El forat de l'economia submergida en temps de la Covid-19

"Estic a punt de passar gana. Si això segueix, aviat hauré de triar entre menjar o pagar els rebuts. Les empreses han tancat. Els de dins cobren. Nosaltres hem quedat fora, sense dret a cap ajut. Esta crisi sanitària ens ha rematat!"

Toñi Rico, de 60 anys, és aparadora, cus des de casa el cuir de les sabates. És una de les cares de l'economia submergida en el sector de calcer a Elx. Un sector que, amb la crisi de la Covid-19, ha acusat més la precarietat i la incertesa laboral en què estava immers.

L'activitat econòmica ha parat i elles s'han quedat dins del forat de la irregularitat laboral. Sense contractes, sense relació laboral, denuncien que són invisibles a les propostes pal·liatives i de recuperació que s'estan traçant des de les institucions.

"En la nostra situació gairebé ningú té contracte, i el qui en té normalment és de mitja jornada. (Quan va esclatar la crisi) estàvem prop d'acabar la temporada, i l'acabament es va avançar. Moltes comandes es van anul·lar i les que treballem des de casa no hem pogut acollir-nos a ERTEs ni tenir cap tipus d'ajut", explica Isabel Matute.

Fa 44 que treballa en l'aparat i només en té 6 de cotitzats gràcies a alguns contractes de treball que, apunta, per sort va poder aconseguir.

Fa un temps les aparadores, la majoria dones que treballen a casa sense cap tipus de contracte o dret laboral, es van associar per lluitar pel seus drets. Van seguir l'exemple de les Kellys, les cambreres de pis, que a les comarques del sud del País Valencià havien aconseguit teixir un moviment potent.

En el cas del calcer, les aparadores reclamen que s'aplique el conveni del sector que contempla contractes domiciliaris per casos com els seus. Per evitar molts casos com els d'Isabel que, als seus 60 anys, es mira de prop la jubilació i es lamenta de la pensió que no cobrarà.

Això, precisament, li va passar a la mare de Maria Jesús Verdú. Després de tota la vida treballant d'aparadora no va tenir dret a pensió, cobra la de viudetat del marit. Maria Jesús té 49 anys, 35 de treballats i 6 mesos de cotitzats. Sempre ha treballat des de casa i això li deixa moltes incerteses obertes.

"Fins fa dos dies no sabíem ni que teníem dret a contractes. La meua mare va treballar tota la vida a l'aparat i mai en va tenir. El més normal en la meua feina és que, quan no treballe, no cobre. Però ara la incertesa és més gran. No sabem res, no hi ha compromís per cap part".

Fa un mes que no treballa. L'última vegada que van anar a sa casa per pagar-li la feina, 230 euros per 15 dies de treball en una jornada de 12 a 14 hores, li van dir que les fàbriques havien tancat i no hi havia feina. Han passat més de 30 dies, no sap res de la persona que li fa els encàrrecs. Quan s'inicie l'activitat econòmica, tampoc és segur que li duguen més feina. Té una filla de 12. El marit està a l'atur, d'ací en mes se li acaba la prestació.

Incertesa i desesperació és la tònica d'estos dies, el context amb el qual intenten sobreviure. I és que, quan es reprenga l'activitat econòmica al sector del calcer li costarà arrancar i, quan arranque, elles hauran d'esperar a la cua, explica Isabel.

"Quan això passe, al sector del calcer li costarà molt més posar-se en marxa. Les fronteres estan tancades, els subministres de pells i altres materials venen de fora. Els mostraris s'han de fer. Les fàbriques han d'obrir. Els talladors han de tallar el cuir i després portar-nos-el a casa. Serem les últimes a incorporar-nos, si és que ens incorporem".

Reclamen que els ajuts a les empreses servisquen per regularitzar el sector, o de la crisi se n'eixirà sense elles

A la comarca del Vinalopó, al sud del País Valencià, s'hi concentra el 20% de l'ocupació industrial valenciana. La indústria del cuir i del calcer representa la meitat d'esta activitat industrial. La taxa de feminització del sector del calcer és la més elevada de tot l'estat, un 42'8% són dones, i la taxa de temporalitat és del 40%. 

Segons estima un estudi de la Universitat Miguel Hernández d'Elx, un 40% de l'economia que mou el sector del calcer és submergida. I a Elx, la tercera ciutat més poblada del País Valencià, es calcula que més de 9.000 persones viuen del calcer.

Carmen Palomar, secretària general de CCOO del Baix Vinalopó i el Baix Segura, denuncia la situació de debilitat en què es troben moltes treballadores.

"No tens relació laboral amb l'empresa, no tens dret a atur, ni a ERTOs. El treball submergit està fora de les ajudes oficials. En situacions com estes només et pots acollir a les ajudes que gestiona el servei d'ocupació estatal, SEPE,  o a la renda valenciana d'inclusió, que gestionen els serveis socials".

Però en el cas de Toñi, això no val. El seu marit està cobrant una prestació, 400 euros al mes, i assegura que, per aquest motiu, a ella li deneguen qualsevol ajut que demana. Per això, abans de la crisi sanitària, treballava de dilluns a diumenge, jornades inacabables, perquè així arribava als 150 euros a la setmana. Ara, sense estos diners, només li queda la prestació del marit.

En estes circumstàncies, diuen, l'única esperança que mantenen és la renda mínima vital, i que s'aprove ràpid, demanen, perquè si la situació s'allarga en el temps, no saben de què viuran.

"No es pot viure sense cobertura i sense els drets que tenen els treballadors" explica Isabel, "esperem que les ajudes que estan tenint els empresaris d'Elx, des de diverses administracions, servisquen per regularitzar el sector i que la indústria submergida s'acabe d'una vegada per totes. Portem més de 40 anys així, i ja dura massa".

Després de tants anys i lluites per regularitzar la situació laboral, moltes aparadores han arribat a la conclusió que no interessa acabar amb l'economia submergida perquè enriqueix, a les fosques, molta gent.

"Sabem que això mou molts diners. Diners que no tributen, ningú té control sobre ells, només aquells que els generen. I a nosaltres ens aboca a un abisme sense eixida, sense drets i sense que ningú parle d'este problema tan greu"

Quan escolten que d'esta crisi se n'eixirà sense deixar a ningú darrere respiren, reflexionen i rematen. Que elles ja estaven per darrere de tots els treballadors i sectors abans de la crisi sanitària. Que tenen per segur que seguirà sent així. Que d'esta crisi se n'eixirà, però si res canvia, deixant-les en el forat negre de la economia submergida.