El particular sudoku del PP amb el finançament autonòmic

Després d'un primer intent, la passada legislatura, de posar les bases per reformar el model de finançament, la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, va decidir canviar d'estratègia. I en comptes d'apostar per un acord entre totes les autonomies, proposar un pacte entre els dos grans partits. Al capdavall són els que n'hauran de votar la reforma, al Congrés dels Diputats.

"Això no va de partits polítics, això va d'exigències de territoris que, governi qui governi, es mantenen inalterables", afirmava la ministra al juliol. I ho deia amb coneixement de causa. Durant cinc anys va ser la responsable de les finances andaluses i va defensar els interessos de la seva comunitat davant el llavors ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro.

Ara, des de l'altre costat, té clar que posar d'acord totes les autonomies és una tasca gegantina, gairebé impossible. I per això demana al PP que cridi a l'ordre als seus barons i elabori una proposta que pugui rebre el vistiplau del Congrés. Però el PP tampoc no ho té fàcil. Només cal fer un cop d'ull a la història recent.

La reforma del 2009

N'és una prova l'última reforma del model de finançament, la que es va aprovar el 2009 i que encara és vigent. Les sis comunitats governades pel PP van rebutjar públicament, de manera reiterada, la reforma que havia impulsat des de Catalunya el llavors conseller d'Economia, Antoni Castells. I fins al mateix dia de la votació al Consell de Política Fiscal i Financera, van amagar amb un vot contrari.

Però, tot i criticar-la, no hi van votar en contra perquè la reforma els beneficiava i, gràcies a ella, van poder aprovar rebaixes d'impostos a les seves autonomies. El PP, en canvi, sí que hi va votar en contra quan la llei va arribar al Congrés. Segons Soraya Sáenz de Santamaría, que llavors presidia el grup parlamentari, perquè no podien "admetre que amb l'excusa de diferències legítimes es fomentin desigualtats injustes".

El PSOE va poder tirar endavant la reforma de la LOFCA per un sol vot de diferència.

Ara, però, l'escenari polític és ben diferent. El govern espanyol només necessita el vot d'una comunitat al Consell de Política Fiscal, perquè ja té la meitat dels vots. Però al Congrés l'aritmètica parlamentària dibuixa un escenari molt més difícil per tirar endavant una reforma d'aquesta envergadura, si no és amb l'aquiescència dels dos partits majoritaris.

Però Feijóo tampoc no ho té fàcil per elaborar una proposta que satisfaci els seus barons.

Quinze anys després, els populars governen al doble de comunitats, però amb interessos tan dispars que, fins ara, no han pogut presentar una proposta conjunta, més enllà de rebutjar l'acord sobre el finançament singular acordat amb Catalunya.

El  "Foro Santiago"

A finals del 2021, el llavors president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, va aconseguir reunir a Santiago vuit autonomies. Cinc  de governades pel PSOE (Aragó, Astúries, Castella-la Manxa, Extremadura i la Rioja), dues pel PP (Galícia i Castella i Lleó), a més a més de Cantàbria (governada pel Partit Regionalista).

Tot i ser de diferent signe polític, compartien diverses especificitats: ser les més despoblades d'Espanya. Representaven el 62% de la superfície espanyola, però només el 25% de la població. Entre els 35 punts de la declaració que van subscriure, reclamaven que, quan es reformés el model de finançament, es tingués en compte que prestar determinats serveis els surt més car per l'elevada dispersió territorial i l'envelliment de la seva població. 

Núñez Feijóo va insistir que la reunió no s'havia d'interpretar com un front contra ningú, però el cert és que els seus plantejaments eren diametralment oposats als que es defensaven des de l'eix mediterrani, liderat llavors pel president valencià, el socialista Ximo Puig que, per la seva banda, va mirar de  buscar una posició comuna amb les Balears, Andalusia i Múrcia. Tot i ser de diferent signe polític, tenien en comú un infrafinançament molt evident respecte a la resta d'autonomies.

Ara, Feijóo tornarà a fer d'amfitrió i convocarà divendres els seus 11 presidents autonòmics. Però, més enllà de rebutjar el finançament singular per a Catalunya, és difícil que en surti una proposta. Encara que estiguin governades pel mateix partit, els interessos d'una comunitat rica com les Balears no tenen res a veure, per exemple, amb els de Galícia o amb el País Valencià.

Galimaties autonòmic

Mentre que als gallecs els beneficiaria una proposta que reconegui els sobrecostos de l'envelliment i la dispersió, a les Balears voldrien ser compensats per la població flotant, derivada del turisme.

Com a aportadora neta al sistema, també hi sortiria guanyant si es posen límits als mecanismes d'anivellament i es respecta el principi d'ordinalitat: que cap autonomia no rebi menys diners per habitant que les que han aportat menys.

Un cas a part és el del País Valencià. És la comunitat més perjudicada per l'actual sistema i, per això, reclama mesures immediates que puguin corregir el seu infrafinançament endèmic, mentre es va reformant el model.

A l'altre extrem es troben algunes de les autonomies més beneficiades per l'actual sistema, com ara la Rioja o Cantàbria, que, inexplicablement, disposen de molts més recursos que cap altra autonomia, amb l'excepció de les forals, el País Basc i Navarra.

Un galimaties que ja supera amb escreix el sudoku a què es referia Pedro Solbes quan, l'any 2007, s'iniciaven les negociacions que van donar lloc a l'actual model de finançament.