El primer català amb un Oscar: Néstor Almendros, superestrella a Hollywood

"El retorn de Néstor Almendros. Vida, èxits i anhels d'una superestrella de Barcelona". Amb aquest títol, l'editorial Comanegra recupera de l'oblit el cèlebre director de fotografia barceloní, el primer català que va guanyar un Oscar, però que va viure sempre amb l'espina clavada de no ser un profeta a la seva terra. 

"Com és que no se li van donar més oportunitats de treballar aquí i com és que no s'ha fet aquesta reivindicació pública de la seva figura? Penso que és una assignatura que tenim pendent com a país", assegura l'autora d'aquesta biografia, Laura Gavaldà Mestre. 

Oscaritzat per "Days of Heaven", el drama romàntic de Terrence Malick, i director de fotografia de capçalera de François Truffaut o Éric Rommer, Néstor Almendros, nascut a Barcelona el 1930, va dominar la llum com ningú i va fer brillar estrelles com Meryl Streep, Dustin Hoffman o Richard Gere.

La seva carrera, fins que va morir el 1992, no va ser sempre fàcil.

Del desencís cubà al triomf a Hollywood

L'assaig repassa les penúries per obrir-se camí en el cinema des dels anys de Cuba, on va emigrar amb 17 anys. El seu pare s'hi havia hagut d'exiliar abans, fugint de la victòria franquista. Amb el cop d'estat de Batista, el 1952, marxa a Nova York, passa per Itàlia, i finalment torna al país caribeny quan hi triomfa la revolució castrista, un règim del qual s'anirà allunyant quan en constata la persecució de les llibertats individuals. Per exemple, les dificultats per viure amb normalitat la seva homosexualitat.

El 1962, Alemendros comença un retorn forçat a Europa. Arriba a França, on les coses no són fàcils per algú que arrossega l'estigma de ser un contrarevolucionari. Quan és a punt de llançar la tovallola, però, li arriba una oportunitat, de la mà d'Éric Rohmer, que ho canviarà tot.

La seva carrera com a director de fotografia reconegut --fascinat per la llum natural, sobretot del capvespre i de quan surt el sol-- començarà a col·leccionar èxits i prestigi.

El 1976, Terrence Malick li proposa treballar a la pel·lícula "Days of Heaven", que s'estrena el 1978, i rep la candidatura per l'Oscar a la millor direcció de fotografia. Aquell any roda el mític "Kramer contra Kramer", amb Robert Benton, i també serà nominat als guardons de l'any següent. Amb els diners d'aquest rodatge es compra un apartament a Broadway.

L'abril del 1979, Almendros guanya l'Oscar a la millor direcció de fotografia, el primer d'un català.

Les seves cendres, a Calders

Va ser sempre un home "cosmopolita", assegura Gavaldà, però que sempre va tenir un peu a Catalunya. De fet, el títol del llibre fa referència al desig incomplert del cineasta de tornar a Barcelona i treballar-hi amb el mateix reconeixement que rebia fora.

Després de 35 anys d'exili, la mare d'Almendros, Maria Cuyàs, va poder tornar a Barcelona el 1984 per viure-hi els últims anys de la seva vida. Va morir pocs mesos després que el seu fill. Les restes mortals de tots dos descansen al cementiri de Calders, al Moianès, on els Cuyàs hi tenien la casa pairal i on el director de fotografia, sent un nen, es va refugiar durant els anys de la guerra. Al municipi es pot visitar el centre cultural que porta el seu nom.

Ara Gavaldà ha reconstruït la vida de Néstor Almendros a partir de relats del mateix cineasta, entrevistes a persones que el van tractar i fonts bibliogràfiques disperses.

L'autora, que és metgessa de professió, el va conèixer personalment de petita, ja que el seu pare era amic d'infància de l'artista. I ha estat el seu record el que ara l'ha empesa a escriure.

"Era una persona culta, elegant, de modals exquisits, i alhora humil."

Rescatar la memòria d'aquest "mite del món cinematògrafic, però desconegut pel gran públic" és l'objectiu d'aquesta biografia, ara que el cinema català passa per un bon moment i el seu reconeixement, amb noms com el de Juan Antonio Bayona, triomfa fora del país. 

Potser per això sorprèn que llocs com Màlaga, Sevilla i Albacete hagin dedicat carrers a la seva memòria, però a Catalunya encara no n'hi hagi cap.