El poder de decidir: qui el pot exercir i com l'entenen el Regne Unit, França i Espanya

Han passat cinc anys de l'1 d'Octubre, el resultat d'una mobilització ciutadana sense precedents.

Enmig de la intensitat política del 2017, es va produir un debat sobre les possibilitats d'un hipotètic reconeixement internacional, quina podria ser la posició d'organismes com l'ONU, la Unió Europea o la Comissió de Venècia, i les comparacions inevitables amb processos paral·lels: Escòcia, el Quebec, Còrsega o els referèndums que s'han celebrat en territoris d'ultramar com Nova Caledònia, l'excolònia francesa del Pacífic.

El reportatge "El poder de decidir" pretén encaixar i ordenar les peces d'aquest puzle.

Qui té el poder de decidir?

"Fa dos segles, al món hi havia 40 països. Ara n'hi ha 200." Vicenç Fisas, especialista en conflictes, política internacional i processos de pau, ha analitzat els 33 referèndums d'independència que s'han celebrat al món en les últimes dècades. Quinze han estat pactats. Disset han estat unilaterals, sense l'acord ni el consentiment de l'estat matriu.

Dels quinze que han estat acordats, la meitat han culminat el procés d'independència. Dels disset unilaterals, la majoria, tretze, no l'han aconseguit. Els quatre que sí, ho han fet enmig d'un context de guerra, com l'ex-Iugoslàvia.

Segons Vicenç Fisas, "si et poses d'acord amb un estat, pots fer el que vulguis, et pots ajuntar fins i tot amb un altre país, et pots dividir, etcètera". "Però si no es posen d'acord amb l'estat, no estaran emparats per Nacions Unides", hi afegeix.

L'ONU reconeix el dret a l'autodeterminació per als països que han estat colònies. Els anomenen els "territoris no autònoms". Després de la Segona Guerra Mundial, s'elabora la llista de pobles sota domini colonial als quals se'ls dona el dret a decidir si volen continuar com a membre de l'"estat metròpoli" o convertir-se en un país independent.

Vicenç Fisas recorda l'onada d'independències que hi va haver a l'Àfrica:

"El Marroc, Algèria, tots els països de l'Àfrica occidental, Nigèria, Angola i Moçambic; Tanzània, Etiòpia… Quasi tot el continent africà ha esdevingut independent entre els anys seixanta i setanta. Queda només el Sàhara Occidental, no queda res més per descolonitzar."

Disset territoris autònoms amb dret a la independència

D'aquesta llista de 80 països, només en queden 17 territoris. És el cas de Nova Caledònia (l'excolònia francesa del Pacífic), que ha pactat tres referèndums amb França. El tercer es va celebrar el 12 de desembre del 2021. Per tercer cop va sortir el no, amb l'abstenció massiva dels independentistes.

Però el territori més extens per descolonitzar és el Sàhara Occidental. Espanya va deixar la colònia el 1976 i des de llavors està majoritàriament ocupada pel Marroc. Al març, el govern espanyol va trencar el tradicional equilibri diplomàtic que mantenia entre els saharauis i els marroquins, i es va apropar a la proposta marroquina d'un cert grau d'autonomia per al Sàhara Occidental. La polèmica es va encendre.

Abidin Bucharaya és el delegat del Front Polisario a Catalunya i ha denunciat al "30 minuts" el canvi de posició del govern espanyol:

"És l'última colònia a l'Àfrica i, per tant, és una colònia que s'ha de descolonitzar, com s'ha fet amb els altres pobles de l'Àfrica. Els saharauis a vegades pensem que hem tingut la desgràcia de tenir una metròpoli colonitzadora com Espanya. França ha donat i cedit la independència a la major part de les seves colònies i no entenem per què Espanya no ho fa."

I afegeix: "És una decisió que va totalment en contra del dret internacional, de la legalitat internacional. Això ens recorda el que va fer el govern de Franco el 1975: quan ens van vendre. La història s'està repetint en plena democràcia."

El Quebec, Escòcia, Catalunya, Còrsega

Més enllà dels disset territoris autònoms amb dret a la independència, diverses nacions històriques han lluitat i lluiten per celebrar referèndums i decidir el seu futur: el Quebec (1980, 1995), Escòcia (2014, i el 19 d'octubre del 2023?) i Catalunya l'1 d'octubre del 2017. Tres situacions ben diferents, també per la idiosincràsia de l'estat matriu.

Segons Jaume López, doctor en Ciència Política per la UPF, hi ha una diferència important entre dos grups de països en l'entorn occidental on trobem demandes d'autodeterminació. Per un costat, Dinamarca, el Regne Unit i el Canadà. I per altre, Espanya i França.

En el primer grup hi ha una concepció de la nació que inclou l'heterogeneïtat, la diversitat, i que no es fonamenta en una idea d'unitat i d'igualació. En el cas francès, la nació s'associa a uns valors que tenen a veure amb la unitat, l'homogeneïtat.

La primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, ha plantejat una data per a un segon referèndum: el 19 d'octubre del 2023. El Partit Conservador britànic hi ha respost que ara no és el moment. S'obre un escenari de confrontació política, que pot acabar arbitrant el Tribunal Suprem del Regne Unit.

A Còrsega la situació és ben diferent. No plantegen un referèndum. L'aspiració de la majoria nacionalista és, ara com ara, reclamar un estatut d'autonomia. Per les elits de l'estat francès --i constitucionalment--, Còrsega és una regió.

El paper de la Comissió de Venècia

A Estrasburg hi ha la seu de la Comissió de Venècia. L'organisme, que forma part del Consell d'Europa, assessora més de 60 països en l'aplicació de les regles democràtiques. El 2019 va reforçar en un document el codi de bones pràctiques en relació amb els referèndums.

Pierre Garrone, secretari del Consell per a les Eleccions Democràtiques, adverteix que els referèndums s'han de fer seguint les normes nacionals. No es poden fer sense una base legal; ni tan sols a nivell nacional, és clar. I el contingut ha de ser d'acord amb la llei superior. Si no segueix la llei, no és legal. Però no és només així per la Comissió de Venècia.

El dret a decidir. Una realitat internacional que ha comportat 33 referèndums al món les cinc últimes dècades. Segons Jaume López, "el dret a decidir és tan revolucionari que planteja que els mapes del món puguin canviar sense guerres. És a dir, que el mapamundi que tenim avui no és un principi sagrat intocable".