El primer milpeus que mereix aquest nom: troben a Austràlia un animal amb 1.306 potes

El primer milpeus que realment mereix aquest nom, i amb escreix, ha estat descobert a 60 metres de profunditat a Austràlia. Es tracta d'un diminut artròpode de menys de mig pam de llarg i amb 1.036 potes. El milpeus amb més potes conegut fins ara en té "només" 750.

L'han descrit a la revista Scientific Reports un equip d'investigadors australians i dels Estats Units, encapçalat per Paul E. Marek, del Virginia Tech, i Bruno A. Buzatto, de la consultora Bennelongia Environmental i de les universitats Macquarie i de l'Oest d'Austràlia.

Es diu Eumillipes persephone, un nom que combina grec i llatí per afirmar que és el vertader (eu) milpeus. I el nom específic fa referència a Persèfone, la deessa grega dels inferns.

El van descobrir l'agost del 2020 a la regió dels Goldfields, que si bé és molt calorosa i seca i ben poc adient per a l'agricultura i la ramaderia, és d'on s'extreuen grans quantitats d'or, níquel i altres metalls.

La mineria intensiva que s'hi ha practicat des de fa més d'un segle ha deixat milions de perforacions de les prospeccions de vetes de minerals.

Menys de mig pam de longitud

La part positiva d'aquesta perforació massiva és que proporciona als científics accés al subsòl, molt ric en biodiversitat. El terreny es troba entre les terres emergents més antigues de la Terra i es va formar fa entre 2.600 i 4.400 milions d'any.

És aquí on, a 60 metres de profunditat, van descobrir l'Eumillipes. No estava sol a la zona. En total, els investigadors van estudiar 56 forats d'entre quatre i 81 metres de profunditat i 15 centímetres de diàmetre. Van trobar-hi vuit exemplars de noves espècies, però la que més va cridar l'atenció va ser aquest milpeus.

La descripció que se'n fa a l'article no és gaire atractiva. Fa 0,95 mm d'ample i 95,7 mm de llarg. És a dir, no arriba als deu centímetres. És molt pàl·lid, té 330 segments, un cap en forma de con i grans antenes, que supleixen la falta d'ulls. Un petit bec li serveix per alimentar-se.

Els segments flexibles l'ajuden, com un vehicle articulat, a moure's pels estrets canals que hi ha sota terra. I el mateix servei li farien les potes.

Segons els autors de la recerca, la poca longitud de les potes queda compensada per la seva quantitat, que li permet fer més força, ficar-se a pressió per les petites cavitats i accedir als escassos recursos d'aquest hàbitat subterrani.

El nom no fa la cosa

La seqüenciació del seu ADN ha permès demostrar que és una nova espècie, parenta llunyana de l'Illacme plenipes, que precisament tenia fins ara el rècord del nombre de potes en animals.

L'Illacme el van descobrir a Califòrnia el 1926, però aquests animals són tan cars de veure que no se'n va tornar a trobar cap exemplar fins al 2005.

Con diu la dita, el nom no fa la cosa. Els centpeus, en realitat, tenen moltes més potes, sovint 200 o 300. L'Himantarium gabrielis és el que en té més: 354. En canvi, de milpeus fins ara no se'n coneixia cap digne d'aquest nom. De mitjana en tenen 300 i l'Illacme és l'excepció, amb unes 600 i amb l'exemplar descobert amb 750 potes.

Els científics van tornar a la zona per intentar trobar més milpeus, però només en van trobar un altre, cosa que revela que són molt rars.

En aquesta zona hi ha una mina de vanadi. I com que aquest element es busca a uns 40 metres de profunditat, l'Eumillipes es deu haver salvat perquè viu a 60 metres o més. En tot cas, la mineria deu haver fet desaparèixer moltes espècies abans que fossin descobertes.

Però l'èxit d'aquestes i altres troballes, amb un gran nombre de descobriments, provoca el gran problema dels entomòlegs que estudien insectes i artròpodes. Es troben moltes més espècies de les que els especialistes poden analitzar i catalogar, i moltes van a parar, etiquetades, a algun museu o col·lecció, on esperen que algun dia algun científic les rescati i analitzi a fons.