El revolucionari "traïdor a Fidel i als dissidents"
Actualitzat
Fa anys vaig comprar en un mercat de l'Havana una petita joia. Era un senzill àlbum de cromos titulat "Revolución cubana", un àlbum de propaganda del nou règim, una lloa als protagonistes de la revolució, una col·lecció que els nens i nenes cubans a principis del anys 60 feien amb passió. Els herois no són com ara els jugadors de futbol sinó els comandants barbuts que van derrocar la dictadura de Batista després d'èpiques batalles.
Entre els cromos n'hi ha de molt interessants. Avui l'he tornat a repassar i m'he fixat en un de particular, el d'Eloy Gutiérrez Menoyo situat en el quadre d'honor dels comandants que, amb els germans Castro, van aconseguir aquella gesta del segle XX.
Vaig conèixer l'any 2006 Eloy Gutiérrez Menoyo amb motiu d'un viatge com a enviat especial de TV3 a Cuba. Localitzar-lo no era fàcil. Entrevistar-lo, encara menys. La seguretat castrista ens va seguir i, tot i que no ens va molestar, durant tota l'entrevista van mantenir un intimidador cotxe en una cantonada del carrer.
Vivia en un modest i fosc piset en un bloc de vivendes obreres mig derruïdes en un barri perifèric de l'Havana. Era un home alt, amb el cabells grisos, amb seriosos problemes a la vista i l'oïda, sequel·les clares dels 22 anys que havia passat a la presó fins que el president espanyol Felipe González va aconseguir que Fidel l'alliberés, el desembre del 1986.
Fill d'un republicà madrileny que va lluitar contra Franco, després del triomf de la Revolució Eloy Gutiérrez Menoyo aviat es va desmarcar del grup de fidels als Castro que fins l'últim dia de la seva vida ell va considerar que havien traït els principis de la revolució a què havia contribuït.
Era un personatge que traspuava bonhomia, serenitat, reflexió. Tenia la imatge d'un home trist però no per això sense esperança. D'ell destacava sobretot una virtut: en la seva conversa no hi havia rancúnia, ni una engruna d'odi pels que l'havien empresonat durant més de dues dècades i un ànim reconciliador en què no existia la divisió entre cubans bons i dolents.
Tant a l'exili de Miami, on va malviure, fins al seu retorn definitiu el 2003 a l'Havana, on era titllat de proscrit, va ser considerat per uns i altres com un traïdor. Pels castristes era l'heroi descavalcat del quadre d'honor de l'àlbum de cromos. Pels dissidents, un comandant revolucionari que seguia creient en la Revolució i per tant un dissident gens fiable.
Malvivia, doncs, a la capital cubana aïllat, menyspreat per tots i sense opcions a cap mena de treball que li pogués reportar una vida més digna. Per ell, viure a Cuba ho era tot encara que ho hagués de fer amb els pocs diners que guanyava la seva companya i algun dòlar que li podien enviar els seus fills des dels Estats Units. Cuba era el seu gran amor i no entenia com la dissidència moltes vegades es llançava als braços dels enemics del país.
El missatge que volia donar aquest dissident era que era possible el diàleg amb els Castro, sobretot amb el pragmàtic Raúl, amb qui havia coincidit en alguna ocasió aïllada i que no l'havia menyspreat com ho havia fet Fidel. Estava convençut que encara hi havia opcions de democratització, de reformes… Hi ha una frase d'Eloy Gutiérrez Menoyo que no em puc treure del cap cada cop que m'endinso en alguna informació sobre aquesta petita illa caribenya capaç de ser tan important en el context internacional. Deia "Cuba t'atrapa, com a mi, un espanyol, em va atrapar. Te n'enamores quan la coneixes i la pateixes. És un amor que no et deixa indiferent i que un grup de jerarques, que només vetllen pels seus interessos i pel seu poder, per més que s'hi esforcin, no et podran mai arravatar".
Algun dia, quan Cuba recuperi la llibertat, al "gallego Menoyo" (com se'l coneixia) caldrà que se li reconegui la seva trajectòria coherent i el seu esforç fallit per oferir als cubans una opció oberta i pacificadora.
He conegut a Cuba homes i dones que, com ell, van lluitar amb les armes al costat dels Castro perquè el seu país no fos una dictadura. Homes i dones que no reneguen de la revolució però que en critiquen la deriva, gent que potser mai han format part –com ell- de la galeria d'herois que recollia l'àlbum de cromos. Els cubans algun dia hauran de retre un homenatge al seu esforç en la lluita per la llibertat.
Entre els cromos n'hi ha de molt interessants. Avui l'he tornat a repassar i m'he fixat en un de particular, el d'Eloy Gutiérrez Menoyo situat en el quadre d'honor dels comandants que, amb els germans Castro, van aconseguir aquella gesta del segle XX.
Vaig conèixer l'any 2006 Eloy Gutiérrez Menoyo amb motiu d'un viatge com a enviat especial de TV3 a Cuba. Localitzar-lo no era fàcil. Entrevistar-lo, encara menys. La seguretat castrista ens va seguir i, tot i que no ens va molestar, durant tota l'entrevista van mantenir un intimidador cotxe en una cantonada del carrer.
Vivia en un modest i fosc piset en un bloc de vivendes obreres mig derruïdes en un barri perifèric de l'Havana. Era un home alt, amb el cabells grisos, amb seriosos problemes a la vista i l'oïda, sequel·les clares dels 22 anys que havia passat a la presó fins que el president espanyol Felipe González va aconseguir que Fidel l'alliberés, el desembre del 1986.
Fill d'un republicà madrileny que va lluitar contra Franco, després del triomf de la Revolució Eloy Gutiérrez Menoyo aviat es va desmarcar del grup de fidels als Castro que fins l'últim dia de la seva vida ell va considerar que havien traït els principis de la revolució a què havia contribuït.
Era un personatge que traspuava bonhomia, serenitat, reflexió. Tenia la imatge d'un home trist però no per això sense esperança. D'ell destacava sobretot una virtut: en la seva conversa no hi havia rancúnia, ni una engruna d'odi pels que l'havien empresonat durant més de dues dècades i un ànim reconciliador en què no existia la divisió entre cubans bons i dolents.
Tant a l'exili de Miami, on va malviure, fins al seu retorn definitiu el 2003 a l'Havana, on era titllat de proscrit, va ser considerat per uns i altres com un traïdor. Pels castristes era l'heroi descavalcat del quadre d'honor de l'àlbum de cromos. Pels dissidents, un comandant revolucionari que seguia creient en la Revolució i per tant un dissident gens fiable.
Malvivia, doncs, a la capital cubana aïllat, menyspreat per tots i sense opcions a cap mena de treball que li pogués reportar una vida més digna. Per ell, viure a Cuba ho era tot encara que ho hagués de fer amb els pocs diners que guanyava la seva companya i algun dòlar que li podien enviar els seus fills des dels Estats Units. Cuba era el seu gran amor i no entenia com la dissidència moltes vegades es llançava als braços dels enemics del país.
El missatge que volia donar aquest dissident era que era possible el diàleg amb els Castro, sobretot amb el pragmàtic Raúl, amb qui havia coincidit en alguna ocasió aïllada i que no l'havia menyspreat com ho havia fet Fidel. Estava convençut que encara hi havia opcions de democratització, de reformes… Hi ha una frase d'Eloy Gutiérrez Menoyo que no em puc treure del cap cada cop que m'endinso en alguna informació sobre aquesta petita illa caribenya capaç de ser tan important en el context internacional. Deia "Cuba t'atrapa, com a mi, un espanyol, em va atrapar. Te n'enamores quan la coneixes i la pateixes. És un amor que no et deixa indiferent i que un grup de jerarques, que només vetllen pels seus interessos i pel seu poder, per més que s'hi esforcin, no et podran mai arravatar".
Algun dia, quan Cuba recuperi la llibertat, al "gallego Menoyo" (com se'l coneixia) caldrà que se li reconegui la seva trajectòria coherent i el seu esforç fallit per oferir als cubans una opció oberta i pacificadora.
He conegut a Cuba homes i dones que, com ell, van lluitar amb les armes al costat dels Castro perquè el seu país no fos una dictadura. Homes i dones que no reneguen de la revolució però que en critiquen la deriva, gent que potser mai han format part –com ell- de la galeria d'herois que recollia l'àlbum de cromos. Els cubans algun dia hauran de retre un homenatge al seu esforç en la lluita per la llibertat.