El Golan de la discòrdia: la importància estratègica d'un territori sirià ocupat per Israel

Els alts del Golan són una extensió cap a l'est d'aquesta regió del nord d'Israel. Els havien conquerit a Síria en la guerra llampec de 1967 (coneguda com la dels Sis Dies), iniciada per Israel. Li va aportar el Sinaí egipci -ja retornat-, i Cisjordània, Jerusalem-est, Gaza i el Golan, que la comunitat internacional considera ocupats il·legalment des de fa 57 anys.

A posteriori, aquesta operació batejada amb el nom "Pau per Galilea" es va considerar el preàmbul de la catastròfica invasió israeliana del Líban, inclosa Beirut, perpetrada pel govern de Menahem Begin (amb Ariel Sharon com a ministre de Defensa) a partir del 6 de juny de 1982.

"Alts de Trump"

A diferència de Cisjordània i de Gaza, on viuen més de cinc milions de palestins que no vol incorporar, Israel es va annexionar la Jerusalem Oriental el 1980 i, el 1981, també els alts del Golan. Dos territoris que ha anat "israelianitzant" a base d'anar-hi incorporant colons jueus fins a arribar gairebé a la paritat amb les poblacions autòctones.

Aquestes ocupacions, i molt menys les annexions repetidament condemnades per l'ONU, no havien estat acceptades per gairebé cap tercera part. Fins a l'arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units. Abans de sortir-ne, el 2020, les va reconèixer. Va fer un trasllat simbòlic d'ambaixada nord-americana de Tel-Aviv a Jerusalem.

Netanyahu, ja aleshores primer ministre d'Israel, ho va celebrar batejant com a "Alts de Trump" un nou assentament... als alts del Golan.

El niu de l'àliga

Els alts del Golan, com el seu nom indica, són alts. Culminen al Mont Hermon, a 2.814 metres sobre el nivell del mar. Un autèntic niu d'àligues amb vistes sobre Beirut i Damasc, totes dues a menys de 100 quilòmetres.

La seva possessió és, doncs, militarment estratègica per a Israel. Però no només per les tropes. Aquí hi neix, també, el riu Jordà, una de les principals fonts d'aigua per a Israel ja que omple el llac Tiberíades, a Galilea. És el seu dipòsit més gran, juntament amb els aqüífers de Cisjordània. A Israel, sense l'ocupació d'aquests territoris -o sense acords amb els seus veïns en cas de retorn- li seria molt complicat subsistir.

No és gens estrany, doncs, que Israel prengués la iniciativa de conquerir el Golan el 1967 i busqués immediatament colonitzar-lo. Traslladar-hi colons, sobretot aprofitant l'escassetat de població autòctona siriana en aquest territori inhòspit. Població gairebé en exclusiva pertanyent a la comunitat drusa.

"Drusistan"

Els drusos formen part d'aquest tòpic -però molt real- mosaic de cultures, ètnies i religions que enriqueixen i compliquen a parts iguals l'Orient Mitjà.

Els agrupa la religió, una escissió de l'islam xiïta ismaïlita, sincrètica, creada fa mil anys a l'Egipte dels Fatimides. És un culte iniciàtic, els arcans del qual només són accessibles a persones elegides, sempre homes.

No existeix tal cosa com el "Drusistan" ni, a diferència dels kurds, està reivindicada. Probablement, perquè els drusos són àrabs i només formen comunitat a part per la seva religió pròpia, al revés que els kurds. Comparteixen amb ells, però, viure separats per diverses fronteres.

És una comunitat dividida sobretot entre tres països. Del milió de persones que són, la majoria viu a la muntanya libanesa on van buscar refugi fa mil anys; la resta, a la fronterera Síria i, cap al sud, dins les fronteres internacionalment establertes a Israel l'any 1948.

A Israel han estat especialment mimats per l'estat, sent una minoria dins la minoria àrab, desvinculada, però, del nacionalisme palestí. Són ciutadans de ple dret, servei a l'exèrcit inclòs.

Els seus correligionaris del Golan no han acceptat el tracte.

Retrovisor a Síria

En annexionar-se el Golan l'any 1981, Israel de seguida va oferir als drusos el mateix tracte de ciutadania que tenia amb els seus correligionaris israelians. Tel-Aviv donava per fet que una població aleshores d'unes 15.000 persones ho acceptaria, amb el benentès que no comptava retornar mai el territori a Síria.

Però avui, 43 anys després, tot i que els drusos del Golan són més de 20.000 persones, els que han acceptat la nova nacionalitat estan al voltant de les 5.000. La resta mantenen el passaport sirià tot i que els perjudica en la quotidianitat i que estan en vies de ser minoria per la colonització jueva.

Un bon amic de Majdal Shams, precisament, que va estudiar a la Universitat Hebrea de Jerusalem, m'ho va resumir força fredament ja fa temps. Es tracta d'utilitzar l'estat del benestar que ofereix Israel, però sense reconèixer el seu dret de conquesta. Si més no, perquè "hem de mantenir la mirada posada en el retrovisor i no haver de fugir de casa per traïció si mai Síria torna a visitar-nos".