El frontó de Madrid
"Res ha canviat, la posició del govern espanyol continua inamovible". Amb aquestes paraules pronunciades fa només uns dies, Mariano Rajoy resumia davant la direcció del Partit Popular l'actitud del ser executiu sobre el procés sobiranista. Una intervenció a porta tancada, en què el president espanyol va marcar les línies mestres de cara al nou curs amb una idea clara repetida per Rajoy i el seu equip: Catalunya no està per "aventures independentistes", sinó per treballar conjuntament amb Espanya en la sortida de la crisi, una frase que des de La Moncloa i el carrer Génova, seu central del PP, s'ha repetit com un "mantra".
En l'últim any, els dirigents del PP van passar de la sorpresa inicial per la massiva manifestació de l'11 de Setembre pels carrers de Barcelona a la preocupació davant les eleccions catalanes del novembre i l'alleugeriment pel fet que Artur Mas no havia aconseguit la majoria absoluta, obviant la lectura que les forces polítiques favorables al dret a decidir són majoritàries a la cambra catalana. L'executiu de Rajoy va optar llavors per la indiferència, pel distanciament, amb l'argument que no es volia fer el joc als partits sobiranistes i convençuts que l'esperit independentista estava en descens.
La situació va canviar a principis d'any. En plenes revelacions sobre el "cas Bárcenas", el govern espanyol va decidir recórrer la resolució del parlament en què es declarava Catalunya "subjecte sobirà i polític" quan, setmanes abans, el mateix executiu defensava que el text no tenia cap valor jurídic. Mentre Rajoy no es cansava de repetir l'oferta de mà estesa i diàleg amb Catalunya, la seva vicepresidenta, Sáenz de Santamaría, aprofitava les rodes de premsa posteriors al consell de ministres per oferir la versió més dura i advertir que l'advocacia de l'estat vigilava tots els passos del procés sobiranista i que al govern espanyol no li tremolaria el pols a l'hora d'anar als tribunals. Així ho va fer i ho farà ens els pròxims mesos conscients, des de La Moncloa, que l'actual Tribunal Constitucional, amb majoria del sector conservador, és partidari de tallar de soca-rel qualsevol aspiració sobiranista de Catalunya.
Mentrestant, el PSOE, el principal partit de l'oposició, intenta modular el seu discurs no sense discrepàncies amb el seus companys del PSC, unes diferències escenificades al Congrés dels Diputats amb la ruptura de la disciplina de vot dels socialistes catalans que van votar favorablement a la celebració d'una consulta legal a Catalunya. Amb tot, el PSOE ha buscat una via a mig camí entre l'immobilisme del PP i les posicions favorables a la independència de Catalunya. La formació dirigida per Alfredo Pérez Rubalcaba, abans de l'estiu, va aprovar una proposta de reforma federal de l'estat que, entre altres mesures, limita el fons de solidaritat interterritorial per evitar que comunitats autònomes com Catalunya es vegin perjudicades en el repartiment de fons de l'estat.
En l'últim any, els dirigents del PP van passar de la sorpresa inicial per la massiva manifestació de l'11 de Setembre pels carrers de Barcelona a la preocupació davant les eleccions catalanes del novembre i l'alleugeriment pel fet que Artur Mas no havia aconseguit la majoria absoluta, obviant la lectura que les forces polítiques favorables al dret a decidir són majoritàries a la cambra catalana. L'executiu de Rajoy va optar llavors per la indiferència, pel distanciament, amb l'argument que no es volia fer el joc als partits sobiranistes i convençuts que l'esperit independentista estava en descens.
La situació va canviar a principis d'any. En plenes revelacions sobre el "cas Bárcenas", el govern espanyol va decidir recórrer la resolució del parlament en què es declarava Catalunya "subjecte sobirà i polític" quan, setmanes abans, el mateix executiu defensava que el text no tenia cap valor jurídic. Mentre Rajoy no es cansava de repetir l'oferta de mà estesa i diàleg amb Catalunya, la seva vicepresidenta, Sáenz de Santamaría, aprofitava les rodes de premsa posteriors al consell de ministres per oferir la versió més dura i advertir que l'advocacia de l'estat vigilava tots els passos del procés sobiranista i que al govern espanyol no li tremolaria el pols a l'hora d'anar als tribunals. Així ho va fer i ho farà ens els pròxims mesos conscients, des de La Moncloa, que l'actual Tribunal Constitucional, amb majoria del sector conservador, és partidari de tallar de soca-rel qualsevol aspiració sobiranista de Catalunya.
Mentrestant, el PSOE, el principal partit de l'oposició, intenta modular el seu discurs no sense discrepàncies amb el seus companys del PSC, unes diferències escenificades al Congrés dels Diputats amb la ruptura de la disciplina de vot dels socialistes catalans que van votar favorablement a la celebració d'una consulta legal a Catalunya. Amb tot, el PSOE ha buscat una via a mig camí entre l'immobilisme del PP i les posicions favorables a la independència de Catalunya. La formació dirigida per Alfredo Pérez Rubalcaba, abans de l'estiu, va aprovar una proposta de reforma federal de l'estat que, entre altres mesures, limita el fons de solidaritat interterritorial per evitar que comunitats autònomes com Catalunya es vegin perjudicades en el repartiment de fons de l'estat.
