El "nou estil xinès", una estètica per crear un ideari nacional

La tardor du a Pequín probablement els millors dies de l'any. Deixa de fer calor, encara no fa fred, el vent s'emporta lluny la contaminació atmosfèrica... És temps de festes, de les més tradicionals a d'altres més modernes.

El primer d'octubre és el Dia Nacional, el que commemora la proclamació de la República Popular per Mao Tse-tung el 1949. Obre pas a una setmana de vacances i èxode massiu de les ciutats cap a tota mena de destins.

Els que s'hi queden solen gaudir dels parcs, amb llargues sessions de fotografia amb vestits tradicionals enmig de parterres de flors i decoració roja, sobretot la bandera de la República Popular. Des de fa 75 anys, doncs, aquestes dates són un període d'exaltació nacionalista per part de les autoritats: a la televisió, als panells de les parades d'autobús o amb les clàssiques pancartes celebrant els èxits de la pàtria comunista.

Són uns dies de vacances que arriben força seguits després de la Festa de Mitja Tardor, una jornada tradicional marcada per la lluna plena.

Les famílies xineses es regalen els típics pastissos de la lluna. I sense ser tan popular com la de l'Any Nou Xinès, la gala de la Televisió Central Xinesa per la Festa de Mitja Tardor també il·lumina les llars amb una forta dosi d'elements culturals tradicionals.

Enguany hi ha tingut força presència, en els vestits dels cantants que hi han intervingut, l'anomenat "nou estil xinès". Es tracta de roba que pot ser molt moderna en el disseny però que alhora incorpora estampats o brodats clàssics.

I, a les xarxes, la ciutadania ha elogiat i celebrat la bellesa d'aquesta moda en expansió. Weibo o Xiaohongshu, les xarxes específiques del país, entre moltes altres de gran popularitat, són plataformes sotmeses a censura.

És a dir, si el govern xinès no vol que s'hi parli d'algun tema sensible, senzillament l'esborra de la xarxa. Si vol que es parli molt d'una determinada qüestió que l'afavoreix, hi pot incentivar el debat en positiu. I el "nou estil xinès" és un element a favor de les estratègies nacionalistes del Partit Comunista.

La chinoiserie és un terme que ens remet a èpoques passades, de ressonàncies colonialistes, quan la Vella Europa descobria l'Extrem Orient i n'incorporava l'estètica clàssica a l'artesania o a la moda, ja al segle XVIII.

Els motius florals i animals de les sedes tradicionals són ara exhibits com un referent estètic per reforçar l'orgull de ser xinès, un sentiment que arrossega la població, entusiasta del desenvolupament econòmic i tecnològic que pot exhibir la Xina des que, fa quatre dècades, es va obrir a un capitalisme salvatgement dinàmic dirigit pel Partit.

Una estudiant encara amb abundant acné que interpel·lo interrompent el dia de compres amb la seva mare al centre de Pequín, la Liu Zhuoxuan, és una entusiasta del "nou estil xinès": "Perquè la cultura xinesa té una història molt llarga, i volem promoure la nostra cultura tradicional xinesa."

"El nou estil xinès és més proper als temps actuals i queda millor. Per això ara els joves prefereixen aquest estil, els agrada la cultura tradicional i en volen saber més."

Acaba de sortir d'una de les dues o tres botigues consecutives de roba d'estil xinès en una de les àrees de vianants més concorregudes de la capital, dins del que es coneix com el segon anell de circumval·lació, que discorre sobre el traçat de l'antiga muralla Ming, avui desapareguda. És el Pequín més tradicional, el dels hutong, els carrerons estrets en retícula entre les cases baixes de maó i teula de terracota grisa.

Entre aquests establiments de roba d'estil xinès destaca el de la Zilian, que em convida a te per explicar els orígens i l'estat actual del negoci del qipao, el vestit femení ajustat al cos i que tanca amb botons de roba en una de les espatlles, present en mil pel·lícules i sèries d'època a la Xina, sobretot les que versen sobre les primeres dècades del segle XX.

La Zilian és l'encarregada de la botiga. Per a ella, el qipao impulsa els valors tradicionals que també incorpora la roba del "nou estil xinès". Entre glop i glop de te sosté que "el nou estil xinès és popular ara per l'auge de la cultura tradicional xinesa".

"El despertar cultural en els nostres cossos ens fa sentir la importància de la cultura tradicional."

Però el "nou estil xinès", el qipao i la roba tradicional en general no són precisament l'únic element de la construcció d'un imaginari nacional xinès d'una Xina cada cop "més xinesa". L'estratègia del règim xinès ocupa molts àmbits de la vida i no precisament menors.

Recuperar les ciutats de la Xina clàssica

Datong, al nord-oest de Pequín, és un gran destí turístic per la fama de les coves budistes que té a prop. El centre de la ciutat són, eren, residències baixes de teula grisa i estructura tradicionals de fusta lacada en vermell.

En quedava poca cosa perquè, en condicions de salubritat més que dubtoses, havia quedat pràcticament abandonat. La població havia fugit als blocs de nova construcció dels afores, un bosc de gratacels i centres comercials crescut durant les dècades de desenvolupament sota l'impuls de la indústria del carbó.

Ara estan renaixent els carrers principals a major glòria de la indústria turística local, alhora que es redueix a poc a poc l'ús del carbó en benefici de les plaques solars. Les càmeres dels turistes necessiten el cel més blau possible per continuar visitant Datong.

Com aquesta ciutat, moltes altres estan recuperant els seus centres tradicionals amb la mateixa estètica clàssica xinesa, encara que sovint sigui de manera completament artificial. S'enderroquen edificis de l'era maoista i en el solar arrasat es construeix un complex de carrers tradicionals sense cap referent en el passat.

Contra aquests nous decorats, els visitants, famílies, grups d'amics, jubilats d'excursió i moltes d'aquestes dones amb més inquietuds culturals que els seus marits exploten fins a l'últim racó per fer-se fotos amb els vestits clàssics.

Proliferen els grups d'amigues vestides de hanfu, la indumentària antiga anterior al sorgiment del qipao. "Hanfu" vol dir "roba han". Després de dècades d'homogeneïtzació proletària, la clàssica jaqueta blava del maoisme, les reformes capitalistes van introduir primer els texans i, després, la roba de marques internacionals, produïda en factories xineses i exportada a tot arreu i que, a la venda també a la Xina, igualava estèticament la població de la República Popular a la de la resta del món globalitzat.

Però, a mesura que la potència emergent ocupava un lloc més determinant en el nou equilibri de forces al món, el govern, cada cop més nacionalista, es trobava que la Xina no tenia un "vestit nacional", a diferència del quimono japonès o el hanbok coreà.

De fet, només cal veure uns i altres vestits per adonar-se de l'origen xinès, de la història compartida, dels vestits tant a Corea com al Japó.

Ara a cada cantonada o racó de Datong hi trobem una parella, un grup d'amigues o una família fent-se fotos amb el vestit tradicional hanfu, imatge que recorrerà les infinites xarxes socials xineses.

Un país, una llengua

La Xina cada dia més xinesa no s'acaba en una idealització turística, en definitiva inofensiva, de l'era de les dinasties. En un àmbit de més abast a llarg termini, s'estan reduint les hores lectives en les llengües de les minories, com el mongol, el uigur i el tibetà.

Els tibetans, els mongols i els uigurs són tres pobles que viuen en extenses àrees geogràfiques, regions autònomes, però amb magnituds demogràfiques irrisòries en comparació amb la gran majoria han, l'ètnia que coneixem comunament com a xinesos.

Si a la regió autònoma de Mongòlia Interior la immigració han ja era encoratjada des del segle XVIII per la dinastia Qing i la població originària hi ha estat de llarga data clarament minoritària, al Tibet i Xinjiang, el que els grups pro drets humans denuncien com a "colonització han" és una dinàmica més moderna, fomentada a partir de la proclamació de la República Popular el 1949, ara fa 75 anys.

Des del 2021, el govern xinès ha accelerat l'homogeneïtzació cultural amb la promoció de l'estètica xinesa han; l'erradicació de símbols islàmics a Xinjiang, per exemple, i l'establiment d'un programa per millorar l'ús del xinès, del mandarí, fins a una ràtio del 85% el 2025.

A la capital de Mongòlia Interior, l'any passat la municipalitat va decidir que tant a la primària com la secundària les classes de mongol passaven de set hores setmanals a tan sols una, segons un document intern revelat per fonts nord-americanes.

Alguns ciutadans locals han informat que els plans del govern són que el mongol deixi de ser utilitzat en els exàmens de grau mitjà i en el d'accés a la universitat el 2025 i el 2028, respectivament.

Al Tibet, segons el que denuncien les ONG, la situació és semblant a Mongòlia. A la Regió Autònoma del Tibet, menys de la meitat del territori del Tibet històric, l'educació és oficialment bilingüe. Però des de la repressió de la revolta del 1959, que va suposar la fugida a l'exili del dalai-lama, el xinès ha dominat l'ensenyament secundari. Ara, la priorització del mandarí s'estén a totes les assignatures, excepte les hores de llengua tibetana, també a la primària.

El tibetà no es pot fer servir a les xarxes socials, per exemple, Douyin --el que fora de la Xina coneixem com a TikTok--, probablement la més popular entre els joves.

A les zones de majoria tibetana de la veïna província de Sichuan s'ha prohibit als escolars que parlin la seva llengua, el tibetà.

El nom oficial xinès del Tibet és Xizang i recentment Pequín ha pressionat diversos països perquè s'utilitzés aquest terme en comptes de Tibet.

La repressió dels uigurs

Precisament, el canvi de noms tradicionals per nova nomenclatura decidida des del règim és un procés en marxa a Xinjiang. En molts pobles i ciutats s'elimina tota referència que es pugui relacionar amb l'islam o amb figures i esdeveniments de la història uigur.

Les mesquites han estat despullades de la majoria de signes islàmics, fins i tot en alguns casos s'han escapçat minarets. Els uigurs exiliats denuncien genocidi cultural amb l'internament de més d'un milió de persones d'ètnia uigur i altres minories musulmanes, a les quals s'ha forçat a aprendre mandarí, amb l'excusa de la lluita contra el gihadisme,

Pequín nega les acusacions. Tot i l'acumulació de poder en el pla intern i l'evidència que el país és cada cop més fort en l'escena internacional, amb l'estratègia de fer una Xina cada cop més xinesa Xi Jinping estaria mirant d'enterrar definitivament la por dels seus predecessors els anys noranta, quan Pequín temia que la República Popular es desintegrés com la Unió Soviètica.

Pot ser temor o pot ser que la por sigui merament una excusa per reforçar el nacionalisme han, xinès, com a factor aglutinant. Són moments més complexos que en els anys del gran desenvolupament, quan la República Popular era una oportunitat per als interessos econòmics de la resta del món. Ara és vista com un rival, una superpotència emergent on l'orgull per l'èxit del miracle econòmic i tecnològic i la construcció d'una cosmogonia pròpia protegida de les idees estrangeres per la cibermuralla ha portat a un nacionalisme amenaçador als ulls dels seus veïns i d'Occident.