El PSC i la Via Catalana
Enllaç a altres textos de l'autor
Montse Bassa i Alemany
Redactora de la secció de Política de TV3
Oficialment el PSC no anirà a la Via Catalana per la independència, però deixa via lliure als militants a participar-hi i no desautoritzarà els membres de la direcció que hi puguin assistir a títol personal. Vol demostrar que és un partit on tothom hi cap i on tot es debat.
Donar llibertat d'assistència també ho faran els corrents crítics interns: Avancem i Fòrum Civic.
Per l'aparell, l'opció sobiranista és minoritària. A Pere Navarro no li agraden les cadenes, pensa que Catalunya ha de tenir com a prioritat sortir de la crisi i demana a l'ANC que es faci càrrec de les despeses extres que ocasionarà el desplegament de seguretat de la cadena humana. La direcció actual defensa el dret a decidir, per poder decidir formar part d'un estat espanyol federal. És partidari de la consulta "legal i acordada". Iniciativa que s'ha convertit en una pedra a la sabata pel PSOE, que no vol ni sentir-ne parlar.
Més contradiccions. L'últim consell nacional al carrer Nicaragua es va aprovar per gairebé unanimitat i pràcticament sense intervencions crítiques la proposta federal que el PSOE vol impulsar per a tot Espanya. Però setmanes més tard les veus crítiques es van fer sentir als mitjans de comunicació. Montserrat Tura i Joaquim Nadal retreien l'ambigüitat de la direcció sobre el dret a decidir. El va seguir la rèplica contundent d'Antoni Balmón, mà dreta de Pere Navarro, demanant als crítics que si no canvien la seva actitud pleguin. I a Balmón també el van replicar un dia rere l'altre Jordi Martí, Laia Bonet, Àngel Ros, Marina Geli o Rocío Martínez-Sampere. Hi ha dos PSC: la direcció i els díscols. I el procés sobiranista els sacseja.
El primer secretari diu sovint en entrevistes i rodes de premsa que no defuig cap pregunta. És veritat, però això no vol dir que les contesti totes. Aplicar un missatge estàndard o no entrar a fons en temes punxeguts són també una manera de no contestar. Però no hi perd el periodista, hi perd el ciutadà. També aquells militants lleials al partit. Penso en els que reparteixen banderoles o omplen autocars als mítings de les campanyes electorals, a qui aquest debat agafa amb el pas canviat i que sovint no saben cap a on mirar.
Donar llibertat d'assistència també ho faran els corrents crítics interns: Avancem i Fòrum Civic.
Per l'aparell, l'opció sobiranista és minoritària. A Pere Navarro no li agraden les cadenes, pensa que Catalunya ha de tenir com a prioritat sortir de la crisi i demana a l'ANC que es faci càrrec de les despeses extres que ocasionarà el desplegament de seguretat de la cadena humana. La direcció actual defensa el dret a decidir, per poder decidir formar part d'un estat espanyol federal. És partidari de la consulta "legal i acordada". Iniciativa que s'ha convertit en una pedra a la sabata pel PSOE, que no vol ni sentir-ne parlar.
Més contradiccions. L'últim consell nacional al carrer Nicaragua es va aprovar per gairebé unanimitat i pràcticament sense intervencions crítiques la proposta federal que el PSOE vol impulsar per a tot Espanya. Però setmanes més tard les veus crítiques es van fer sentir als mitjans de comunicació. Montserrat Tura i Joaquim Nadal retreien l'ambigüitat de la direcció sobre el dret a decidir. El va seguir la rèplica contundent d'Antoni Balmón, mà dreta de Pere Navarro, demanant als crítics que si no canvien la seva actitud pleguin. I a Balmón també el van replicar un dia rere l'altre Jordi Martí, Laia Bonet, Àngel Ros, Marina Geli o Rocío Martínez-Sampere. Hi ha dos PSC: la direcció i els díscols. I el procés sobiranista els sacseja.
El primer secretari diu sovint en entrevistes i rodes de premsa que no defuig cap pregunta. És veritat, però això no vol dir que les contesti totes. Aplicar un missatge estàndard o no entrar a fons en temes punxeguts són també una manera de no contestar. Però no hi perd el periodista, hi perd el ciutadà. També aquells militants lleials al partit. Penso en els que reparteixen banderoles o omplen autocars als mítings de les campanyes electorals, a qui aquest debat agafa amb el pas canviat i que sovint no saben cap a on mirar.
