El Regne Unit, davant d'un possible canvi històric: monumental desfeta de Sunak i triomf de Starmer

Fa gairebé 30 anys que no es preveu un dia tan mogut a Downing Street com el d'aquest divendres. L'assossegat carrer del número 10, residència del primer ministre i seu del govern, serà testimoni d'un canvi polític que pot ser històric.

En poques hores, sortirà de la porta Rishi Sunak i poc després hi entrarà Keir Starmer com a nou primer ministre. És excepcional perquè serà ràpid per la gran majoria d'escons que es preveu que aconsegueixin els laboristes. 

No caldrà esperar a pactes i el relleu serà extremadament veloç. L'últim traspàs semblant va ser l'any 1997, quan Toni Blair va sortir escollit primer ministre.

Les enquestes, a més, apunten a una aclaparadora victòria dels laboristes moderats, liderats per Keir Starmer. Sense fer soroll, aquest advocat a qui molts li retreuen que és massa seriós pot aconseguir la majoria més gran que hagi sumat mai el laborisme, fins i tot, segons les enquestes, superant el mític Toni Blair.

El mèrit és en part de Starmer, però també hi han contribuït molt els conservadors després d'anys d'una gestió política i econòmica desastrosa. Sobretot amb Boris Johnson o Liz Truss, els primers ministres del Partygate i del desgavell econòmic.

Han estat dos governs que han minat la credibilitat política d'una forma extrema i que han contribuït al descrèdit de Westminster dins i fora del país. Per sempre quedarà, com a exemple, la comparació de Liz Truss amb un enciam, per la poca durada del seu govern. Una vergonya per a un país al qual li agrada treure pit per la seriositat del seu Parlament.

Els conservadors encara poden caure més avall. Les enquestes pronostiquen que obtindran només 64 escons, quan el 2019 van ser 365. Si les urnes acaben confirmant aquesta xifra o una de semblant, seria el nombre més baix d'escons des que es va fundar el partit el 1834.

I encara més: molts dels actuals diputats, amb un gran pes al partit, poden no ser elegits. Fins i tot li perilla la cadira de l'actual primer ministre, Rishi Sunak.

Al Regne Unit s'aplica un sistema proporcional de vots. És una democràcia directa, un sistema que anomenen "first past the post". És a dir, només necessites un vot més que el teu rival a la teva circumscripció per ser elegit diputat per damunt de la resta.

Per tant, un partit pot obtenir molts vots però cap diputat. És un sistema que perjudica els partits petits i que ha fet, entre altres aspectes, que fins ara l'extrema dreta no obtingués representació.

Aquesta extrema dreta pot entrar al Parlament per primera vegada. Liderats pel veterà brexiter Nigel Farage, els de Reform UK aspiren a recollir els vots dels conservadors disgustats.

Farage, ideòleg i promotor del Brexit, ha intentat set vegades ser elegit diputat. Ara es presenta per Clacton. És el vuitè cop que ho intenta i sembla que ara serà el definitiu. Les enquestes els hi donen diversos diputats.

També perdrà molts escons el Partit Nacional Escocès. L'SNP, que ha dominat la política escocesa durant gairebé dues dècades, centra la campanya a aconseguir un segon referèndum d'independència, basant-se en el fet que Escòcia vol formar part de la UE i insistint a dir que no accepten un Brexit que Escòcia no va votar.

I a Escòcia?

Però les enquestes pronostiquen un altre canvi històric amb una victòria laborista també a Escòcia. Les eleccions no podien haver arribat en un moment pitjor per a l'SNP: només fa un mes que tenen nou líder, John Swinney; hi ha una investigació per malversació sobre la fins ara indiscutible Nicola Sturgeon; han tingut tres primers ministres en un any, i Londres els va negar un segon referèndum.

El líder de l'SNP a Westminster, Stephen Flyn, ens deia a Edimburg que amb una majoria estan legitimats a demanar un segon referèndum i que tant és quin sigui el partit que mani a Londres. Flyn, també deia al 324.cat, que "tant si es tracta de Catalunya, com d'Escòcia, o si és qualsevol altra regió o nació, és clar que hi ha gent que creu en la independència, i que haurien de tenir el dret a les urnes".

Candidatures atípiques

Al Regne Unit aquestes també seran les eleccions amb un rècord de candidatures independents, ja que n'hi ha gairebé un miler més que el 2019. En part, per la gestió que els dos grans partits han fet de Gaza i amb la seva posició inequívoca al costat d'Israel, o per la negativa, durant mesos, a demanar un alto el foc. El líder dels laboristes, Keir Starmer, va impedir fins i tot un debat al Parlament. Incongruent decisió per un advocat, Starmer, especialitzat en drets humans.

L'antic fiscal en cap té moltes decisions per prendre i hereta un país immers en una crisi econòmica difícil d'imaginar, amb uns desnivells increïbles entre Londres i la resta del país. Amb un índex altíssim de pobresa infantil, amb un sistema sanitari desballestat i sense diners a la caixa pública.

Starmer, a diferència de la majoria de primers ministres, no prové de cap gran nissaga de poder o de famílies benestants. És fill d'una família treballadora i socialista. Li van posar "Keir" en honor al primer parlamentari que va representar els treballadors a Westminster, J. Keir Hardie. Era l'any 1892, poc després de crear els primers sindicats de miners.

El nou Keir, el del 2024, s'ha allunyat de l'esquerra i alguns diuen que s'ha venut l'ànima per arribar al número 10 de Downing Street. Veurem si el gir al centre és una tàctica o un canvi de principis vitals.