"El meu fill i jo estem tancats i ell és lliure": una supervivent de violència vicària

Sovint, la justícia és lenta i poc contundent amb els casos de violència masclista. Les agressions psicològiques són difícils de denunciar i demostrar, i quan n'hi ha de físiques les ordres d'allunyament no eviten que alguns agressors continuïn fent mal a la dona.

Aquest és el testimoni de la Júlia (nom fictici), que ha explicat el seu cas a TV3. Un cop separada, l'exparella va començar a agredir el fill i fins i tot ha amenaçat de matar-lo. És el que se'n diu violència vicària.

La por i la desprotecció l'han portada, a ella i al seu fill, a refugiar-se en un lloc protegit. Ha hagut de trencar amb el seu entorn i també ha perdut la feina.

Violència en el si de la parella

Quan la Júlia va anar a viure amb la seva parella, la relació va començar a canviar. "Ell al principi era encantador, però de mica en mica es va tornar agressiu", afirma la Júlia. "S'enfadava sense motiu, em cridava i llençava objectes contra la paret", descriu.

Va ser progressiu; al principi els episodis de violència eren un cop al mes i amb el temps es van convertir en diaris. Ho va explicar a la família i les amigues, però no la van creure:

"Ell era tan diferent fora de casa que no s'ho creien."

Va demanar suport legal al Servei d'Atenció i Informació a les Dones (SIAD) del seu municipi i allà va rebre suport psicològic i dels serveis socials. "Amb les preguntes que em van fer vaig prendre consciència que patia violència masclista", assegura.

Va decidir separar-se i compartir la custòdia del fill que tenen en comú.

En una ocasió, l'home la va agredir físicament i, uns dies més tard, quan era l'hora de portar-li el nen a casa, no l'hi va portar. Ella va denunciar els fets i es va celebrar un judici, que va sentenciar que la custòdia seria per a la mare amb un règim de visites per al pare.

Violència contra el fill

Després d'aquestes visites, el nen parlava poc, explica la Júlia. "Quan ho feia em deia que el seu pare li pegava i l'insultava", assegura.

És un cas de violència vicària, que és una forma de violència masclista que s'exerceix contra els fills o filles amb la finalitat de provocar dany psicològic a la mare.

"Com que ja no tenia accés a mi, va començar a fer mal al nen", explica, entre llàgrimes.

Malgrat els informes mèdics i les denúncies, les visites no es van suspendre: "Els processos judicials són molt llargs; si s'hagués actuat abans, res del que va passar després hauria succeït", lamenta.

En tornar d'una de les visites, el seu fill li va explicar que el pare l'havia amenaçat de matar-lo i, fins i tot, ho havia intentat.

"Aquell dia vaig dir prou i vaig decidir que no tornaria a veure'l."

Amagats de l'agressor

L'endemà va trucar als serveis socials per demanar-los ajuda urgent, perquè tenia por de tornar a casa i que ell els anés a buscar. Es va activar el protocol d'emergència i la van portar a un lloc protegit, on viuen des de llavors, amagats de l'agressor.

"Em sento protegida, sí. Però m'han pres la meva vida. El meu fill no pot anar a l'escola i jo no puc treballar ni viure a casa meva... i això és injust, perquè mentre ell està en una terrassa prenent alguna cosa, el meu fill i jo estem tancats aquí dins."

La Júlia ha perdut la feina i s'està endeutant per poder pagar el pis on vivia, on encara hi ha totes les seves coses.

"L'agressor està lliure i jo no"

Sent que no s'ha fet justícia, ja que de moment el jutge només ha dictat una ordre d'allunyament per a ella i el nen. "És només un paper", critica. I reclama mesures més contundents:

"Això és el món al revés: l'agressor està lliure i jo no."

La Júlia assegura que per a ella és molt important explicar el seu cas, perquè cal conscienciar tothom que això passa i que "cal canviar el sistema judicial per protegir els menors".

"Quan ets dins d'una situació de violència masclista costa de veure-ho. Jo tinc una carrera, uns estudis... això li pot passar a tothom, amb qualsevol perfil."

A la Júlia l'angoixa molt el futur. Viu pendent de com es resolgui un judici que pot tardar anys a fer-se. Mentrestant, a dones en una situació com la seva sovint se'ls recomana que marxin a viure lluny de l'agressor, però un cop més, això perjudica la víctima:

"Estic passant un dol. Potser a partir d'ara la nostra vida haurà de ser diferent, però encara no ho he paït."