El món en català: quins topònims prioritza el nou nomenclàtor de l'IEC

L'Institut d'Estudis Catalans ha presentat aquest dijous el nou nomenclàtor mundial, que inclou el nom en català de 8.500 indrets d'arreu del món.

La llista, que es pot consultar en línia al portal de recursos lingüístics de l'IEC, recull els topònims per a ciutats i regions de 208 països i territoris, i també d'accidents geogràfics, com rius, muntanyes o illes.

La recerca es pot fer posant-hi el topònim que es busca o per ordre alfabètic, país o regió. Cada resultat inclou el topònim oficial, on és i de què es tracta --si una regió natural o històrica, un nucli de població, una illa, un estret, un canal, un riu, una serra o un altiplà, per exemple--, i enllaça amb un mapa amb la localització.

Aquest catàleg de noms propis geogràfics inclou els topònims més coneguts i els d'ús més habitual i valida formes secundàries per als casos més complexos o que tenen més d'una denominació històrica, com pot ser el cas de Pequín i Beijing, Bombai i Mumbai o Val d'Aran i Vall d'Aran, que es permeten totes dues.

El nomenclàtor mundial és el resultat d'un projecte que es va iniciar fa set anys, el 2016, i permet "parlar del món en català", segons ha explicat el secretari de Política Lingüística de la Generalitat i president de la Comissió de Toponímia de Catalunya, Francesc Xavier Vila, que ha destacat la complexitat del projecte.

"Comporta una tasca de fixació molt delicada, amb respecte a la tradició i la diversitat."

El catàleg té com a finalitat principal fixar les formes de la toponímia de fora de l'àmbit de la llengua catalana i està dirigit sobretot als mitjans de comunicació i a l'edició de cartografia i d'obres de caràcter divulgatiu.

Es prioritzen les formes més habituals

De manera general, s'han prioritzat les formes d'ús més habitual, que permeten la localització geogràfica dels topònims, ja siguin adaptades al català --com Milà, en italià Milano-- o en llengua originària quan no en tenen d'específica en llengua catalana --com Oxford, Chicago (i no Xicago) o Jerez de la Frontera (i no Xerès de la Frontera)--.

Pel que fa a l'accentuació gràfica, es manté la de la llengua d'origen o la més pròxima: Frankfurt, Liverpool o llac Léman (i no Leman), però Múnic (i no Munic) o Zúric (i no Zuric). 

També s'ha consultat la cartografia oficial de cada país i les recomanacions del GENUNG, el Grup d'Experts de les Nacions Unides en Noms Geogràfics.

En el cas dels topònims dins l'àrea de la llengua catalana, el criteri és fer servir la forma catalana --Perpinyà, Elx, Alacant, Maó, Estopanyà o les Paüls, per exemple--.

En el cas de topònims occitans que pertanyen administrativament a Catalunya, també s'escriuen en català quan tenen una forma històrica catalana d'ús general, tot i que es pot fer servir l'occità, segons el registre o la intenció de l'autor que es faci servir: Vall d'Aran-Val d'Aran o Viella-Vielha.

Més enllà dels topònims de l'àrea catalana, dins del grup de topònims exògens --els que tenen una denominació diferent de la de l'àrea geogràfica on estan situats-- hi ha casos més complexos:

• Exònims amb adaptació històrica al català: són aquells que corresponen a llengües estrangeres però que ja tenen nom en català, com Atenes, Londres, Venècia, Tòquio, el Nil, Sibèria o l'Himàlaia.
   
• Topònims sense forma en català provinents de llengües amb alfabet llatí: es poden utilitzar directament sense una adaptació gràfica, com Frankfurt, Johannesburg, Liverpool, Oslo, Pescara, Aconcagua, Los Angeles, llac Léman, Santarém, Reykjavík, Doñana o Pontchâteau, encara que tinguin grafies o accents que no existeixen en català.
   
• Topònims sense forma en català que provenen de llengües amb altres alfabets: en aquests casos, cal adaptar-los a l'alfabet llatí -- per transcripció o transliteració-- per poder utilitzar-los, com pot ser el cas de Nanjing, Yerevan, Smolensk o Sulaimaniya.
   
• Topònims amb denominació múltiple: hi ha casos amb diverses formes oficials --com Pamplona i Iruña, o Uluru i Ayers Rock-- i d'altres en què només una forma és oficial, com Aurillach i Orlhac.
   
• Topònims de serralades, rius, mars i illes: es fan servir les formes adaptades o traduïdes al català, sempre que siguin ben conegudes. Si no, la forma oficial: per exemple, serralada Cantàbrica, muntanyes Rocoses, Sierra Madre, Sierra Morena, Sierra Nevada, Torngat Mountains, Cassiar Mountains, Cordillera Darwin, els Alps, els Carpats, els Apenins, els Balcans, els Andes, els Apalatxes, els Urals, llac Michigan, muntanyes Mackenzie, badia James, badia Apalachee, badia de Hudson, badia de Bristol, arxipèlag de Bonaparte, illes de la Reina Elisabet, el Danubi, Green River, etc.
   
• Pel que fa a noms de mars, predomina l'ús de formes femenines, però també és correcte fer servir el masculí: mar Egea o mar Egeu, mar Mediterrània o mar Mediterrani, mar Bàltica o mar Bàltic, etc.

El cas d'Ucraïna

Tot i que la llista no és exhaustiva, estableix els criteris per poder-la ampliar, com ha explicat a Catalunya Ràdio el director de l'Oficina d'Onomàstica de la Secció Filològica de l'IEC, Enric Ribes.

"Ara mateix pensem en la guerra d'Ucraïna. Contínuament estan apareixent noms nous, topònims nous, que no apareixeran al nomenclàtor perquè seria impossible posar-los-hi tots. Però, en canvi, si es miren els criteris que s'han seguit per transcriure tots els noms d'Ucraïna, arribarem a la conclusió de com cal escriure aquest topònim." 

El nomenclàtor estableix un seguit de criteris generals per països. En el cas de Rússia, Belarús i Ucraïna, s'indica que tradicionalment s'han adaptat seguint la tradició russa, però que en els dos últims casos "s'hi han fet les modificacions pertinents per reflectir-ne adequadament la pronúncia".

En el cas d'Ucraïna, la guerra ha afavorit el canvi de nomenclatura dels topònims, començant per la capital, Kíiv.

Tradicionalment, en català es feia servir la nomenclatura "Kíev", que és la transcripció en alfabet llatí de la forma russa, escrita en alfabet ciríl·lic.

La forma "Kíiv" correspon a la transcripció en català del nom en ucraïnès, i, tot i que és la forma oficial ucraïnesa des del 1995, reconeguda per l'ONU, no ha estat fins a la invasió russa d'Ucraïna que se n'ha estès l'ús a escala internacional.

Més formes dobles admeses

El nou nomenclàtor mundial introdueix el concepte de forma secundària per incloure molts llocs que són coneguts amb més d'un nom, per permetre que cadascú triï el que més s'adapti a l'ús concret que se'n faci.

Les formes secundàries corresponen a:

1. Formes que es fan servir en àmbits i camps específics, com en el de la història: Ratisbona i Regensburg; Santa Helena i Saint Helena; Salònica i Tessalònica; o Saigon i Hồ Chí Minh.
    
2. Altres denominacions també força conegudes, com les illes del Canal --illes Anglonormandes--, les illes Malvines --illes Falkland-- o l'estret de Formosa --estret de Taiwan--, o ciutats com Sant Sebastià --Donostia--, Vitòria --Vitoria-Gasteiz--, Berna --Bern o Berne-- o Hèlsinki --Helsinki o Helsingfors--.
    
3. Formes que són oficials, però que no tenen una difusió social generalitzada fora de l'àmbit local, com Uviéu --Oviedo--, Baile Átha Cliath --Dublín--.
    
4. Formes que són oficials i les úniques emprades al país d'origen, però que en català coexisteixen amb l'exònim tradicional, com Beijing --Pequín--, Guangzhou --Canton--, Mumbai --Bombai--, Kolkata --Calcuta--.
    
5. Formes que són oficials, però que localment conviuen amb una de molt usada però no oficialitzada, com Londonderry en lloc de Derry.
    
6. Formes que tenen un ús residual en frases fetes o dites populars i en el lèxic comú, diferents de la forma oficial: per exemple, diem Ankara i no Angora, però sí que parlem de gat d'Angora, o Sri Lanka i no Ceilan, però sí que fem servir te de Ceilan.