pensat per això, aquest document els permet pujar al ferri que va a Algesires, independentment de com acabi la sol·licitud, que moltes vegades serà denegada.

El problema, però, és que per iniciar el procediment de sol·licitud cal una cita prèvia que és molt difícil d'aconseguir.

La Sabah, que està en contacte amb molts nois migrants, denuncia que "les cites estan en mans de les màfies":

"Tu intentes agafar-ne i és impossible. Però si pagues 600, 800 o 1.000 euros, pots aconseguir cita. És una vergonya, i em sap molt greu per aquests nois, que no tenen recursos".

Entrar nedant per El Tarajal

A la nit, en un barri perifèric de Ceuta, ens trobem amb un grup de nois, també marroquins, que viuen en garatges, naus i pisos compartits. Tots han entrat nedant per El Tarajal els últims mesos.

Alguns van estar hores al mar. L'Abdellah Naymar recorda: "ens vam estar entrenant fort durant un mes".

"Després ens vam comprar un neoprè i uns peus d'ànec. I el dia que ens hi vam llançar, vam estar nedant unes quatre hores. Vam fer una mica de volta, anant mar endins, per no ser detectats".

Un altre jove, el Yasser el Yousfi, assegura que ha intentat set vegades entrar a Europa: "Ja m'he gastat uns 7.000 euros provant-ho de diverses maneres i per diferents llocs, fins i tot per Turquia, on l'exèrcit em va acabar agafant i em va pegar una pallissa".

En una altra ocasió, prop de Melilla, tampoc se'n va sortir. "Les persones que ens havien d'ajudar a passar a la Península ens van ficar dins un Mercedes, ens van portar al bosc, van treure uns ganivets i ens van robar tots els diners", recorda.    

Avui reben la visita d'uns voluntaris de No Name Kitchen. És una ONG que fa des d'assessorament legal fins a acompanyament. La Irene Martínez és una de les voluntàries que han arribat a Ceuta: 

"Creiem en un tipus d'acompanyament que no és tan assistencialista, de donar roba o menjar, sinó que busca més aviat acompanyar, passar temps junts, que ells se sentin acompanyats, que vegin que algú els tracta com a persones".

Cadascú aconsegueix diners com pot. El Badr Wolf, per exemple, és perruquer, i es dedica a tallar els cabells a tothom qui ho vulgui. "Qui pot em dona diners, i qui no pot, no". El grup està content, perquè tots han aconseguit una cita prèvia que els permetrà iniciar el tràmit de sol·licitud d'asil. L'han pagada.  
 

La situació dels menors no acompanyats

En canvi, els que no poden optar a la sol·licitud d'asil són els menors que entren a Ceuta sols, sense els pares. L'any passat, n'hi van arribar 266, una vintena cada mes, de mitjana. La majoria estan acollits al Centre de Menors, tot i que alguns en fugen.

És fàcil veure'n al voltant del port i a les portes d'un supermercat, on demanen diners i menjar. Un d'ells és l'Abdellah. Porta una barra de pa, un suc i una truita precuinada:

 "Vivim dins un cotxe abandonat i ens busquem la vida com podem. Ens han agafat diverses vegades quan ens intentàvem colar al ferri".

Ell va entrar nedant fa gairebé un any amb tres dels seus germans. Dos ja han aconseguit arribar a la Península. Qui sap si algun dia es podran tornar a trobar.