El llegat de Biden, el tartamut que va derrotar el bocamoll

Ras i curt: Joe Biden passarà a la història com un vencedor. Aquest home discret i introspectiu es retira de l'escena pública després d'haver superat un munt de morts polítiques, revessos familiars i, molt important, després d'haver estat capaç de derrotar el president més bocamoll, grandiloqüent (i probablement més mentider) de la història dels Estats Units.

Donald Trump no té més remei que afegir el nom de Biden a la seva llarga llista de derrotes personals, empresarials i polítiques. Joe el Dormilega, Joe el Patata, Joe el Maldestre... però Joe el Guanyador.

Té 81 anys i n'ha dedicat 52 a servir el seu país, aquesta mena d'afirmacions que es diuen de moltes persones i que només és una veritat a mitges. L'ha servit de vegades amb arrogància, de vegades amb desídia, de vegades amb passió.

L'ha servit com a senador, com a vicepresident, com a candidat a la presidència i segurament, amb la seva renúncia, ha fet el darrer servei a la nació, donant una oportunitat perquè algú altre impedeixi el retorn del Trump, entestat a refundar el país, a la Casa Blanca. 

Però tot aquest currículum no serveix de res --la memòria és fugissera-- si comences a ensopegar una vegada i una altra. Biden portava més d'un any encadenant errors, lapsus, entrebancades... fins a la nit negra del 27 de juny, el desastrós debat televisiu organitzat per la CNN en què el Trump més dispers (segurament pels seus múltiples dossiers judicials), va ser capaç d'estabornir Biden fins al límit de la decència.

Va ser el colofó a mesos i mesos d'atacs per part de la premsa conservadora, obsessionada a presentar-lo com una mena de paralític mental i físic incapaç de caminar i mastegar xiclet a l'hora. Una obsessió i unes acusacions que es van veure reforçades quan un fiscal, en el transcurs d'una investigació ordinària, va fer un informe en què destacava el seu deteriorament cognitiu, un home que no recordava noms, dates i llocs, que fins i tot era incapaç de recordar quan havia mort el seu fill Beau. 

Tot allò eren atacs i males intencions, però la realitat, la fangosa realitat, en el darrer mes, era que no estava en disposició de fer una campanya extenuant contra un home, Trump, que, a sobre, va estar a punt de perdre la vida i una orella en un intent d'assassinat.

Renunciar també és un acte de servei

Quan va obtenir el seu primer escó, va resultar que era el congressista més pobre de Washington. Joseph Robinette Biden Jr. va néixer el 20 de novembre de 1942 a Scranton, Pensilvània, però va viure la infantesa i adolescència a Delaware. És fill de Joseph Robinette Biden i de Catherine Eugenia Finnegan, un matrimoni amb profundes arrels catòliques irlandeses que va patir una forta davallada econòmica als anys 50, paradoxalment en l'època de més bonança en la història del país.

Joe tenia dos germans més. Tots tres van ser testimonis de l'esforç del seu pare per portar diners a casa. El progenitor comprava i revenia cotxes inservibles a preus irrisoris, anava a la muntanya a recollir plançons per vendre'ls als barris residencials i feia tota mena de reparacions. Biden va acompanyar el seu pare en moltes d'aquestes quimeres. La mare treballava de cambrera en una pizzeria i el seu tiet malvivia en un parc de caravanes. Biden sí que pot dir que procedeix de la classe baixa treballadora.

Tot això mentre intentava superar la pressió dels companys de l'escola i les seves burles a causa de la seva tartamudesa. Els terapeutes el van empènyer a expressar-se en públic i vèncer la timidesa amb una arrogància artificial. Tot allò el va encaminar a estudiar Història i Ciències Polítiques a dues universitats mediocres, les que podien pagar els pares: Delaware i Syracuse. Després de llicenciar-se va treballar per a un bufet d'advocats fins que va descobrir que treballava per als dolents i va decidir entrar en política.

Una cadena de desgràcies

Biden va descobrir la seva vocació molt jove. Quina sort. Però també, igual de jove, va descobrir que la vida són dies de pastissos i dies de verins. El 7 de novembre del 1972, als 29 anys, es va convertir en un dels senadors més joves en la història del Congrés, després de remuntar una diferència de 30 punts que indicaven els sondejos.

Sis setmanes després, quan es disposava a jurar el càrrec, va rebre la trucada d'un treballador d'un hospital. Li comunicava que un camió havia xocat contra el cotxe on anaven la seva dona, Neilia, i els seus tres fills, Beau, Hunter i Naomi. Elles van morir. Joe Biden va haver de jurar mentre Beau, de 4 anys, i Hunter, de 2, estaven a l'hospital. La resta de senadors van estar molts anys sent comprensius amb aquell home, pare solter, que sortia corrents de les sessions parlamentàries per anar a cuidar els seus nens. Cinc anys després, el 1977, es va casar amb Jill Jacobs i va completar la família amb Ashley.

Biden va canalitzar el seu dolor amb la feina de legislador i asseguren que tenia una gran habilitat per arribar a acords amb els rivals. Podia ser colom i falcó segons la situació i l'objectiu, però mai no va ser un pragmàtic sense escrúpols.

El seu gran llegat és la llei de violència contra la dona, aprovada el 1994 i que encara està vigent. També va vèncer la totpoderosa Associació Nacional del Rifle aconseguint certes limitacions per a la venda d'armes. És en aquella època que es va guanyar la fama de fanfarró, fregant la prepotència. Suposo que és el sentiment inevitable després de guanyar sis eleccions seguides i amb un resultat clar. 

Estava tan segur de si mateix, que el 1987 va optar per primera vegada a la presidència dels Estats Units. Sempre se'n va penedir. No mereixia, ni de bon tros, viure a la Casa Blanca. El 1988, després de retirar-se de la campanya i després de mesos d'un mal de cap intens, Biden es va desplomar a l'habitació d'un hotel. Va patir dos aneurismes cerebrals i, com tantes altres vegades al llarg de la seva carrera, va aconseguir reviure.

El 2007 va tornar a intentar ser el candidat demòcrata a la Casa Blanca, però va acabar retirant-se i va acceptar anar del costat d'aquell jove negre que assegurava que tots podem: Barack Obama. Als Estats Units, el càrrec de vicepresident equival a fracassat, però va ser la seva dona, la Jill, que el va convèncer que anar amb el primer president negre de la història era un honor.

Amb Obama va guanyar dues eleccions, gràcies, segurament a l'aprovació de les noves lleis de sanitat universal (l'anomenat Obamacare) i el pla de recuperació econòmica més gran de la història (venien, cal recordar, de l'hecatombe financera del final de l'era Bush Jr.).

De la fanfarroneria a la humilitat

El 2016 va voler aspirar, un cop més, a la presidència, però... un cop més la desgràcia: el seu fill Beau, veterà de la guerra de l'Iraq, moria a causa d'un càncer cerebral.

Biden tenia clar que hauria guanyat les eleccions a Trump si hagués estat candidat. Però el seu món es va enfonsar.

Aquell dia va morir el Biden fanfarró i milhomes. Es va convertir en un home humil i decidit. També el seu físic es va deteriorar. Els seus gestos es van fer més parsimoniosos. 

Però encara li quedaven forces, les necessàries. Va presentar-se a la presidència del país per tercer cop en la seva vida i, finalment, ho va aconseguir: aquell noi tartamut va derrotar un Trump conspiranoic, inepte i imprevisible que no va saber reaccionar a temps per impedir que el seu país, com molts altres, quedés paralitzat per la pandèmia de la covid.

Però la cursa no va ser fàcil. Durant la campanya, alguns companys del partit el van acusar de conductes inapropiades amb les dones i se li va retreure la condició de drogoaddicte del seu fill Hunter.

Malgrat haver guanyat les eleccions, tant en nombre de vots electorals com en nombre de vots reals, l'extrema dreta mediàtica, bona part del Partit Republicà i el mateix Trump el van denunciar per cometre frau electoral, van impugnar el resultat i van iniciar una campanya de radicalització que va derivar en l'assalt al Capitoli del 6 de gener del 2021.

No, la vida no li ha posat les coses fàcils. 

Un llegat difícil de suspendre

La seva tasca presidencial ha tingut clarobscurs. Quin tòpic, però és així. Ha promulgat la llei del matrimoni homosexual. En economia, cal destacar el pla de rescat de la pandèmia. Biden deixa la taxa d'atur per sota del 4%, els salaris han augmentat, però també la inflació, amb un 3,3% que per a molts nord-americans és inaudit. Una altra de les mesures més acceptades és la llei bipartidista d'infraestructures de més d'un bilió d'euros pactada amb els republicans. 

La part negativa ha estat la seva gestió de la política exterior, més ben dit, de les guerres que hi ha en marxa al món. No ha sabut liderar l'OTAN després de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia, ha deixat l'organització en el punt de mira dels republicans més aïllacionistes, ha mantingut una política erràtica de suport al govern de Kíiv i ha deixat que l'exèrcit rus hagi consolidat la seva ocupació en amplis territoris del país aliat. 

Tampoc ha sabut trobar una postura coherent respecte a la invasió de Gaza per part d'Israel. El seu electorat més jove no entén que la Casa Blanca hagi emparat Israel en els fòrums internacionals on s'ha condemnat el país per la comissió flagrant de crims de guerra i contra la humanitat i davant de la sospita, cada cop més sòlida, que l'estat jueu ha engegat un genocidi. Les paraules tèbies de condemna pels crims comesos no han estat creïbles, especialment mentre es facilitaven armes i tecnologia per cometre aquests crims.

Un cercle que es tanca

Biden hauria volgut escriure un altre capítol per narrar el seu final com a president, incapaç de fer un discurs a la nació amb la seva pròpia veu. Però potser --repeteixo-- és aquesta renúncia seva la que pot impedir el retorn a la Casa Blanca d'un Partit Republicà venjatiu que encara no ha paït la derrota de fa quatre anys. I això també és servir el país. 

No som guionistes de la nostra història. Biden ho sap. El primer octogenari a la Casa Blanca ha viscut una vida de desgràcies, relliscades i arrogància, però també de resurreccions.

I si és cert que la nostra existència és un cercle que s'obre i es tanca, qui havia de dir que aquell noi que s'ha tirat més de 70 anys lluitant contra infortunis, rivals polítics i malalties ha acabat sucumbint davant del seu enemic més antic: la tartamudesa.