El pare del Xavi, el nen mort el 17A: "M'agradaria que la mort del meu fill servís d'alguna cosa"

La família Martínez, de Rubí, va perdre el fill de 3 anys i el tiet avi a la Rambla de Barcelona. Un any després, encara no han aconseguit que se'ls reconegui la seva condició de víctimes. El pare del Xavi reconeix que tots aquests mesos s'han sentit molt sols i que encara avui se n'hi senten.

"Les persones que ens van estar acompanyant a l'hospital o a la ciutat de la Justícia estaven allà, però després tu te'n vas a casa i ja no hi ha ningú. Ni et truquen ni venen a casa,"

El Javier diu que l'excepció han estat els Mossos, que han estat al seu costat des de l'endemà de l'atemptat.

"Com a persona et diré que ens hem sentit molt sols, molt, molt sols. Encara avui ens sentim sols. El ministeri, al principi va arribar, ens va deixar una psicòloga i ja està. I fa 12 mesos de la mort del meu fill i no funcionen els protocols, no funciona res. Encara estem fent papers per tenir la condició de víctima."

El seu relat contingut és trencador. Asseguren que no han rebut prou suport institucional i mantenen que, no només els que van morir han de ser reconeguts com a víctimes, sinó també les seves famílies.

"Els meus pares que criaven el net no són víctimes? Els meus germans, els seus cosins... Ho pateix tota la família. Hi ha també connotacions al col·legi, al treball... ha canviat la vida de tothom."

El trauma dels atemptats en els familiars

"Vaig arribar al lloc dels fets 15 minuts més tard que hagués passat l'atemptat. Encara no havien arribat les ambulàncies i vaig veure encara molta gent a terra. Quan vaig arribar al CAP vaig veure que estaven tots els metges atenent el Xavi i hi havia la mare d'en Xavi, la meva nena, moltíssima gent ferida, asseguda, amb un silenci total. Era una sensació de molta por."

"Vaig deixar el meu fill a l'hospital mort, vaig agafar el cotxe i vaig tornar a casa en plena operació Gàbia. I vaig passar per dos controls dels Mossos, i va passar la furgoneta que va matar el meu fill pel meu costat. I clar, anava sol, no anava ningú amb mi."

Javier Martínez pateix encara l'impacte dels atemptats, però pateix sobretot per la seva filla petita, que va viure l'atemptat i l'atropellament del seu germà.

"Jo pateixo molt per la meva filla, encara se'n recorda molt. Perquè és molt petita, però esclar, quin record li quedarà?"

L'abraçada amb l'imam de Rubí

"L'abraçada va ser espontània, perquè jo havia estat parlant una estona amb ell i els musulmans tenien por, no sortien al carrer. Ni passaven pel carrer dels meus pares. I no vull que la mort dels meus fills sigui una cosa negativa. Crec que hem de fer un pas endavant, d'una banda i de l'altra."

El pare del Xavier reconeix que quan va enterrar el seu fill va pensar que no l'havia pogut protegir. "T'han assassinat el fill i no serveix per a res. I no només el meu fill, sinó la gent que va morir." Per això, el missatge que vol adreçar a tothom és que cal despertar consciències.

"Quan et passa això, et passen tots els sentiments pel cap. Començant pel dolent i acabant pel bo, i tots mesclats. Però jo tinc més fills i família. Què puc fer perquè això no continuï passant? Algú ha de fer alguna cosa per honorar el record de les víctimes. Què es pot fer? Preparar-nos millor, i que serveixi d'alguna cosa, i alguna cosa bonica m'agradaria, esclar."