El mapa de les polèmiques immatriculacions: els nous i silenciosos béns de l'Església

Resulta impossible saber el patrimoni de l'Església catòlica a Catalunya i, sobretot, el que ha incorporat recentment. Des del 1998 fins al 2015, l'Església ha augmentat el seu patrimoni de béns immobles gràcies al que jurídicament s'anomena "immatriculacions". "Immatricular" vol dir portar una finca per primer cop al Registre de la Propietat.

La mateixa Conferència Episcopal Espanyola parlava, fa uns mesos, d'unes 40.000 immatriculacions a tot Espanya. Però una immatriculació pot incloure diferents edificis.

Una de les polèmiques és com s'han fet aquestes immatriculacions. Són legals però basades en uns privilegis que venen d'antic. Privilegis difícils de comprendre al segle XXI en un estat aconfessional. D'aquí que moltes veus parlin d'inconstitucionalitat.

L'Església catòlica ha estat equiparada a l'administració pública. Aquesta equiparació té l'origen en lleis del segle XIX, i es va consolidar en un article, el 206, de la llei hipotecària aprovada el 1944 i refosa el 1946. Una llei nascuda en ple franquisme i que ha estat modificada parcialment. Però mai no s'ha tocat un paràgraf clau de l'article 206.

L'article 206 permet que un edifici o una finca, per exemple, es pugui immatricular sobre la base d'una certificació del bisbe o del seu representant atestant que aquell bé immoble li pertany. És, "de facto", una "autocertificació". Aquest article relaxa, i molt, qualsevol documentació que es pugui presentar per justificar aquesta propietat.
        
Article 206 de la llei hipotecària

"El Estado, la Provincia, el Municipio y las Corporaciones de Derecho público o servicios organizados que forman parte de la estructura política de aquél y las de la Iglesia Católica, cuando carezcan del título escrito de dominio, podrán inscribir el de los bienes inmuebles que les pertenezcan mediante la oportuna certificación librada por el funcionario a cuyo cargo esté la administración de los mismos, en la que se expresará el título de adquisición o el modo en que fueron adquiridos."

Text original, publicat el 27/02/1946, en vigor a partir del 20/03/1946.

Un mapa aclaridor d'utilitat pública

A partir de les dades obtingudes per l'equip de "Buscant l'oremus", el "Sense ficció" que s'emet aquest dimarts a TV3, s'ha pogut elaborar aquest mapa, en què una bona part del país queda ben opaca: són tots els municipis dels quals els bisbats corresponents no han volgut facilitar informació.

En canvi, totes les dades facilitades pels bisbats de Vic i Barcelona es poden trobar fàcilment a partir de la cerca per municipi: des de la catedral de Barcelona fins a l'ermita de Sant Pere de Serrallonga i el cementiri al municipi d'Alpens.

El llistat dona informació, però no tota la informació: un conjunt parroquial pot incloure diferents edificis i terrenys. I no tot està dedicat al culte.

L'Església ha immatriculat antics cementiris que ja han canviat d'ús i que ara ja no són cementiris. També ha immatriculat antics horts rectorals que ja no són horts sinó que són, per exemple, un camp d'esports. Si la resta dels 8 bisbats de Catalunya faciliten un llistat del que han immatriculat, aquesta eina d'utilitat pública que és el mapa adjunt s'anirà enriquint i els ciutadans podran trobar la informació que els interessi i els afecti.
 

Què ha fet l'Església per justificar totes les propietats que ara ha posat al seu nom?

En el millor dels casos, ha utilitzat uns inventaris elaborats cap a l'any 1860 on cada diòcesi, d'acord amb el govern d'aleshores, va fer un llistat dels béns que, segons ella, li tocava recuperar després de les lleis de desamortització.

Però per què ha fet ara, al segle XXI, aquestes immatriculacions si el Registre de la Propietat existeix des del 1861? Per la senzilla raó que fins al 1998, els llocs dedicats al culte estaven exclosos de ser inscrits al Registre de la Propietat.

I què passa el 1998? Que el govern de José María Aznar permet que l'Església posi al seu nom els llocs de culte. A partir d'aquell moment, i sobretot a partir dels anys 2000-2005, hi ha una allau d'immatriculacions als registres de la propietat de tot l'Estat: catedrals, esglésies, capelles, ermites, passen a ser propietat privada de l'Església.

En les notes del Registre de la Propietat es pot llegir què s'immatricula en virtut de "l'article 206 LH". Ens remet, doncs, a la ja esmentada "autocertificació" del Bisbat. Val a dir que la paraula del bisbe equival a la del notari.

A part de l'inventari del segle XIX, s'argumenta, en general, que les finques coincideixen amb el cadastre, i s'afegeix una expressió gens banal: "possessió des de temps immemorial". És una figura jurídica, anomenada "usucapió", que permet accedir a la propietat d'un immoble quan es "posseeix", és a dir, es gaudeix, des de fa més de 30 anys.

Si l'Església argumenta "posseir" un immoble "des de temps immemorial", li està donant forma jurídica a la pretesa propietat. Aquest privilegi d'immatricular via "certificació" es va acabar el novembre del 2015, a partir d'una nova reforma de la llei.

El silenci

Però aquest complicat i aspre terreny jurídic té encara un escull més: el silenci. Aquest procediment de la "certificació" per inscriure un bé en el Registre de la Propietat no implica cap notificació a tercers. Per això ajuntaments i particulars poden no saber encara si algun temple, algun conjunt monumental o algun espai urbà del seu municipi és, des de fa uns anys, propietat privada de l'Església. Per això també molts particulars, molts pagesos, no saben encara que la capella o l'ermita que tenen a la seva finca és, igualment, propietat privada de l'Església.

El 2017, al Congres de Diputats, es va aprovar una proposició no de llei presentada pel grup socialista que instava el Ministeri de Justícia a recollir informació i fer públic un llistat de tot el que l'Església catòlica ha immatriculat a l'Estat. Aquesta llista, el govern Rajoy no la va publicar. El govern actual s'ha compromès a fer-ho. En diferents llocs de l'estat, alguns parlaments autonòmics i alguns ajuntaments han sol·licitat informació als registres de la propietat i han pogut fer públiques algunes xifres.

Patrimoni col·lectiu o propietat privada

Al marge de com s'han fet les immatriculacions, hi ha un altre debat de fons referit a molts monuments que fins ara es consideraven patrimoni col·lectiu. Potser ningú no s'ha plantejat de qui ha de ser una catedral o un conjunt monumental que, a més, han estat mantinguts amb diners públics, i construïts, en el seu temps, pel poble. En altres indrets, les catedrals pertanyen a l'Estat, com a París o a Lisboa.

Malgrat que l'Església afirma que els béns immobles no són del Bisbat sinó que estan al servei de la comunitat parroquial, jurídicament tots els béns són propietat privada, amb tot el que això implica. La utilització de paraules com "poble", "feligresia", "comunitat parroquial", "ciutadania", pot ser confusa i donar una idea que no es correspon directament amb el que diuen els textos jurídics.

Carmela Fortuny, alcaldessa Sant Cugat del Vallès

"Els conjunts monumentals han de ser de la ciutadania, i han de ser de tothom."

Antoni Matabosch, delegat Economia Arquebisbat de Barcelona (2005-2018)

"Com que ho ha fet el poble, ha de revertir en el poble, i el poble és gestionat per l 'Ajuntament". Bé, pel poble, sí, pel poble creient, perquè serveixi com a església, no perquè serveixi com a teatre."

Josep Martínez, ecònom i delegat de Patrimoni Bisbat de Vic

"Els béns de l'Església no són bens d'un rector, no són bens del bisbe. Són de la comunitat parroquial."

Andrés valentín, coordinador Plataforma Recuperando

"Cuando se permite, incluso por la presión social, casi hasta legal, hacer coincidir ciudadanía con feligresía, es muy fácil decir: "Esto es de la feligresía, por lo tanto de la Iglesia".

Gestions a Catalunya

L'equip de "Buscant l'oremus" s'ha posat en contacte amb els ajuntaments de Catalunya per saber si havien fet algun tipus de moció per recollir informació o si havien detectat immatriculacions al seu terme municipal. De les respostes rebudes es constata que la majoria de consistoris no han fet cap gestió al respecte. I alguns sí que han detectat immatriculacions.

Cal dir que el Registre de la Propietat és obert a tothom, però no tota la informació està disponible per a tothom. D'entrada, no es pot demanar informació sobre tot el que ha immatriculat l'Església en un municipi. Cal demanar finca a finca i argumentar un "interès legítim" per voler saber aquesta informació. L'interès legítim empara un interès per comprar aquell bé en qüestió o un interès en el marc d'una investigació judicial.

L'interès periodístic, és a dir, l'interès d'informar els ciutadans com el que ha argumentat l'equip de "Buscant l'oremus" no es vàlid. L'Església no ha facilitat gaire les coses. L'equip del documental s'ha posat en contacte amb els bisbats i amb la Conferència Episcopal Tarraconense per obtenir informació.

Alguns bisbats ens han donat unes xifres aproximades globals. I només el Bisbat de Vic i el Bisbat de Barcelona han donat la llista de les seves immatriculacions.