El film "El 47" rescata Torre Baró de l'oblit: "La lluita veïnal segueix sent necessària"

Fa dècades que els veïns de Torre Baró, un dels barris més allunyats del centre de Barcelona, es mobilitzen perquè l'administració resolgui la gran quantitat de mancances i incerteses d'aquest barri a l'extrem nord de Barcelona.

És un dels tres barris amb la renda mitjana més baixa de la ciutat, amb menys de 10.000 euros anuals. També alberga alguns dels problemes urbanístics més greus, per les deficiències del parc d'habitatges i per la difícil mobilitat.

En els darrers dies, però, s'ha parlat de Torre Baró perquè una pel·lícula l'ha rescatat de l'oblit. Es tracta d'"El 47", un film de Marcel Barrena que narra la història real del segrest d'un autobús el 1978.

Manuel Vital, veí de Torre Baró i conductor de TMB, va portar el bus davant les cases de tots els seus veïns. Cases que tots ells havien construït amb les seves pròpies mans, com els seus drets, que van aconseguir lluitant amb molt d'esforç. 

"No teníem res, però vam aconseguir molt"

Torre Baró és un dels barris més costeruts de Barcelona. Fragmentat en diverses zones de difícil comunicació, s'enfila fins al parc de Collserola, amb una trama de carrers anàrquica i complexa que fa difícil de resoldre problemes que s'arrosseguen des de fa més de cinquanta anys.

Als anys seixanta, al final de la gran allau migratòria, les parcel·les es venien a baix preu i es va crear un barri majoritàriament d'autoconstrucció, amb cases esglaonades sobre un terreny abrupte, una bona part amb afectacions urbanístiques. Els habitatges són de propietat, però molts estan fora de normativa.

Els veïns no tenien cap mena de serveis bàsics i van començar a lluitar per millorar les condicions de vida. "Quan van arribar molts immigrants andalusos, extremenys i de la resta d'Espanya, vam entendre què era el moviment veïnal, què era lluitar per un bé comú pel barri. No teníem res,  i vam aconseguir molt", explica José Antonio Martínez, veí i expresident de l'associació de veïns de Torre Baró. 

Andrés Naya recorda aquells temps, en què els veïns es van arromangar per aconseguir els seus drets, tant en dictadura com en democràcia. "És la lluita d'un barri per la seva dignitat, per reivindicar tot allò que es necessitava. Primer, amb les autoritats franquistes, i després, amb la Transició i la democràcia, perquè molts cops costa molts esforços que es dugui a terme". 

"Les associacions veïnals segueixen sent necessàries"

A la part alta de Torre Baró, continua sense haver-hi cap comerç ni farmàcia. El metro, l'estació de tren i la resta de nous equipaments són tots a la part de baix. Hi ha autobusos, però el gran pendent fa complicat comunicar la zona alta i la baixa del barri. La mobilització veïnal ha anat aconseguint millores, i la lluita ha forjat la identitat de barri a Torre Baró, sigui segrestant autobusos o tallant carrers.

 "Aquí vam aconseguir l'aigua i l'electricitat tallant l'avinguda Meridiana. Ara, quan s'espatlla una canonada d'aigua, que és cada dos per tres, només aixequen un tros de carrer i posen un pegat. Tenim els carrers plens de pegats", defensa Martínez.  

I és que, en un dels barris de Barcelona amb el nivell de renda més baix, les millores avancen lentament, així com el relleu generacional dins l'associació de veïns.

"Som tres mil habitants, la gent participa, però sí que és cert que hi ha molta precarietat laboral, i estar en el moviment actiu implica molt de temps", lamenta l'expresident de l'associació de veïns.

Davant d'aquesta situació, l'activista Andrés Naya reivindica la vigència del moviment veïnal. "Les associacions de veïns segueixen sent necessàries, perquè la història ens ha demostrat que l'organització i el sentit crític són imprescindibles. Però les associacions, crec, han de treballar conjuntament amb la resta del teixit social, per aconseguir tot allò que el barri necessita", apunta. 

Per això, els veïns continuaran fent mobilitzacions per reclamar que Torre Baró es posi al nivell dels altres barris de la ciutat.