El gir històric de Sánchez sobre el Sàhara: funambulisme o operació d'estat

Pedro Sánchez ha passat de puntetes, més ben dit, ha ignorat, el pacte amb el Marroc en el seu pas pel Congrés aquest dimecres.

Els ha dit, a uns expectants diputats, que en tot cas ja hi anirà dimecres vinent i que en una compareixença òmnibus ja els explicarà alguna cosa, barrejada amb els resultats del Consell Europeu de dijous i divendres a Brussel·les, el pla econòmic per a la sortida de la crisi generada per la invasió russa que aprovarà el Consell de Ministres de dimarts, i de passada, la nova situació al nord d'Àfrica sobre el final del conflicte diplomàtic amb el Marroc.

I això que hi havia ganes a l'hemicicle de saber de primera mà el perquè d'aquest gir històric sobre el Sàhara.

L'hi han reclamat des de tots els grups, menys el seu, que és l'únic que dona suport al tomb que el seu líder ha imposat sobre una qüestió tan delicada i complexa com les relacions amb el Marroc, Alger i el poble sahararui.

Sánchez, sol en un moment crític

I és que avui més que mai ha quedat ben evident la soledat de Sánchez a les Corts en el moment més crític del seu mandat, en el qual el president espanyol es juga la legislatura, en funció de com resolgui la situació.

Ho admetia un parlamentari dels que donen suport al president espanyol: "No li neguem que pugui fer un tomb en la seva posició històrica. Ell té totes les claus. Però que ho expliqui, que doni la cara."

Com ell, són molts els que no entenen l'estratègia de Pedro Sánchez un cop superat el "cabreig" amb el rei del Marroc per haver filtrat sense consultar la carta on el mandatari espanyol elogiava la posició marroquina sobre una autonomia per al Sàhara, i abandona el referèndum d'autodeterminació.

Un altre diputat "amic" creu que la decisió del líder socialista és una absurditat i corre el risc que, si es vota l'acord al Congrés, es quedi sol, si no és que convenç el nou/vell Partit Popular.

Dels socis de govern no cal ni parlar-ne, perquè en públic diuen el mateix que en privat i, a més de la solidaritat amb el poble saharaui, diuen que qui ha d'explicar-se és qui ha fet un gir "inexplicable". Paraules de la ministra i secretària general de Podem, Ione Belarra.

Una possible "jugada mestra" que tomba un compromís històric

Una estratègia erràtica que, fins i tot, comparteixen amb la boca petita alguns parlamentaris socialistes i que es fonamenta a explicar que la nova relació amb Mohamed VI és per evitar futures crisis, especialment en el control dels fluxos migratoris, i per garantir qualsevol acció unilateral marroquina.

És molt clar, doncs, que Madrid es garanteix que l'espanyolitat de Ceuta i de Melilla queda assegurada, la famosa integritat territorial, i per això el cap de la diplomàcia espanyola va trucar el mateix divendres als presidents de totes dues ciutats per explicar-los l'acord. En canvi, no ho va fer amb el líder de l'oposició del Partit Popular.

Així, doncs, Sánchez tenia dissenyat com afrontaria l'explicació del pacte sobre el final del conflicte diplomàtic amb Marroc, ja que ell mateix diu que l'acord és entre Espanya i el règim marroquí, excloent Algèria.

No pensava badar boca al Congrés, deixa en mans del ministre d'Exteriors que pari els primers cops parlamentaris, i ell, en un "cop de comunicació" que tant agraden als "spin-doctors", se n'aniria a trepitjar les dues "places de sobirania" i parlaria per primer cop a Ceuta i a Melilla.

En altres indrets, els assessors polítics ho qualificarien de jugada mestra, si no fos perquè pel camí queden els compromisos històrics amb el poble saharaui, expressats des dels hemicicles del Congrés i del Senat amb les banderes de la RASD que alguns parlamentaris han desplegat les últimes hores.

Espanya, d'espectador a actor en el tema saharaui

José Manuel Albares, que va rellevar la titular de la cartera d'Exteriors Arancha González Laya, que va autoritzar que el líder del Front Polisario fos ingressat a Espanya per curar-se de la covid i va provocar la crisi diplomàtica actual, ha estat clar quan ha admès que el nou acord amb el regne del Marroc és fruit del convenciment de Sánchez que ja fa massa anys, 46, que Espanya és un espectador en el tema saharaui.

I que després de tants anys de mirar-s'ho des de fora, ara ha decidit canviar de paper i passar a ser un "actor" i jugar un nou rol en el marc i de la mà de les Nacions Unides.

De passada, es vanta que l'enviat especial de l'ONU pel Sàhara, Staffan de Mistura, viatja en un avió oficial espanyol en els seus desplaçaments per la regió.

Des de Ceuta, Sánchez reconeix que en la nova posició sobre el Sàhara "Espanya ha seguit la posició d'altres països europeus".

Ras i curt, el mandatari espanyol admet que els Estats Units, França i Alemanya s'han avançat en el tauler del nord d'Àfrica i l'han relegat a un paper residual, i que en la nova situació geopolítica generada per la guerra a Ucraïna cal ressituar-se, tot i admetre els riscos que això comporta.

Pedro Sánchez assumeix aquests perills. Un dels més rellevants pot venir des d'Algèria, malgrat l'ambigüitat o contradicció del ministre d'Exteriors espanyol, que tan aviat assegura que va informar-ne el seu col·lega algerià com després ho nega.

Sigui com sigui, tota l'estratègia de Sánchez passa per Europa, per les reunions que hi haurà aquest dijous i divendres a Brussel·les del Consell Europeu i de l'OTAN, i on, a més dels 27, hi serà també el president dels Estats Units, Joe Biden, clau en tot el procés del canvi geopolític al nord d'Àfrica.

De fet, la número dos del Departament d'Estat, Wendy Sherman, una persona de l'òrbita del president nord-americà, va ser a primers de març a Madrid i després va viatjar a la regió, també a Alger, per acabar de lligar tots els caps.

Caldrà estar atents als moviments que es produeixin a la capital comunitària, en aquesta ocasió del món, i veure si l'aposta d'un Pedro Sánchez cada cop més presidencialista ha estat una operació d'estat o un exercici de funambulisme polític amb un resultat incert.