"El repte del xamfrà", una nova mirada sobre un element singular de Barcelona

A les ciutats hi ha molts detalls que poden passar desapercebuts. Un exemple és la gran varietat de formes que hi ha als xamfrans. Amb uns 1.200 encreuaments en la trama d'Eixample definida per Cerdà, a Barcelona pot haver-hi fins a 4.800 xamfrans, una particularitat de l'urbanisme de la ciutat.

"El repte del xamfrà", una exposició fotogràfica de Rosa Feliu al Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya, convida a descobrir la gran diversitat de solucions amb què s'han fet els xamfrans, dels més utilitaris als que llueixen alguns dels edificis més espectaculars de la ciutat. Ara que l'urbanisme de Barcelona està repensant la mobilitat i veient el potencial dels encreuaments com a places.

El xamfrà, una particularitat de Barcelona

Els xamfrans, amb angles de 45 graus en els quatre extrems de cada illa, els va idear Ildefons Cerdà per facilitar la mobilitat i la seguretat a les cruïlles de l'Eixample. Fa 150 anys encara no hi havia cotxes, però va pensar en el futur.

Els edificis s'havien de fer seguint unes normes, amb altures regulades i uniformes. Però els primers xamfrans, per la seva visibilitat, de seguida es van voler distingir amb elements decoratius. Com a la cruïlla de Roger de Llúria amb Consell de Cent, una de  les primeres que es van completar, on hi ha dues façanes ricament decorades amb pintures murals.

A mesura que creixia l'Eixample, l'espectacularitat va anar en augment. I amb el modernisme alguns arquitectes van forçar al límit les normes, com va fer Antoni Gaudí amb l'edifici de la casa Milà, coneguda com la Pedrera.

Una gran diversitat de xamfrans

L'exposició al COAC classifica els xamfrans presentats d'acord en set tipologies, resultat de l'exploració que ha fet la fotògrafa Rosa Feliu . N'hi ha que es mimetitzen amb l'illa de cases sense intentar diferenciar-se. Altres, en canvi, busquen el cop de teatre.

"Vaig caminar molt, vaig anar mirant i de mica en mica vaig veure que hi ha una gran diversitat de xamfrans. Tots complint les normes canòniques, de Cerdà, però hi ha diferents tipus. N'hi ha que són mimetitzats. Però uns altres són molt adornats. Jo m'imaginava l'arquitecte i el promotor dient, 'tenim un lloc privilegiat dins l'Eixample, anem a lluir-nos.' Jo en dic "la celebració del xamfrà."", explica Rosa Feliu.

Algunes empreses, com bancs o asseguradores, van voler singularitzar els xamfrans, en llocs privilegiats com el passeig de Gràcia, com a símbol de prestigi. Competien per distingir-se amb formes sorprenents, amb molta escenografia i elements escultòrics, com l'edifici de la Unió i el Fènix, del 1927 i construït en corba, al passeig de Gràcia.

També els edificis d'habitatges buscaven l'impacte visual amb formes i color, com la casa Ferran Guardiola, del 1929, anomenada la "casa xinesa", a la cruïlla de Muntaner amb Consell de Cent. Altres sorprenen amb solucions originals que a primera vista poden passar desapercebudes.

Rosa Feliu descriu una de les seves troballes:

"De vegades quan anem pel carrer veiem les arquitectures d'una manera fragmentada i no veiem el conjunt. Com en un dels xamfrans de la Rambla de Catalunya amb Consell de Cent. Un dia em giro i dic, com és possible que no m'hagi fixat mai en aquesta casa tan absolutament singular? Amb la coberta a dues aigües, sembla inspirada en una masia o un xalet... I moltíssima gent que veu la foto em diu: 'No l'he vista mai! A partir d'ara m'hi fixaré, miraré cap amunt!"

Als xamfrans trobem arquitectures de tots els estils i totes les èpoques, del modernisme al racionalisme, a vegades amb solucions brillants. Molts altres s'han omplert amb edificis utilitaris, escoles, fàbriques i fins i tot benzineres. I n'hi ha les que han volgut aprofitar al màxim l'edificabilitat del solar com els coneguts xamfrans de Núñez i Navarro.

Arquitectures superposades

Un altre apartat de l'exposició és el que Rosa Feliu anomena xamfrans doblats, on darrere una façana existent se n'ha fet una altra, creant contrastos a vegades molt sorprenents en el paisatge urbà, com a la seu de la Diputació de Barcelona, amb el joc de formes entre Can Serra, l'edifici original de Puig i Cadafalch, i el nou de Correa i Milà. L'hotel Claris, que ha conservat la façana del palau Vedruna, n'és un altre exemple.

Dins la tipologia de "Variacions en el xamfrà", n'hi ha on la disposició dels blocs construïts altera o fins i tot trenca radicalment la geometria del xamfrà i ignora la configuració urbanística de Cerdà, com l'Edifici Mediterrani 1960 de Consell de Cent amb Borrell.

També hi ha els xamfrans partits, formats per dues o més parcel·les que generen contrastos en les edificacions.

L'exposició "El repte del xamfrà" , que inclou textos de Lluís Clotet, Josep Ferrando, Xavier Monteys i Josep Lluís Mateo, es pot visitar a la seu de Barcelona del Col·legi d'Arquitectes fins al 3 d'abril. Les fotografies passaran a formar part del fons de l'Arxiu Històric del COAC.