El misteri del porpra de Tir, el tint que valia tres vegades el seu pes en or

Els fenicis, que van rebre el seu nom del grec "phoeniki" o "homes vermells", habitaven ciutats-estat com ara Tir o Sidó, situades a l'actual Líban. I de Tir prové la seva denominació d'homes vermells per un dels tints més cars i exclusius de la història antiga: el porpra de Tir. 

El van convertir en una de les mercaderies més preuades, amb una fórmula que s'ha perdut a la nit dels temps. Ara, hi ha qui s'ha aproximat molt a com es feia aquest color, símbol de força, sobirania i riquesa, i amb poder per fer trontollar fortunes i reis. 

Quin color és el porpra de Tir

Els autors antics descriuen una tonalitat precisa que va entre un vermell purpuri i el morat: "Un vermell-porpra profund, com el de la sang coagulada i ennegrida. Plini el Vell la va descriure que tenia un "aspecte brillant quan es porta a la llum". De fet, l'adjectiu porpra prové de la porfíria relativa als glòbuls de la sang.

Es creu que el porpra de Tir s'obtenia a partir de les secrecions de tres espècies de caragols de mar, cadascuna de les quals feia un color diferent: l'"Hexaplex trunculus", que fa un porpra blavós; el "Bolinus brandaris", del que s'obté un porpra vermellós, i l'"Stramonita hamartoma", que dona un vermell. El resultat era molt intens, brillant i fins i tot canviant amb la llum del sol, a més de resistir la decoloració del temps.

La llegenda diu que aquest tint que s'extreu del caragol de punxes de mar, el múrex, va ser descobert pel gos d'Hèracles quan va mastegar aquests caragols trobats a la platja i el seu amo va veure com a la boca li regalimava el tint vermell.

Troballes recents de gran quantitat de closques d'aquests mol·luscos a Creta fan pensar que els minoics ja extreien el tint segles abans que els fenicis, cap a l'any 1600 aC, i que el feien servir en pintures murals i ceràmica.

Per què era tan car i exclusiu?

L'any 2002, en les excavacions del palau de l'antiga ciutat de Qatna, a Síria, els arqueòlegs buscaven la tomba d'un noble. A la cambra, a més de riqueses i joies, hi van trobar unes taques vermelloses de pols a terra. Les anàlisis van determinar que era pols de porpra de Tir. 

El porpra de Tir era un tresor més, adorat per civilitzacions antigues tant del sud d'Europa, com del nord de l'Àfrica, de l'Àsia occidental i, fins i tot, d'Amèrica on s'han trobat robes de la noblesa tintades de múrex, a l'antic Mèxic.

Cleopatra pintava les veles dels seus vaixells amb aquest tint, símbol de riquesa i estatus, i Helena de Troia el feia servir també en pintures, mobles, guix, pintures murals o joies. 

Els romans van fer del porpra de Tir una qüestió d'estat. Van arribar a prohibir l'ús d'aquest color a la població comuna i van establir per llei qui i en quina quantitat en podia exhibir: franges més o menys amples per a senadors o magistrats i només l'emperador podia dur una túnica totalment porpra.

No en va, també se'n diu tint imperial o porpra reial. Prou clar li va quedar a Ptolemeu de Mauritània (1 aC - 40 dc.), net de Marc Antoni i Cleopatra, quan va assistir a l'amfiteatre per veure una cursa de gladiadors vestits amb una túnica porpra. L'emperador Calígula va ordenar matar-lo, segons explica Suetoni, per aquest greuge... o per quedar-se amb la seva fortuna i les terres.

Aquest tint va arribar a valer tres vegades el seu preu en or, segons un edicte romà de l'any 301 dC.

La raó? Per obtenir un sol gram de porpra de Tir eren necessaris 10.000 caragols de punxa. Amb això no n'hi ha per a res, així que per tenyir un quilo de llana feien falta 200 grams i per tota una túnica... una fortuna.

Per què se'n va perdre la fórmula?

Un autor romà descriu una substància brollant de les ferides del caragol, "corrent com llàgrimes", que es recollia en morters per a moldre. O que les espècies més petites es podrien triturar senceres. Fins aquí tot el que se sap del cert sobre com aquesta secreció es transformava en el colorant llegendari. També hi ha relats equivocats, com el d'Aristòtil, que diu que provenia de les glàndules mucoses de la gola "d'un peix vermell".

El registre més detallat del procés prové de Plini. Diu que es treien les glàndules mucoses dels caragols de mar, se salaven i es deixaven fermentar durant tres dies. Després es coïen en olles de llauna a foc "moderat", fins que quedés reduït. El desè dia, es provava el tint submergint-hi una mica de tela i si sortia amb el color desitjat, estava llest. 

Però "no és tan fàcil obtenir el color", va dir Ioannis Karapanagiotis, professor de química de conservació a la Universitat Aristòtil de Tessalònica, Grècia, a la BBC. El motiu és que aquest colorant, a diferència de la majoria extrets de plantes o minerals que ja contenen el pigment, el porpra de Tir es fa a partir de productes químics extrets dels caragols, i només en les condicions adequades es converteixen en el tint i assegura que "molts detalls crucials s'han oblidat". 

El cert és que per mantenir el secret de com aconseguir aquest preuat tresor, els fenicis, i més endavant, els artesans tintorers, el van mantenir molt ben guardat, i ningú va escriure'n la fórmula. Així que el segle XV es va considerar perdut. 

Una altra raó per la qual es va deixar de fer aquest colorant pot haver estat, segons els científics, la sobreexplotació dels caragols de mar necessaris per fer-lo. 

Els historiadors també marquen una data: el 29 maig 1453, la fi de l'imperi romà Oriental, quan Constantinoble cau en mans dels Otomans. En aquest moment, l'Església perd el control de la producció del porpra que també havien adoptat com a símbol de poder. Encara ara per aquest motiu els cardenals s'anomenen "porprats" pel color de les seves vestimentes.

A l'inici, es tintava amb aquest color fins i tot les pàgines dels llibres sagrats com el Còdex Púrpura de Petropolità. És en aquesta època que l'Església catòlica, canvia el seu color distintiu pel vermell, més fàcil i barat d'obtenir a partir d'insectes.

Qui s'hi ha acostat més?

Mohammed Ghassen Nouria fa 17 anys investiga la manera que els tintorers de l'antiguitat obtenien el porpra de Tir. Durant tot aquest temps, des que el 2007 va trobar a la platja un gran nombre de caragols de mar després d'una tempesta que fa proves amb els diferents tipus de caragols per arribar a aconseguir el veritable color porpra de Tir.  

El primer que va descobrir és que el líquid de les glàndules branquials dels caragols és totalment transparent i que fins que no entra en contacte amb la llum i l'aire no surten els diferents tons. Les llàgrimes que defineixen els textos antics que acaben amb "un vermell ennegrit de sang coagulada". Comparant el color amb el d'antics mosaics com el de l'emperador Justinià i Teodora, sembla que Nouria és qui més s'ha acostat al mític porpra de Tir de l'antiguitat. 

Antres investigadors com Paul Friedländer, que va descobrir el 1909 el principal component químic del colorant de Tir (6,6'-dibromoíndi) o John Edmonds, s'han dedicat a estudiar aquest color. 

Colorant sintètic i colorant sostenible

Aquest color existeix en les paletes i en les definicions de moltes peces de roba, i s'obté de manera sintètica, però a partir del component aïllat per Friedländer. 

Nouria, en les seves conferències no revela tots els detalls dels seus experiments ja que si s'aconseguís posaria en perill la supervivència d'aquests caragols, no només pel canvi climàtic i l'acció humana. De fet, l'"Hamartoma stramonita", que dona al color un to vermellós, ja ha desaparegut de la Mediterrània oriental. 

Una empresa biotecnologia des de fa un any comercialitza una alternativa sostenible al colorant tèxtil, a través d'una tecnologia de fermentació i bioconversió que, asseguren, no posa en perill la població dels mol·luscos.

Un futur com a semiconductor?

Els científics investiguen un possible nou ús del porpra de Tir. Un dels seus components, una pols de color porpra profund, el 6,6'-dibromoindigo, s'ha descobert per casualitat que en la seva forma pura és un semiconductor excel·lent, útil en la base de l'electrònica moderna.

Com a material orgànic, és biodegradable i menys aliè al cos humà que el silici, de manera que, a més de fer que l'electrònica sigui més respectuosa amb el medi ambient, podria utilitzar-se en tecnologies portàtils. I el millor és que es pot fer en un laboratori sense caragols de mar.

I per acabar dues curiositats sobre el misteriós porpra de Tir. Per una banda, sembla estrany que un tint imperial impregnés amb una insuportable olor de peix podrit les vestidures més regies. I sembla que l'olor trigava molt a marxar. 

De fet, els barris de tintorers i pelleters, que feien servir també l'orina per fixar el tint a la roba, o deixaven fermentar restes de peix, o d'animal en el cas de la pell, sempre se situaven fora de les muralles per l'olor que generaven. 

Una altra per als culers: Una llegenda popular diu que els colors blau i grana del FC Barcelona estarien inspirats en el blau del mar i el grana ---en el porpra de Tir-- en homenatge a l'origen fenici-cartaginès de Barcelona.

Però, no hi ha res del cert, com passa amb totes les llegendes.