El retorn desvergonyit de Netanyahu

Jerusalem ha viscut aquest inici del 2023 un dels moments més tensos dels darrers anys. El nou ministre de la Seguretat Nacional, el colon Itamar Ben-Gvir, ha entrat a l'esplanada de les Mesquites. Han estat 15 minuts, però la comunitat musulmana d'arreu del món ha posat el crit al cel. Perquè Ben-Gvir ha interpel·lat directament els seus enemics, els islamistes de Hamas:

"El govern israelià no es rendirà a una organització d'assassins, a una organització terrorista menyspreable. El mont del Temple (l'esplanada de les Mesquites) és el lloc més important per al poble d'Israel i és oberta a tothom: musulmans i cristians venen aquí, i sí, jueus, també. En un govern del qual soc membre, no hi haurà racisme ni discriminació, i els jueus aniran al mont del Temple. Ho aclarim a Hamas: no ens rendim, no ens inclinarem."

La novetat més important de la irrupció a l'esplanada de Ben-Gvir, però, no és el desafiament que ha fet als islamistes entrant al tercer lloc sant de l'islam. La figura més polèmica del govern més d'extrema dreta que ha tingut mai Israel feia temps que amenaçava d'entrar-hi i, com a líder dels colons, ja ho havia fet anteriorment.

La novetat més important -la reacció més esperada- és el que n'ha dit el primer ministre Benjamin Netanyahu just després: "El nostre govern és diferent i actuarem de manera diferent. Estem units davant els nostres objectius nacionals i treballarem junts per dur-los a terme com mai s'havia fet fins ara a l'Estat d'Israel." 

Nova política de seguretat?

La primera reunió del nou govern israelià, doncs, no ha deixat dubtes ni ha obert escletxes. Ben-Gvir té el suport del primer ministre i, per extensió, li són aprovades les polèmiques polítiques de seguretat que té previst fer. La més polèmica, la de retirar la nacionalitat als palestins del 48 que no "siguin lleials a Israel".

La manera com Netanyahu té previst implantar la seguretat a Israel implica estendre acords de pau amb les nacions musulmanes del Pròxim Orient. La seva estratègia per obviar l'ocupació dels territoris palestins ha estat ignorar els seus representants, ja sigui l'Autoritat Palestina controlada pel partit Al-Fatah a Cisjordània, o el govern de Hamas a la Franja de Gaza. I només començar el seu nou mandat, el primer ministre hi ha insistit:

"Després d'aconseguir quatre acords de pau històrics en quatre mesos, estem decidits a aprofundir en els acords existents amb sis països àrabs i afegir-ne de nous."

Però les nacions àrabs amb les quals Netanyahu vol la pau no han rebut gens bé la provocació del ministre Ben-Gvir a l'esplanada de les Mesquites. L'Aràbia Saudita, monarquia que acull els dos primers llocs sants de l'islam, ha criticat durament la visita.

També Jordània, el reialme haiximita que custodia la mesquita d'Al-Aqsa -allà on segons l'islam Mahoma hauria estat elevat al cel- ha condemnat la irrupció. Tot i haver firmat un tractat de pau amb Israel el 1994, els jordans temen que el nou govern Netanyahu, que depèn de radicals nacionalistes i religiosos, pugui canviar l'statu quo de l'esplanada de les Mesquites.

Esplanada de les Mesquites o mont del Temple

L'esplanada de les Mesquites, o el mont del Temple, com l'anomenen els jueus, és el cor del conflicte. Al bell mig de la Ciutat Vella de Jerusalem, comparteix pedres mil·lenàries adorades tant pels jueus com pels musulmans.

Tant uns com altres situen en aquest turó l'escena del sacrifici d'Isaac per part d'Abraham. La pedra on Isaac hauria estat lligat està -segons creuen uns i altres- dins la cúpula de la Roca, l'altra mesquita que hi ha a l'esplanada. Aquell mateix terra hauria format part del primer temple dels jueus, allà on el rei David va custodiar l'Arca de l'Aliança i que els babilonis van destruir. L'any 150 abans de Crist s'hi hauria construït, allà mateix, el Segon Temple, i d'aquell edifici quedaria ara només la paret que conforma el mur de les Lamentacions, actualment el lloc de pregària més sagrat del judaisme. 

Qualsevol canvi en aquest lloc tan sant és delicat i els israelians ho saben. Amb una irrupció com la d'aquest dimarts, l'aleshores líder del Likud Ariel Sharon va encendre els ànims de molts palestins l'any 2000. La jornada marca l'inici de la Segona Intifada, la més cruenta fins ara de les revoltes palestines contra l'ocupació israeliana. 

La declaració d'intencions de Netanyahu

Un altre líder del Likud, Netanyahu, ha redoblat l'aposta. No només ha beneït l'entrada a l'esplanada del seu ministre més radical. També ha fet una declaració d'intencions futures sobre els territoris palestins: el nou govern buscarà activament l'expansió dels assentaments jueus a Cisjordània. Una política que el dret internacional considera il·legal i que ha estat condemnada per diverses resolucions de Nacions Unides. De facto, doncs, Netanyahu continuarà dificultant, encara més, la hipotètica creació d'un estat palestí.

Actualment, ja hi ha gairebé mig milió de colons jueus vivint en territori palestí ocupat. Entre ells, dos ministres del govern, el mateix Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, responsable de la cartera de Finances. Tots dos ministres, els més ultradretans de l'executiu, tenen com a prioritat l'expansió de la presència jueva en territori cisjordà.

El seu somni manifest és que n'acabi marxant tota la població palestina i annexionar Cisjordània a Israel. És el mateix somni del Gran Israel proclamat pels fundadors del sionisme modern a principis del segle XX i segurament mai com ara es trobaran en disposició de fer polítiques actives per aconseguir-lo.

Benjamin Netanyahu té oberts tres processos judicials contra ell per prevaricació, frau i abús de confiança, i té la màniga ampla amb les exigències dels socis de coalició. Sap que el seu futur polític depèn de Ben-Gvir i Smotrich, de qui ha arrencat ja el compromís de donar-li immunitat judicial aprovant un canvi legislatiu que tregui poders al Tribunal Suprem. Confia, així, als 73 anys i en el seu sisè mandat, evitar poder ser condemnat.