El dol d'una amistat: molt comú, però menys visible socialment

La Laia, l'Albert i la Rosana tenen una experiència en comú: han viscut una amistat que s'ha trencat. Tots tres reconeixen que ha sigut un procés dolorós que han hagut d'acceptar, entendre i col·locar perquè, així com es parla del dol davant d'una ruptura de parella, costa fer-ho en el cas de les amistats.

Segons la psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella Mireia Muñoz, "tot i que es dona molt sovint, està invisibilitzat perquè socialment es parla molt més de la gestió d'una ruptura de parella".

També, "perquè partim de la idea que podem tenir molts altres amics i això fa que concebem aquest trencament en un menor grau d'importància". Insisteix, però, que "també hi ha una pèrdua que s'ha de col·locar i gestionar, especialment per les conseqüències emocionals que té".

Alberto Revel: "Vaig trencar amb un grup d'amics i, sobretot, amb el que era ‘el líder' i va ser molt dolorós, especialment per tot el que vaig deixar enrere"

Laia Mauri: "La ruptura era amb una amistat en la qual havia invertit molt, una amistat molt intensa... i va ser particularment dolorós perquè no va ser explícit"

Rosana Cortés: "El problema avui és que cadascú creu que és com és, es molesta pel que decideix molestar-se, però no ho comunica a l'altre. No hi ha aquesta responsabilitat afectiva"

Més que l'absència

El grau d'intimitat i de complicitat que l'amic pot arribar a tenir en la nostra vida és fonamental. Una rutina com enviar-se un missatge al matí, pensar en aquella persona en un moment determinat o ser en un lloc que ens hi aboqui "fa que no només parlem de la pèrdua d'aquell amic o amiga, sinó tot el que significa a la nostra vida", apunta Muñoz.

El sentiment de trobar a faltar, la manca, l'absència i el fet de tenir present que no podrem substituir aquella persona per cap altra amistat, perquè totes són diferents i no les vivim de la mateixa manera.

Hi ha excés de romantització?

És habitual trobar-nos envoltats de missatges com "qui té un amic té un tresor", "els amics es compten amb els dits de la mà", "els amics valen or" o "els amics són la família que s'escull".

També les pel·lícules mostren constantment històries d'amistats incondicionals... Segons Muñoz, "hi ha una certa idealització de l'amistat i moltes vegades no és així".

La realitat és que una amistat no sempre hi és o pot evolucionar cap a un altre sentit perquè les dues persones ja no estiguin en la mateixa etapa, i això és el que no es mostra en la mateixa mesura i acaba provocant decepció.
 

Oficialitzar-ho, necessari per avançar

En una relació de parella moltes vegades es verbalitza el moment de finalitzar la relació, ja sigui perquè hi ha una convivència i un dels dos marxa, o perquè hi ha una comunicació que hi posa el punt final.

En canvi, en l'amistat, en molts casos aquest tancament no es fa. Hi ha un distanciament, una fredor, una pausa que fa que esperem que, en algun moment, es reprengui aquell contacte, i això deixa una seqüela emocional perquè esperem el retrobament.

"Hi ha la confiança que aquella persona ens escrigui i no ho fem nosaltres per por al rebuig i, al final, va passant el temps i acabem entenent que aquella amistat ja no continua, però en cap moment s'ha verbalitzat", puntualitza Muñoz. Una fase que acaba sent dolorosa perquè fa que el dol trigui més a començar.

Laia Mauri: "Les ruptures que més mal m'han fet són les d'amistat, perquè són en diferit. Normalment no veus el punt de trencament"

Rosana Cortés: "Té la mateixa simptomatologia que quan trenques amb la parella: aixecar-te plorant, tenir pensaments intrusius del que ha passat... Perdre un amic pot ser més dolorós que perdre un vincle romàntic"

Poden haver-hi diversos motius que portin a aquest dol pel trencament d'una amistat. Des d'un malentès que mai s'ha aclarit, falta de comunicació, sensació d'abandonament d'aquella relació per una de les dues parts o sensació de traïció per alguna cosa que ha passat dins de la relació.

Aquests escenaris, puntualitza Muñoz, són els que acaben fent més mal perquè no hi ha una ruptura bidireccional. Per això, remarca en la importància de posar-hi paraules. 

Fases del dol

Les fases del dol en una amistat són similars a les del dol per la pèrdua (mort) d'una persona estimada i les que es donen en la ruptura de parella.

Això ens indica que una ruptura d'una amistat pot suposar més dolor del que a vegades es considera socialment i que pot travessar igualment aquestes mateixes fases, basades en el model de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross:

• Negació: Dificultat per acceptar que l'amistat s'ha acabat. Hi ha incredulitat i confusió. Racionalment, la persona pot ser-ne conscient, però, emocionalment, li és difícil d'assimilar.
   
• Ira: Sentiments de ràbia, frustració o ressentiment envers l'amic o amiga o envers un mateix per la pèrdua de l'amistat o el record de les situacions que han passat. A vegades hi ha coses que no s'han dit o no s'han fet que després pesen quan l'amistat s'ha acabat.
   
• ​Negociació: En aquesta etapa, la persona pot provar de recuperar l'amistat, intentant parlar amb l'altra persona o fent-hi pactes. El problema és quan en aquesta fase, per tal de salvar aquella relació, ens oblidem del que nosaltres volem i de les nostres necessitats i límits.
   
• Tristesa: La pèrdua es va sentint més real. Apareixen records, enyorança... És un moment de reflexió i de sentir el buit que ha deixat aquella amistat.
   
• Acceptació: Finalment, s'accepta que l'amistat ha acabat. Això no significa que la pèrdua sigui indiferent, però s'aprèn a viure-hi i a enfocar-se en altres amistats. És en aquest punt que la persona entén que el que ha passat no la defineix i no significa que en altres amistats hagi de succeir el mateix. N'extreu l'aprenentatge.

Aquestes fases, però, no són lineals i poden variar en durada i intensitat per a cada persona. És possible passar per una fase més d'una vegada o experimentar diverses fases al mateix temps.

El que és important, remarca Muñoz, és que "cal donar-se espai i temps per curar les ferides perquè, a vegades, es vol anar massa ràpid".

En termes genèrics, hi ha una resistència a deixar anar perquè hi ha por de no trobar una altra amistat com aquella. Es poden fer plans socials i activitats amb altres persones, però no hi ha el grau de confiança per compartir les qüestions més personals i, per això, costa més deixar que l'amistat amb qui sí que es té aquest vincle marxi.

Així doncs, "és important obrir el camp de visió sense fer que la teva vida depengui d'aquella persona i tenir presents les alternatives, que hi són i potser no s'estan valorant", indica Muñoz.