El retorn de la Noor a Síria després de 15 anys: "Estava parint i mirant les notícies"

Noor Alchikh Oughli ha tingut temps de doctorar-se en Història, casar-se i tenir un fill en els llargs 15 anys d'exili a Barcelona, on va trobar refugi de la dictadura i la guerra civil siriana.

Passats ja els quatre mesos de la caiguda del règim dels Assad, la Noor ha volgut tornar a Damasc per presentar a la família el seu marit, el Sergi, i el Marcel als pares, l'últim net que acaben de tenir.

Ella va ser la tercera de cinc germans que van fugir de Síria. Els altres dos viuen a Alemanya. La trobada al seu país, de tots plegats, va coincidir amb unes vacances allargades de Setmana Santa.
 

Parir i fer història

Des del desembre, Síria s'ha anat estabilitzant al voltant del lideratge del nou home fort i ara president interí, Ahmed al-Sharaa. El comandant islamista ha anat evolucionant des de la seva antiga militància a Al-Qaeda al llarg dels anys que va governar la província rebel d'Idlib.

En deu dies, des d'allà, va donar el cop de gràcia a la dictadura. Els deu dies de desembre que va trigar a fer avançar els seus homes des de la veïna província d'Alep fins a Damasc. La nit que Al-Sharaa entrava a Alep, la Noor la va passar al paritori.

"El Marcel va néixer la mateixa nit que el règim d'Al-Assad va caure a Alep. Estava començant el part i al mateix temps estava mirant les notícies. No em creia el que estava passant. I la setmana següent va caure el règim d'Al-Assad a tot el país. Acabava de tenir un fill i podria viatjar a Damasc perquè els avis el coneguin!"

La diàspora dels Alchikh

Vaig conèixer la Noor mentre era doctorant a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona fa exactament 10 anys. Ella en tenia 32. Soltera i vivia al barri de Gràcia on ja portava 5 anys de refugiada. Me la van presentar a l'IEMED (Institut Europeu de la Mediterrània), que l'havien contractat en pràctiques.

Ho vam aprofitar per personalitzar el drama sirià amb una d'entre els milions de persones que havien hagut de fugir. De fet, dues; perquè el reportatge coincidia amb l'arribada a Europa en patera del seu germà Anas, la dona i dos fills. L'un de dos anys, l'altre de només dos mesos. 

Tots quatre ja havien aconseguit travessar Europa des de Turquia, per Grècia, fins a Alemanya, on ja s'hi havia instal·lat un altre germà. Per a l'ocasió, en la gravació de la videotrucada entre la Noor i l'Anas, ell des del camp de refugiats de Kerpen, allà hi havia el company Oriol Serra, corresponsal a Berlín.

Canvi d'escenari

La Noor ens torna a rebre a casa en arribar de Damasc, ara a l'Eixample. Coneixem el Sergi, que entreté el Marcel mentre ella endreça els regals de les maletes, sobretot caixes i caixetes ornamentades amb els exquisits damasquinats de fusta i nacre. 

El primer que fan és mostrar-nos els vídeos amb la família. A casa, pel barri, a la mesquita dels Omeies. L'Anas, ara ja amb els cabells ben blancs: "Aquí, el meu germà Anas, amb qui vam fer el programa fa 10 anys. També feia 10 anys que no hi havia anat (a Damasc)."

"Va ser una retrobada, pels seus fills també. Era la primera vegada que veien (de grans) el país, a la besàvia. I la meva germana. No ens veiem des de feia 15 anys. L'última vegada que havia anat a Damasc va ser el 2010, pel seu casament. No l'havia vist més. I ara he conegut els seus quatre fills."

La família siriana

El Sergi també mira els vídeos i, de moment, calla; escolta la seva dona. Per ell ha estat la primera visita, no ja a Síria, sinó a un país àrab.

Marxava amb una certa recança pel trajecte, en cotxe des d'Amman; per la seguretat anant amb un nadó. Ha tornat, sobretot impactat per l'hospitalitat, potser un punt aclaparadora.

"Va ser molt intens. Però jo penso que, per a la Noor, és indestriable retrobar-se amb Síria de retrobar-se amb la seva família. És la mateixa cosa, en el fons."

Mostra fotos. La de l'avi amb el Marcel a braços; el català que va néixer amb la caiguda dels Assad. El Sergi gairebé no recorda quants cosins li han "aparegut" de cop al nadó. Tots al voltant del nouvingut, que no parla ni camina, però que no deixa de riure en cadascun dels frames. El centre d'atenció. La "joguina" dels més grans.

Entre els vídeos se n'escapa un del tiet als autos de xoc amb els "nous" nebots.

Reptes enormes

La bona notícia de tornar a Síria és el mateix fet de poder-ho fer. L'altra cara de la moneda, el retrobament amb la realitat. En alguns moments -diu la Noor- es pensava que estava visitant un altre país.

"Va ser molt dur per a mi. El nostre barri no el van tocar, però hem passat per molts que estaven destruïts i va ser molt, molt xocant."

"El país està molt deteriorat -confirma el Sergi-, molt empobrit. Costarà molta feina que les coses tornin a rutllar allà."

Els reptes són enormes. S'han complert els terminis promesos per Al-Sharaa. Hi ha nova constitució (provisional) que garanteix la separació de poders, però no la igualtat de gènere. No hi ha llei islàmica, però es basa en els principis de l'islam.

Es garanteix la separació de poders i el respecte de les minories, però a principis de març encara hi va haver més d'un miler de morts en un esclat de violència per un atac de simpatitzants de l'antic règim, respost amb matances indiscriminades dels guerrillers islamistes contra la minoria alauita (xiïta) a la qual pertanyien els Assad.

Més esperança que por

Les noves autoritats s'han donat quatre anys d'interinatge per fer una constitució definitiva i convocar eleccions. Han tancat ja un acord d'alto el foc i d'integració territorial amb la primera minoria del país, la kurda, majoritària i semiindependent al nord de Síria.

El que més agraeixen els sirians és que s'hagi acabat mig segle de dictadura, la guerra civil que ha costat mig milió de morts. Ha canviat l'horitzó. En quatre mesos han tornat a casa un milió de refugiats, dels set que van fugir, més d'una quarta part de la població.

El que més preocupa és l'empobriment que va colpir el Sergi, la falta de recursos. "Un salari mitjà està al voltant dels 100 euros al mes a Síria", constata la Noor, "però el cost de la vida no és gaire diferent del de Barcelona, tot és molt car".

"Malgrat tot, jo crec que la gent vol tenir esperança que a partir d'ara tot anirà millor. Saben que no és fàcil, però tot i amb això la gent vol tenir esperança que anirem endavant, que podrem ser capaços de reconstruir Síria i tenir pau."