El sexili, quan has de marxar del teu poble per poder viure com a gai o lesbiana

La lletra de la cançó "S'ha acabat" d'Els Pets serveix perfectament per il·lustrar la realitat de moltes persones del col·lectiu LGTBIQ+ a pobles i ciutats petites d'arreu del país. Diu: "Ma mare mai va creure que només fóssim amics. Ella ens protegia de la llengua dels veïns." I és que per protegir-se de tafaneries i de coses pitjors, molta gent d'aquest col·lectiu s'ha vist forçada durant anys a marxar a llocs més grans per passar desapercebuda.

I això, marxar de pobles o ciutats petites per haver rebut rebuig, discriminació o violència per la condició sexual, té un nom: sexili. En Joshua Tena, de 35 anys, i en Daniel Gasol, que en té 40, van créixer a Esparreguera i a Valls. Expliquen que durant la seva adolescència no els va ser fàcil viure com a gais.

En Joshua explica que quan anava a l'institut va viure "moltes situacions de discriminació, d'assenyalament, d'insults pel carrer, i alguna agressió". En Daniel, directament, considera que no va tenir ni infància ni adolescència:

"O si la recordo és d'una manera absolutament infeliç, en aquest escenari les condicions de vida són molt complexes i acabes tenint relació només amb dues o tres persones"

Durant molts anys, el sexili ha estat una realitat a l'ombra, un fenomen poc estudiat, i de moment no hi ha dades que el quantifiquin. Els sexilis d'en Joshua i d'en Daniel van començar, com tots, per necessitat, encara que de vegada no en fossin conscients en aquell moment, com explica el Daniel:

"Vaig comprendre aquest sexili tard, fa poc més d'un any, parlant amb un dels meus grans referents --l'Òscar Guasch-- que em va comentar que jo era sexiliat... i jo li vaig dir no, no, no... jo no ho soc"

Explica, però, que sempre ha sigut conscient que va marxar de Valls "per intentar ser feliç". La mateixa felicitat que buscava el Joshua, que recorda que quan posava el peu a Barcelona podia passejar tranquil escoltant música amb els auriculars sabent que ningú es ficaria amb ell: "Hi havia un gaudi molt gran de disfrutar de l'anonimat".

Orgull també als pobles

Els últims anys han aparegut multitud de col·lectius LGTBIQ+ que, més enllà de Barcelona, ajuden a obrir camí a persones que volen viure la seva sexualitat obertament als seus pobles d'origen. Els canvis han estat tan ràpids que avui ja s'experimenta el fenomen oposat al sexili, quedar-se al poble com a reivindicació d'una circumstància, d'una identitat, que ja no caldria reivindicar.

La Diputació de Barcelona ha iniciat un procés de diagnosi amb els ajuntaments i les entitats que treballen pels drets del col·lectiu LGTBIQ+ en pobles de menys de 20.000 habitants. De moment, ja ofereixen diversos serveis d'assessorament, acompanyament i alguns recursos econòmics --encara força limitats-- a tots els municipis que hi estiguin interessats.

A la vellesa, retorn a l'armari

Un altre fenomen invisibilitzat dins del col·lectiu LGTBIQ+ és el de les persones grans que no troben espais per viure en llibertat la vellesa, especialment a les residències i centres sociosanitaris. Paulina Blanco, de 72 anys i originària d'un poble d'Extremadura, va traslladar-se a Barcelona per poder viure en públic amb la seva dona.

Denuncia, però, que la societat encara no concep l'existència de gent gran gai, lesbiana o trans. Això, diu, molt sovint acaba causant un aïllament i una soledat especialment marcats:

"Hi ha moltes persones grans que si no viuen en una residència inclusiva, tornen a amagar-se, cosa que és una grandíssima injustícia. Ja hem hagut de viure una gran part de la nostra vida amagades... ja en tenim prou!"

La Generalitat va publicar l'any passat una guia de bones pràctiques perquè les residències i els centres de dia respectin les persones LGTBIQ+ perquè no es vegin obligades a tornar a amagar la seva identitat quan hi ingressen per por de ser jutjades. El document inclou mesures com l'ús de llenguatge inclusiu i que es designi una persona de referència per a les persones d'aquest col·lectiu als centres.