El tractat de Maastricht compleix 20 anys enmig d'una crisi existencial europea
Què tenen en comú Brussel·les, Amsterdam, Roma, Niça o Lisboa? A banda de ser ciutats europees, donen nom a tractats, més o menys polèmics, que han servit per modelar la Unió Europea tal com la coneixem avui. Però, sens dubte, el tractat més significatiu i que va introduir les reformes més transcendentals va ser el tractat de Maastricht, que està d'aniversari: compleix 20 anys. El text, firmat per dotze països el set de febrer de 1992, va afegir, als orígens econòmics, els pilars per a la construcció d'una unitat política i monetària europea de 340 milions de ciutadans.
Maastricht consagra el concepte d'Unió Europea. Dóna més poder de decisió al Parlament europeu i estableix noves formes de cooperació en defensa i en política exterior i de seguretat comuna, més coneguda per les sigles PESC.
Deixant de banda les qüestions organitzatives i burocràtiques, Maastricht va canviar la vida dels europeus. Per primer cop es parla de l'euro i del calendari d'introducció: des de les primeres unificacions d'institucions el 1990, fins que la moneda única va arribar a les butxaques dels ciutadans el 2002. El document canvia també la manera de moure's pel vell continent i instaura la llibertat de moviment i de residència dels ciutadans dels països membres.
La família europea es va ampliant i són necessaris nous tractats per redefinir l'entramat d'institucions sempre, però, mantenint l'essència de Maastricht. El 1997 arriba el tractat d'Amsterdam i el 2001 l'estèril tractat de Niça. El funcionament de la UE es torna cada vegada més complex i s'allunya dels ciutadans. La solució: una constitució que havia de ser ratificada o bé en referèndum o bé als respectius parlaments. El termini màxim fixat era el 2006. El "no" de França i Holanda a la Carta Magna va crear una crisi existencial que es va tapar reconvertint l'intent de Constitució en el tractat de Lisboa, en vigor des del 2009.
La crisi de valors arran de la fracassada carta magna europea coincideix amb la crisi econòmica. Grècia primer i després Irlanda i Portugal cauen i posen contra les cordes l'estructura que es considerava més sòlida: l'econòmica. També evidencien una crisi de lideratge buit que Alemanya, i en menor mesura França, intenten pal·liar. L'eix francoalemany, també conegut com "Merkozy", imposa l'austeritat com a recepta als excessos dels anys de bonança, sense que, de moment, es vegi la llum al final de túnel.
La Unió Europea bufa les espelmes del vintè aniversari del tractat de Maastricht demostrant que la seva essència encara és viva tot i les dificultats. Per activa i per passiva s'ha repetit que Europa és una unió i no es deixarà caure ningú. L'euro és una moneda forta, fiable i estable.
Malgrat les bones intencions, la díscola Grècia ha posat de manifest que els mecanismes de control han fallat i que els tractats havien plantejat un escenari idíl·lic, però no la possibilitat que uns dels membres de la família europea volgués marxar o fos expulsat per mal comportament. Després de dues dècades, els fonaments d'aquella comunitat després reconvertida en Unió Europea trontollen com un castell de cartes. Les previsions econòmiques auguren un altre "annus horribilis". La corda cada cop tiba més. Què passarà si es trenca?
Deixant de banda les qüestions organitzatives i burocràtiques, Maastricht va canviar la vida dels europeus. Per primer cop es parla de l'euro i del calendari d'introducció: des de les primeres unificacions d'institucions el 1990, fins que la moneda única va arribar a les butxaques dels ciutadans el 2002. El document canvia també la manera de moure's pel vell continent i instaura la llibertat de moviment i de residència dels ciutadans dels països membres.
La família europea es va ampliant i són necessaris nous tractats per redefinir l'entramat d'institucions sempre, però, mantenint l'essència de Maastricht. El 1997 arriba el tractat d'Amsterdam i el 2001 l'estèril tractat de Niça. El funcionament de la UE es torna cada vegada més complex i s'allunya dels ciutadans. La solució: una constitució que havia de ser ratificada o bé en referèndum o bé als respectius parlaments. El termini màxim fixat era el 2006. El "no" de França i Holanda a la Carta Magna va crear una crisi existencial que es va tapar reconvertint l'intent de Constitució en el tractat de Lisboa, en vigor des del 2009.
La crisi de valors arran de la fracassada carta magna europea coincideix amb la crisi econòmica. Grècia primer i després Irlanda i Portugal cauen i posen contra les cordes l'estructura que es considerava més sòlida: l'econòmica. També evidencien una crisi de lideratge buit que Alemanya, i en menor mesura França, intenten pal·liar. L'eix francoalemany, també conegut com "Merkozy", imposa l'austeritat com a recepta als excessos dels anys de bonança, sense que, de moment, es vegi la llum al final de túnel.
La Unió Europea bufa les espelmes del vintè aniversari del tractat de Maastricht demostrant que la seva essència encara és viva tot i les dificultats. Per activa i per passiva s'ha repetit que Europa és una unió i no es deixarà caure ningú. L'euro és una moneda forta, fiable i estable.
Malgrat les bones intencions, la díscola Grècia ha posat de manifest que els mecanismes de control han fallat i que els tractats havien plantejat un escenari idíl·lic, però no la possibilitat que uns dels membres de la família europea volgués marxar o fos expulsat per mal comportament. Després de dues dècades, els fonaments d'aquella comunitat després reconvertida en Unió Europea trontollen com un castell de cartes. Les previsions econòmiques auguren un altre "annus horribilis". La corda cada cop tiba més. Què passarà si es trenca?
