El futur de la mítica empresa de mitges Marie Claire penja d'un fil

Marie Claire va ser la principal exportadora de mitges de l'Estat durant tres dècades. El maig passat l'empresa va anunciar que tancava. No podia fer front als deutes i resultava difícil reflotar-la. Si en unes setmanes un inversor no canvia el seu destí, abaixarà la persiana definitivament i deixarà una de les comarques amb més baixa densitat del País Valencià, els Ports, enfonsada en el despoblament.

Marie Claire, la carambola rural

Carambola, casualitat o miracle. L'aparició de Marie Claire en una comarca despoblada, d'interior, ubicada en un poble de dos mil habitants, lluny de tot, a hora i mitja de Castelló en cotxe, encara sorprèn veïns i treballadors.

Les seves mitges van ser tan mítiques com aquella cantarella enganxosa: "Marie Claire, Marie Claire, un panty para cada mujer". Ara, si l'empresa tanca, la comarca abaixa la persiana. I és que "el sorprenent --diu Cándido Andrés, membre del comitè d'empresa-- és que Marie Claire haja sobreviscut fins avui".

Marie Claire va nàixer el 1907 i va fer dels Ports una comarca referent de la indústria tèxtil. Durant 30 anys va ser el principal exportador de mitges de l'Estat. Però molta gent, encara avui, desconeix que les mitges Marie Claire són valencianes. La incredulitat arribava també als importadors internacionals, principalment anglesos i francesos, que viatjaven a Vilafranca per assegurar-se, de primera mà, que la fabricació es feia en aquell poble situat a 1.100 metres d'altitud.

"La gent no s'ho podia creure --exposa Cándido Andrés--. Un poble perdut de muntanya que tinga una empresa tèxtil, quan realment a tot Europa no quedava ningú ni que fabricara ni que servira. Venien francesos i anglesos i es feien creus que ací fabricàrem."

A l'entrada de la fàbrica, una fotografia gegant mostra als visitants la ubicació de Vilafranca. S'hi veu un poble rodejat de muntanyes. I hi destaca un edifici gegant, la fàbrica. Just al darrere de l'edificació, un barranc inaccessible. Cándido l'assenyala: "Però és que mira on estem, mira! I ací, la fàbrica!"

A Marie Clarie van arribar a treballar un miler de persones, en una comarca que en té poc més de sis mil. Era el motor econòmic no només dels Ports, també de l'Alt Maestrat i de les comarques veïnes de Terol. S'hi fabricaven mitges, calcetes, calçotets, pijames... Hi havia torns de matí, vesprada i cap de setmana. Per la carretera, ara tranquil·la de trànsit, circulaven camions de mercaderia, cotxes i autobusos que portaven i tornaven les dones a la feina. Perquè Marie Claire no s'entén sense el treball femení.

Mares, filles i netes treballaven en una empresa de poble que era una companyia internacional. Una d'elles era Tere Garcia:

"Jo vaig ser de les primeres que van entrar amb 16 anys a treballar, perquè s'havia aprovat una nova llei. Però jo tinc familiars que anaven a buscar-les a escola. Si al juny s'acabava el curs, al juliol ja hi estaven treballant."

"Aquesta empresa si ha durat tants anys ha estat gràcies a les dones --assegura Cándido--. Un 70% dels treballadors de Marie Claire són dones."

Just al davant de l'Ajuntament de Vilafranca s'alça una escultura. És una dona fabricant mitges, un homenatge al treball femení que durant més d'un segle ha estat sostenint la comarca. Aquelles dones que tenien el seu destí marcat treballarien a la fàbrica. I això volia dir que el futur estava assegurat: per a les famílies, els salaris; per a la comarca, els serveis.

Una dana, una pandèmia, el Brexit i la crisi dels preus

El maig passat s'anunciava el tancament de Marie Claire. L'empresa no era viable, acumulava pèrdues i no hi havia més eixida. S'havien fet molts intents per salvar-la i no havien funcionat. En aquell moment hi havia 214 persones treballant. El colp va ser dur, i el poble i la comarca, diu Cándido Andrés, van començar a morir amb aquella notícia.

En els més de cent anys de la seva història, l'empresa havia passat per diverses crisis i havia estat a punt de tancar, però, fins ara, s'havia salvat. En els darrers anys, la globalització, l'entrada de la Xina a l'OMC i el Brexit --els principals importadors dels seus productes eren anglesos-- els van afectar molt. I un context marcat, també, per la mala sort els ha anat ensorrant.

El govern del Botànic els va ajudar, primer amb comandes de mascaretes durant la pandèmia i, després, amb un préstec de 21 milions.

"Quan la Generalitat hi va posar diners --explica Cándido-- teníem tots grans esperances. I quan l'empresa estava enlairant-se, va arribar el temporal Gloria i va esfondrar gran part del sostre de la fàbrica."

Van haver de parar la producció i reparar els danys, però, d'aquesta desfeta també es van refer. Per tornar a produir, van introduir canvis per ser més competitius. I quan tot començava a rutllar, va arribar la guerra d'Ucraïna.

"De pagar 200.000 o 300.000 euros d'electricitat --explica aquest membre del comitè d'empresa-- vam passar a pagar-ne gairebé un milió. Això era inviable."

Reconeix que, sense l'ajuda de l'administració, l'empresa és poc viable. I això l'empresa ho sap, afirma. I va més enllà, lliga caps. L'endemà de les eleccions del 28 de maig, amb els ajuntaments sense constituir i amb el govern valencià en l'aire, l'empresa els anuncia "la bomba". No hi ha res a fer, entren en concurs de creditors.

"El dimarts després de les eleccions, a la vesprada, ens telefonen --recorda Cándido-- i ens diuen que no hi ha solució, que tancaran. Tots els governs locals, i autonòmic, havien canviat. No hi havia portes on tocar. Va ser desolador."

Per sort l'estiu estava a tocar, i amb l'estiu la mica de turisme que té la comarca. Aquella activitat va mig amagar la situació i la desolació es va calmar. Ara, en arribar la tardor, rebrota la preocupació. La gent vol marxar del poble, la gent no té feina, aquest és el problema principal. El miracle, ara, és que arribe un nou inversor.

Si Marie Claire tanca, el despoblament cavalca

A la fàbrica de Marie Claire ja no es produeix. Al pàrquing, on en altres temps hi havia una filera de bicicletes, ara n'hi ha una. Al de cotxes, cap. Hi ha una setantena de treballadors en ERTO d'extinció. Per a la campanya de Nadal se n'han contractat cinc, per treure l'estoc que els queda. Els passadissos de la fàbrica estan buits. Hi ha una petita sala on els treballadors poden comprar els productes de Marie Claire. Els que encara queden. D'aquesta sala encara penja un panell antic, molt antic, dels que es feien servir per graduar la vista. "És que ací havíem arribat a tenir metge, i ens graduaven la vista", diu una treballadora.

L'esperança està ara en l'arribada d'un possible inversor. L'administrador concursal, Jordi Casserras, és optimista. Diu que té sobre la taula alguns interessats, algun de valencià, algun d'espanyol. Són propostes serioses, alguns del sector de la producció tèxtil, alguns del sector financer. Fins a la primera setmana de desembre hi ha temps, però els dies, i l'esperança, s'acaben.

"Necessiten l'entrada d'un nou inversor, amb diners frescos, amb idees noves i que, per tant, donen empenta al projecte de Marie Claire que tothom coneix", explica Casserras.

L'administrador concursal veu la continuïtat de la marca garantida. Marie Claire, diu, és un valor encara. I si arriba un escenari no desitjat, si s'haguera de vendre l'empresa, d'interessats també n'hi ha.

"Avui en dia estic mantenint negociacions amb gent amb capacitat de producció i capacitat econòmica que pot garantir la viabilitat", assegura.

Els treballadors, però, són pessimistes. Veuen l'empresa més tancada que oberta, i amb això un problema més greu. La comarca es despoblarà més, i amb menys població, menys serveix.

"Quan Vilafranca funcionava, funcionava tot --afirma Cándido--. Ara la despoblació s'està accentuant i en aquests pobles ja teníem un problema de despoblació greu. La majoria de gent jove que estava treballant, que tenen els fills a l'escola, aguanten perquè tenen un any d'atur. Però hauran d'emigrar, i és el problema que tenim principalment. Quan marxen, deixarem de tenir serveis."

"Jo ara en aquests moments tinc quasi 58 anys --explica Tere--, les probabilitats que tinc de trobar feina... ja ho veus! He de marxar."

Tere defensa el treball femení: hi havia moltes dones treballant a Marie Claire i ara, diu, tenen un problema gros. En aquesta zona, on ja és difícil el treball per als homes, ho és més encara per a les treballadores de Marie Claire, que, de mitjana, tenen uns 50 anys.

Al setembre va fer 41 anys que Tere Garcia va entrar a treballar a Marie Claire. El dia més trist de la seva vida va ser quan va entrar a firmar l'acomiadament. Una persona, recorda, li va dir: "Ateneu bé la premsa perquè, quan ells marxen, ningú parlarà de vosaltres. Ja no existireu." I això ha fet. Atendre'ns i entrar a comprar.

"M'he comprat unes calcetes. Són per al record i perquè si me n'he de posar, vull que siguen de Marie Claire."