El judici del 17A des del públic: el dolor de dos pares que han perdut un fill

La pandèmia restringeix l'accés a la sala de vistes a poc més d'una desena de persones. Durant la quarta setmana de judici han coincidit dos pares que van perdre els seus fills en dues matances: Eulogio Paz i Javier Martínez. La seva presència imposa perquè recorden els supervivents, representen el dolor i en preserven la memòria.

L'Eulogio Paz (Ciudad Real, 1952) s'asseu a l'extrem esquerre de la primera fila. Abans de tot, és el pare de Daniel Paz Manjón, el jove de 21 anys estudiant del segon curs d'INEF de la Universitat Politècnica de Madrid que viatjava en el quart vagó del tren que va esclatar a les 7.38 a l'estació d'El Pozo. Era l'11 de març del 2004.

A primera hora del matí, individus vinculats a Al-Qaeda van col·locar tretze bombes en quatre trens de Rodalies que circulaven per Madrid. Entre les 7.30 i les 7.37, els trens es trobaven a les estacions d'Atocha, El Pozo, Santa Eugenia i davant el carrer Téllez, i deu bombes van esclatar. Com a conseqüència, 191 persones van morir i gairebé 1.500 van resultar ferides.

El 3 d'abril, quan agents dels GEO (Grup Especial d'Operacions) estaven a punt d'accedir a un pis del barri de Leganés on se sospitava que estaven reclosos els autors dels atemptats, els autors materials es van suïcidar col·lectivament fent esclatar vint quilos d'explosius. L'ona expansiva va causar la mort d'un GEO. La víctima mortal 192.

En Javier Martínez (Terrassa, 1969) s'asseu darrere l'Eulogio. A ell, li ha canviat la vida des del 17 d'agost del 2017, quan la mare dels seus fills petits el va trucar per dir-li que anés de dret a la Rambla perquè havia passat una tragèdia. Ell, que estava treballant a prop, va arribar-hi al cap de pocs minuts i va observar la imatge dantesca de l'atropellament mortal i múltiple de la furgoneta.
 

El seu fill petit, en Xavi, de 3 anys, havia mort al costat del seu oncle avi, el Francisco. Allà mateix hi havia també la seva filla petita, la Marina, que físicament va resultar il·lesa, i la dona d'en Francisco, la Roser, greument ferida.

Aquest atemptat que va anar acompanyat del de Cambrils, de l'explosió d'Alcanar, de l'apunyalament d'en Pau Pérez... va costar la vida a 16 persones, i va haver-hi més d'un centenar de ferits.

L'Eulogio i en Javier representen dues maneres d'encarar el dolor, però, alhora, de convertir-se en supervivents d'aquelles matances tot i no haver-hi estat.

L'Eulogio va tornar a la feina onze dies després de la mort del seu fill. En Javier hi va tornar al cap de tres anys, però per pocs dies. Des que van patir el cop més fort de la seva vida, tant l'un com l'altre no han deixat de voler saber i voler entendre què va passar.

L'Eulogio explica que abans d'arribar a la feina, es parava en un bar a esmorzar per repassar els diaris i saber els darrers detalls de la investigació. Ha escrit llibres, cartes al director i, des de fa uns anys, és el president de l'Associació 11M-Afectats del Terrorisme després que agafés el relleu de la mare del seu fill, Pilar Manjón, que durant anys va lluitar per la memòria i els drets de les víctimes dels atemptats.
 

Arriba cada dia al judici una estona abans de les deu en representació de les desenes de víctimes que no hi poden ser presents. Ho fa acompanyat de l'advocat de l'entitat, Antonio García, que amb la seva acusació popular representa 73 supervivents.

En Javier no ha parat de visitar jutges, policies, ministres i presidents per entendre què va passar a la Rambla i a Cambrils; ha fet un "crowfunding" per pagar una acusació particular i s'està plantejant crear una associació que porti el nom del seu fill per preservar la seva memòria.

Va venir a declarar al judici a mitjans de novembre i, la setmana passada, va voler estar present a la sala seguint les declaracions de veïns de Ripoll i d'Alcanar. No devia ser fàcil sentir el president del tribunal, Félix Alfonso Guevara, quan demanava de males maneres als advocats que fessin poques preguntes als testimonis que declaraven des de l'estranger arran de les deficiències tecnològiques i perquè no hi havia temps.

Les sessions mai s'allarguen més enllà de les dues del migdia. En aquest context, Guevara va sentenciar que en el seu calendari no hi havia temps de fer noves comissions rogatòries i que, per tant, els testimonis previstos havien de declarar.

No deu ser fàcil veure que el jutge deixa anar el bolígraf amb què escriu les seves notes quan escolta un testimoni, veí d'Alcanar, que va veure una furgoneta fugir segons després de l'explosió. Aquell detall que genera més preguntes que respostes no va semblar interessar al magistrat o, almenys, no en va prendre nota.

Els dos atemptats estan marcats per contextos polítics complexos que han atiat tot tipus d'especulacions i d'hipòtesis encara que a l'hora de la veritat l'únic que comptarà són els fets que es provin en el judici i assenyali la sentència.

Dimecres vam reunir en una cafeteria a pocs metres de la seu de l'Audiència Nacional l'Eulogio i en Javier. Estan en moments diferents.

L'Eulogio diu que ha incorporat la pèrdua del seu fill, que l'acompanya on va i que, fins i tot, la seva vida seria una altra si en Daniel no hagués anat en aquell tren.

En Javier afirma que no sap si ha començat el dol, que ignora en quina fase està, però que des de fa tres anys està capficat pel que va passar.

Si la pèrdua d'un fill ja marca qualsevol pare o mare, en els casos de terrorisme l'angoixa s'accentua. Tant l'Eulogio com en Javier com els milers de pares i mares que han perdut un fill pel terrorisme ho testimonien.