El final més dolç

Un viatge com el que Guardiola ens ha regalat durant aquests quatre anys només mereixia un final com el que vam viure ahir al Vicente Calderón. Ni ell ni el futbol podien preveure un trajecte tan especial i un desenllaç tan màgic.

El Barça va recuperar la seva millor versió per acomiadar el millor entrenador de la història del club en una mitja hora espectacular que no va admetre cap rèplica d'un Athletic trepitjat i atropellat per un equip que es resisteix a abandonar un cicle irrepetible. La declaració d'intencions inicial blaugrana va advertir que la final només tenia un amo, malgrat la il·lusió d'un equip que ha refrescat el futbol europeu, però s'ha quedat a les portes d'un títol per segona vegada en poques setmanes.

En dos minuts de joc, l'equip de Guardiola ja havia xutat dues vegades abans que Pedro recollís un dubte defensiu basc per convertir-lo en gol, el que va obrir una ferida que ja no va deixar de sagnar en tota la nit. El Barça es va retrobar amb els pilars fonamentals que l'han impulsat a l'eternitat: pressió alta estimulada per l'esforç de Pedro i Alexis, velocitat mental privilegiada del millor migcamp del món, capacitat de desequilibri insostenible de Messi i ambició incomparable per ser contundent en la rematada.

Tot plegat va convertir el Barça en dominador absolut i l'Athletic en dominat amb poca capacitat de rebel·lia. Sense deixar-los temps per reaccionar, Busquets, Iniesta i Messi van fabricar el segon i un altre cop de fuet de Pedro va significar el tercer, per rebentar la final. En només mitja hora, l'últim Barça de Guardiola havia canviat el guió d'un pols que s'esperava igualat.

A partir d'aquí, el Barça només va gestionar el resultat amb la màxima autoritat i naturalitat. Tot i certa baixada de tensió a la segona part, l'Athletic mai va donar senyals de tornar a la final, aixafat pel record de la final de Bucarest com un fantasma a la memòria.

Guardiola va tornar a demostrar un talent tàctic especial per visualitzar un guió i els jugadors per interpretar-lo, buidant els espais interiors per explotar-los posteriorment, aprofitant els marcatges individuals de Bielsa per triar el mapa del partit que més interessava en cada moment. Així va escollir les zones on Messi havia de jugar-se el cara a cara, els espais entre línies que havien d'envair Xavi i Iniesta, els sectors que havien de conquerir les desmarcades de Pedro i Alexis.

A més, la final va servir perquè Pedro i Piqué ressuscitessin les seves millors versions després d'una temporada irregular, i perquè Mascherano completés una actuació que hauria de servir de manual d'un central en totes les assignatures.

Tot això es va ajuntar com a cloenda d'una etapa de 4 anys en què el Barça ha guanyat 14 de 19 títols possibles més dues semifinals de la Champions, i en què també ha viscut una final de Copa perduda a la pròrroga, una eliminació a vuitens després de guanyar al camp del Sevilla i una Lliga on el Madrid ha fet el rècord de punts. Unes xifres irrepetibles, tant com els 73 gols en 60 partits que ha firmat Messi aquesta temporada.

Se'n va el millor entrenador, es queden els millors jugadors per allargar la vida d'un equip únic.

A l'agost ja ens espera la Supercopa contra el Madrid per estrenar l'era Vilanova.

Benvingut, Tito! Gràcies, Pep!