El got mig ple o mig buit d'Ucraïna en el tercer aniversari de la invasió

Dues setmanes de recorregut per diversos punts d'Ucraïna serveixen per comprovar tant com el tercer aniversari l'agafa amb molt mal peu com la determinació d'aquest país per seguir lluitant, sigui com sigui, contra la invasió.

La cobertura que vam fer pel primer aniversari de la guerra girava al voltant d'un tema: les preparacions per a la gran contraofensiva ucraïnesa que, amb nou armament occidental, havia d'expulsar els russos de gran part del territori que ocupaven.

Quan vam tornar per l'aniversari del segon any, l'estat d'ànim era molt diferent. La contraofensiva s'havia estavellat contra les defenses russes i l'ucraïnès era un exèrcit molt curt de munició que suplicava als Estats Units que n'enviessin més, simplement per no perdre més territori davant d'un enemic amb recursos quasi il·limitats.

La cobertura d'aquest tercer aniversari encara és més trista per als ucraïnesos. Als 1.100 dies desgast, esgotament i mort, s'hi suma la sobtada entesa entre Trump i Putin, la perspectiva que els hi imposin un alto al foc molt perjudicial i l'eventual fi de l'ajuda militar nord-americana.

Tot i això, durant el nostre recorregut de dues setmanes pel país, hem pogut constatar com tothom amb qui hem parlat ens diu el mateix, ja siguin polítics i analistes a Kíiv, civils al centre i l'est del país o soldats als diferents fronts.  

"No acceptarem un acord d'alto el foc imposat, no portem lluitant tres anys i sacrificant-nos tant per acceptar els termes de Putin i, encara que no podem més, seguirem lluitant el temps que calgui, costi el que costi i amb els recursos que tinguem a mà."

Got mig ple o got mig buit

El soldat Rodion, en una posició al front de Khàrkiv, ens feia la següent comparació: pots mirar el got mig ple o mig buit.

Mig buit és que els ucraïnesos estan esgotats en tots els sentits, que tenim una falta alarmant de soldats i munició, que és impossible ara com ara pensar a recuperar ni una part significativa del 20% del territori ocupat, que els EUA estan abandonant Kíiv o que Rússia és molt més poderosa i té el vent de cara. Tot això és cert.  

O pots veure el got mig ple. Que fa tres anys que Ucraïna aguanta les envestides d'un veí molt més gran o que malgrat la quantitat de recursos que hi ha posat, Putin l'últim any només s'ha menjat l'1% de territori de l'estat ucraïnès, i aquest encara en conserva el 80%. El PIB ucraïnès va créixer un 4% el 2024 i el país ja construeix el 40% de les armes que necessita.

Ucraïna, tres anys després, continua sent un país sobirà i independent, no un satèl·lit de Moscou, sinó una nació cada cop més europea, que la societat està unida contra la invasió i en l'esforç de guerra i que, des del primer dia, els pessimistes a l'estranger han infravalorat la capacitat de resistència d'aquest país atrapat entre Rússia i Europa.

Tot això, també és cert, segons l'argumentari del soldat, i és el que els dona una mínima confiança per seguir desafiant expectatives i mantenir la lluita contra l'agressor. Si no és així, assegura, "no quedarà res de la Ucraïna que coneixem".

El punt de vista d'una unitat de coets Grad

En Rodion és un dels quatre soldats encarregats de fer funcionar una unitat de coets Grad de 74 mm al front de Khàrkiv. És un tipus de llançadora inventada per l'URSS i instal·lada sobre un camió que deu tenir 50 o 60 anys. Els Grad no són especialment precisos però, per saturació, converteixen en un infern l'extensió de terreny on impacten.

Cada dia, un parell de cops, aquesta unitat treu el camió d'un pàrquing mig enterrat i camuflat i el porten per camps pròxims, des d'on disparen 12 coets de cop contra algun objectiu rus a 10 o 20 quilòmetres de distància.

La d'Ucraïna és una guerra de trinxeres i armes del segle XX que es complementen amb les del segle XXI, com els drons. Per impedir que els n'ataqui un, el camió va escortat per un totterreny amb un soldat escrutant el cel amb una metralladora antiaèria i també porta, alguns dies, un inhibidor per desviar-los en cas d'atac.

A un metre sota terra, en un espai de 12 metres quadrats amb tres lliteres i una petita tauleta, els quatre militars es passen hores esperant l'ordre d'atac.

La guerra que per molts decidirà el futur d'Europa té com a escenari milers de forats com aquests, amb soldats comptant les hores, parlant de les tàctiques de l'enemic i maleint l'inquilí del Kremlin que els ha ficat a tots aquí.

"La quantitat immensa de soldats que sacrifica Putin no té cap sentit, ni tan sols per a un país tan gran com Rússia, ens diu el seu company Roman. I tot és per l'ambició personal de Putin."

Per evitar els temuts drons, la del front és una vida de talp, però de tant en tant es necessita sortir a respirar aire, encara que sigui glaçat.

Moment de fer un cigarret. Entre la tropa, la majoria fuma, i molt. Com tants d'altres, aquests soldats porten mesos sense veure la família. Ucraïna ha perdut tants homes que els que aguanten no poden ni descansar.

"Tothom vol un descans, però l'enemic és a casa nostra i no tenim més elecció que seguir intentant fer-lo fora, comenta en Rodion. Els russos són superiors en homes i munició, però la moral aquí és més alta perquè sabem per què lluitem. Encara els hem de fer fora, i no podem aturar-nos. El més important és que els ucraïnesos no es rendeixen mai."

L'autobús que no para d'evacuar soldats ferits

Una de les històries que hem cobert i més ens ha colpit és la d'un autobús medicalitzat que cada dia va dos cops a prop del front per evacuar els últims soldats ferits en combat i distribuir-los en diferents hospitals de la regió allunyats del front.

I en cada viatge que fa, sempre torna amb les 20 places que té plenes: sis en lliteres i 14 en seients.

L'autocar és una de les moltes iniciatives de la societat civil ucraïnesa bolcada en l'esforç de la guerra i que omple el buit que no pot assumir un Estat i un exèrcit desbordats.

Des del conductor als paramèdics, els sis membres de l'equip són tot voluntaris que s'agafen dies o setmanes lliures en les seves vides personals i les dediquen a ajudar el seu país i els seus compatriotes. Es financen amb donacions de la mateixa societat civil.

Tots els ferits que recullen des de fa mesos lluitaven per evitar que els russos conquistessin la segona ciutat del Donbàs, Pokrovsk, al punt més calent ara mateix del front.

Fa sis mesos que van començar l'ofensiva i, tot i que avancen alguns metres, els ucraïnesos han aconseguit frenar-los molt, fins al punt que ningú preveu que la ciutat caigui sota control dels ocupants aviat. Això sí, Ucraïna n'està pagant un preu altíssim.

L'odissea de l'Andrí, cara a cara amb els russos

L'Andrí és un dels soldats ferits que s'ha d'evacuar. Hi arriba sobre una cadira de rodes i puja molt lentament les escales de l'autocar. Va coix i amb un gran embenat que li tapa els dos ulls i part del cap. Té les mans ben grises, pròpies dels militars que porten dies disparant molta pólvora.

Aquest és un tros del seu relat, editat per qüestions d'espai, que ens explica mentre l'autocar el porta cap a un lloc segur on pugui rebre tractament.

"Vaig passar-me un any duríssim al front quan va començar la guerra, però després d'un permís, no em vaig tornar a presentar a la base. No podia tornar a aquell infern i deixar, de nou, la meva dona i les meves dues filles.

Però, en un control de carretera, la policia va veure que havia desertat i em van tornar a enviar a l'exèrcit. Ho accepto i m'imagino que era el meu destí, i no me'n faig mala sang. El problema és que sovint, com a càstig, t'envien als llocs més perillosos.

Portàvem dues setmanes aturant les onades de russos, que no paren de venir. No té cap sentit el que fan. Són ben bé carn de canó perquè no paren d'enviar grups de tres o quatre, que cauen morts o ferits de seguida.

Al cap d'una estona, rere els cadàvers dels seus companys, apareixen arrossegant-se més russos que també cauen sota les nostres bales o els nostres drons.

I així múltiples vegades fins que al final aconsegueixen avançar, encara que sigui perquè no tenim prou munició per llençar-los a sobre.

Feia dos dies que érem en una casa mig destrossada que ens servia de refugi, però ells no paraven d'assetjar-nos i disparar-nos. Van aconseguir agafar una posició veïna a la nostra i des d'allà ens podien atacar millor.

De sobte, dos d'ells van aconseguir entrar a la planta baixa, i des del pis de dalt, mirant escales avall, els vaig disparar amb un llançagranades i van quedar ben morts i socarrimats.

També recordo com aquells dies vaig disparar contra un que portava una motxilla molt grossa i, de sobte, tot ell va volar pels aires. Són tan bojos que porten quilos de munició a l'esquena. Devia quedar reduït a bocins.  

Ens faltava munició per a la metralladora i, per sort, ens en van poder enviar una mica amb un dron. Però els russos sembla que no es cansin mai i ens continuaven atacant.

Vam córrer cap a una altra casa, però van veure on ens amagàvem.

Al cap d'una estona, ens van caure a sobre drons FPV i munició d'artilleria precisa. Alguna de les explosions que van provocar van trencar les parets de maons en mil trossets i alguns em van anar directament als ulls.

No sé gaire bé com vam poder escapar-nos perquè no veia gaire cosa, però els meus companys em van ajudar i vam poder retrocedir fins a algun lloc mínimament segur. Això va ser ahir i avui m'han portat fins a aquest lloc de recollida de l'autocar.

Tinc ferides a les cames, commoció cerebral i amb un dels ulls només veig un cercle. L'altre també està afectat, però m'han dit que no és tan greu.
M'imagino que quan em recuperi, tornaré al front. Tant de bo tinguéssim més munició perquè els hi dispararia tota la possible. Aquí seguirem lluitant, fins a l'última bala."

Hemorràgia de soldats i desercions

El govern ucraïnès reconeix que, en aquests tres anys de guerra, el nombre de soldats ferits s'acosta als 400.000, i la de morts, segons estimacions independents, superaria els 60.000. Unes xifres altíssimes en un exèrcit que té un milió de persones.

Igual de preocupant és una altra xifra. Des de la invasió, 100.000 militars han abandonat les seves posicions al front o no han tornat després d'un permís. Representen 10% del total de soldats que té Ucraïna.

Molts homes, simplement, no poden més i deserten, esgotats físicament i mentalment.

Per mirar de recuperar-ne alguns, el Parlament a l'agost va aprovar una llei d'amnistia per perdonar tots els desertors si tornaven a les seves unitats. Però fins ara només ho han fet uns 10.000 homes.  

El govern ha intentat pal·liar la falta de soldats accelerant el reclutament forçat de molts més homes, però els nous que arriben no estan tan motivats ni tenen la resistència dels més veterans. I molts es queixen que els envien al front sense prou preparació.

L'hegemonia dels drons

Un dels reportatges que vam fer en la cobertura del segon aniversari de la guerra va ser sobre la fabricació de drons al país. Aquests aparells aeris no tripulats s'estaven revelant com a molt efectius i barats al camp de batalla i tant Rússia com Ucraïna es bolcaven en la seva construcció.

Però amb un any, els drons s'han fet els amos absoluts d'aquesta guerra. Han canviat la naturalesa tàctica del combat i han deixat en un segon terme la predominança de l'artilleria, dels tancs o dels combats cos a cos.

Ho hem comprovat visitant un altre forat sota terra de sis metres quadrats que dona sostre i escalfor a tres soldats experts a pilotar-los, també al front de Khàrkiv.

L'Oleksndr es explica com la guerra s'ha convertit en una guerra de drons, fins al punt que ja hi ha batalles entre drons. Ell controla amb una consola i unes ulleres 3D els aparells que llancen contra els russos, entre cinc i quinze cada dia.

A dos quilòmetres de distància, els pilots com l'Oleksndr no sentiran ni l'explosió, ni els crits dels ferits, ni l'olor de pólvora. Protagonitzen una guerra real a través d'una pantalla de videojoc.  

Els que ell pilota porten un quilo d'explosius enganxats amb brides i, curiosament, els fabriquen el grup d'emprenedors amb impressores 3D que vam gravar fa un any a Kíiv.

Costen uns 500 euros i poden destruir tancs que valen tres milions. Tenen una autonomia de mitja hora de vol i poden recórrer fins a 25 quilòmetres. Si fa fred o vent, les bateries duren menys i quan fa mal temps o boira, ho tenen més difícil per treballar.  

Aquesta unitat ens diu que amb sis mesos que porten aguantant aquesta línia de front, han neutralitzat centenars d'objectius i matat molts russos. Tot i això, els temen molt, sobretot per la capacitat inacabable de reposar baixes i munició.

"En la competició pels drons, nosaltres anem al davant però ells n'estan aprenent molt ràpid, perfeccionant noves tecnologies i piratejant-nos les nostres."

Els aparells aeris no tripulats s'han convertit en el terror del front. Es calcula que ells sols ja causen prop del 80% de les pèrdues enemigues. I la novetat són els que porten un cable de fibra òptica que serveix per deshabilitar els inhibidors més o menys casolans que porten quasi tots els vehicles que van al front.

De fet, molts dels ferits de l'autocar medicalitzat ho eren per atacs de drons que, quan més ataquen, és quan els soldats van i tornen de primera línia amb vehicles.

El consell d'un soldat ucraïnès als europeus

A la unitat de míssils Grad també parlem amb un altre soldat bromista i fornit que té el sobrenom de Blacksmith. Ens diu que vol donar un consell als europeus:

"Europa ha d'assimilar que l'enemic comú que tenim (Rússia) és molt fort. Si no us uniu i treballeu plegats i no doneu prou suport a Ucraïna, Ucraïna acabarà caient tard o d'hora. Llavors vosaltres tindreu un problema encara més gran i car que l'actual".

"El mur de separació que som nosaltres, continua en Blacksmith, haurà desaparegut i estareu cara a cara amb una Rússia que no en tindrà prou amb nosaltres. Us ho diem per experiència. I penseu també l'allau de refugiats que haureu d'assumir el dia que les tropes russes conquistin les grans ciutats d'Ucraïna."

2025, l'any decisiu, o no

El 2025 estava cridat a ser l'any de les negociacions, l'any en què els dos bàndols exhaustos no veiessin més rèdits a la guerra ni possibilitat de guanyar més territori i s'asseguessin a pactar un alto el foc i, eventualment, un acord de pau.

L'arribada de Trump i la seva complicitat amb Putin ha allunyat aquesta perspectiva. Els ucraïnesos, i els europeus, avisen per activa i per passiva que no acceptaran els termes d'una treva que sigui excessivament perjudicial per a ells.

Per tant, ens podem trobar amb l'escenari inèdit que Putin i Trump pactin un alto el foc que després no puguin traslladar sobre el terreny.

I, com a conseqüència, que la negativa ucraïnesa provoqui que els EUA, el principal proveïdor individual d'armes, es desentengui del seu antic aliat i aquest quedi molt debilitat.

És tan obvi que Ucraïna no pot continuar lluitant molt més temps al ritme actual com que també és un poble determinat a resistir el que sigui i com sigui.

L'esperança per a Kíiv és aconseguir dels europeus algun tipus de garanties de seguretat (tropes europees de separació sobre el terreny o l'entrega sense límits d'armes pel atacar molt endins de Rússia), sumat a una eventual entrada a la Unió Europea.

Però el país del Dniéper tampoc veu el vell continent prou mobilitzat, madur i conscienciat per fer un pas decisiu a curt termini.

D'aquí que alguns pensin que els càlculs freds de Putin fa tres anys potser al final s'estan complint, gràcies també a l'ajuda inestimable de Trump.

El president rus esperava que Occident es cansés de donar suport a Ucraïna i s'acabés dividint, i ja està passant.

L'inquilí del Kremlin creia que en un o dos anys el seu càlcul es faria realitat. Li ha costat més temps, però ara el veu més a prop. El somni només hauria tardat més del que ell esperava.

No ha d'oblidar, però, que l'última paraula la voldran tenir els ucraïnesos, que fins ara tampoc li han posat les coses fàcils.