El viatge de l'Apollo 11 a la Lluna: 50 anys de la gran gesta del segle XX

"L'Eagle ha allunat", va dir Neil Arsmtrong des del nostre satèl·lit el 20 de juliol de 1969, quan aquí eren les 9 i 17 minuts del vespre. La frase és molt menys famosa que la pronunciada per ell mateix unes hores més tard: "Un petit pas per a un home, un gran salt per a la humanitat". Però la segona no hauria estat possible sense la primera.

Neil Armstrong i Buzz Aldrin parlaven des del mar de la Tranquil·litat. Unes hores després de la seva arribada, una nau soviètica no tripulada, Luna 15, s'estavellava al mar de la Crisi. Dos noms que semblen triats per un guionista irònic, però que, per atzar, encaixen molt bé en el desenllaç de les dues missions.

Si bé l'Apollo 11 va complir amb el que estava previst, les etapes finals no van ser gens fàcils. El sistema informàtic va llançar diverses alarmes, la majoria injustificades, però que van causar preocupació lògica i van impedir centrar tots els esforços en les delicades maniobres. El lloc previst per allunar estava ple de roques i a 122 metres d'altura Armstrong va prendre el control manual de la nau.
 

Molt poc després, es va començar a aixecar pols del terra, cosa que dificultava la visió clara de la superfície. Mentrestant, el combustible s'estava esgotant. Finalment, l'Eagle va tocar terra, quan quedava combustible per a poc més de 30 segons. A poca distància hi havia un cràter profund de 24 metres de diàmetre.

A les 3 i 56 minuts de la matinada -22.56 de la nit a Houston- hi va haver la transmissió televisiva més espectacular de la història, amb uns 600 milions d'espectadors -la sisena part de la població d'aleshores. Armstrong va fer els primers passos a la Lluna i al cap d'uns vint minuts s'hi va afegir Aldrin. "Magnífica desolació", va comentar.
 

Dues hores i 22 quilos de mostres

Van estar dues hores passejant per la Lluna, instal·lant instruments i recollint 22 quilos de mostres. Van pujar al mòdul, van dormir i menys de 24 hores després d'haver arribat van enlairar-se per reunir-se amb Michael Collins, que havia donat voltes al satèl·lit en el mòdul de comandament. El 24 de juliol la nau cau a l'oceà Pacífic -aquest sí un mar de debò. Havien passat 195 hores des del seu enlairament, el 16 de juliol.

Un dels elements més destacats d'aquest viatge i de totes les missions a la Lluna va ser el coet Saturn V. Dissenyat per poder dur a terme l'exploració del satèl·lit, segueix sent el coet més alt, pesant i potent mai construït. Feia 110,6 metres d'altura i 10,1 metres de diàmetre i pesava 2.970.000 quilos. 
 

Va ser llançat 13 vegades i no va patir mai cap accident amb pèrdua de tripulació o de càrrega. En total va costar 6.417 milions de dòlars -equivalents a uns 42.000 milions en el valor actual. Cada llançament costava 185 milions de dòlars de l'època, dels quals 110 milions eren el cost de cada vehicle.
 

Una cursa tecnològica i política

Harrison Schmitt, l'únic geòleg que ha viatjat a la Lluna, hi va anar en l'última missió

L'arribada a la Lluna culminava 12 anys de cursa tecnològica i, sobretot, geopolítica. El 4 d'octubre de 1957, la Unió Soviètica posava en òrbita l'Sputnik, el primer satèl·lit artificial de la història. El 1959 el Luna 2 s'estavellava a la superfície de la Lluna. El 1961 viatjava a l'espai el primer cosmonauta, Iuri Gagarin. Els soviètics també van ser els primers a enviar simultàniament dues naus tripulades a l'espai (1962), enviar-hi una dona (Valentina Tereixkova, 1963), una tripulació de tres persones (1964) i a fer el primer passeig espacial fora de la nau (1965). I també el primer allunatge suau d'una nau no tripulada, el 1966.

Devia ser el vol de Gagarin allò que va fer exclamar "Prou!" al president John F. Kennedy. Va demanar que s'estudiés a fons quina podia ser la resposta més espectacular però assumible per recuperar el lideratge. I el 25 de maig del 1961, en una sessió especial conjunta de les dues cambres, el president va anunciar que abans d'acabar la dècada els Estats Units enviarien un home a la Lluna i el retornarien sa i estalvi a la Terra.

La cursa no va ser només entre dos genis de l'astronàutica -el soviètic Sergei Korolev, que moriria el 1966, i el nord-americà nascut a Alemanya Wernher von Braun- i dos extensos equips, sinó de dos sistemes polítics i econòmics. Capitalisme i comunisme s'enfrontaven a l'espai.

I també hi havia espai per a les ambicions personals. El president Richard Nixon, que havia tingut un paper ben escàs en el programa Apollo -va accedir a la presidència el 1968-, va voler fer una trucada a llarguíssima distància i va parlar amb els astronautes quan encara eren a la Lluna.

També va viatjar pel món lluint l'èxit de la missió i anunciant, al mateix temps, que l'exèrcit abandonaria progressivament el Vietnam. I quan devia pensar que el programa estava amortitzat políticament, va cancel·lar les tres darreres missions Apollo -les números 18, 19 i 20.

Vehicle passejant per la Lluna en la missió Apollo 17

De què va servir el viatge?

I a part de prestigi, què es va aconseguir amb el viatge? Concretament amb les missions Apollo els avenços més grans van ser, lògicament, l'augment de coneixements sobre el nostre satèl·lit. Els 382 quilos de roques i regolites -barreja de pols i de fragments de roca- van permetre esbrinar que els materials de la Lluna eren molt antics. A la Terra n'hi ha de molt més joves perquè és un planeta actiu que ha viscut un procés continu de transformacions a l'escorça.

També va significar un gran pas per conèixer com es va formar la Lluna. Hi havia diverses teories, però després de l'anàlisi de les mostres la més acceptada és que fa uns 4.500 milions d'anys un cos de la mida de Mart va xocar amb una jove Terra i en va arrencar una part. El cos i el material capturat van acabar formant la Lluna.

Queden moltes mostres que la NASA va guardar segellades i que s'aniran analitzant. I queden molts llocs on no s'han recollit mostres, que es podrien obtenir amb futures missions, tripulades o no.

A banda d'això, les missions Apollo i tota l'exploració especial en general han fet grans aportacions més terrenals. Els imprescindibles satèl·lits meteorològics, de comunicacions, de vigilància o de teledetecció són el fruit més obvi. Els complexos programes informàtics, la miniaturització dels equips, els sistemes de telecontrol sobre l'estat físic dels astronautes, els nous materials que havien de suportar condicions extremes, l'obtenció i transmissió d'imatges, els sensors de diversos tipus són altres beneficis que continuen arribant amb les noves missions. 

Centrant-nos en el programa Apollo, la NASA explica en una pàgina web alguns dels productes o processos que se n'han derivat: peces de roba que ajuden a rebaixar la temperatura corporal -utilitzades avui per pilots, tècnics de certes instal·lacions i persones que pateixen determinades malalties-, reciclatge de fluids corporals -que ha dut a millorar la diàlisi per a malalts de ronyó-, equips per fer exercici físic, disseny de calçat esportiu, materials per aïllar habitatges i edificis i, per tant estalviar energia, tecnologies de purificació d'aigua, menjar deshidratat i congelat, sistemes de conservació d'aliments, detectors de gasos tòxics o perillosos, lubricants d'altes prestacions i característiques especials, teixits tècnics i moltes altres coses.

Cal desfer també alguns mites. El tefló, que entre altres coses va permetre fabricar paelles sense adherència, el va crear el 1938 Roy J. Plunkett, de l'empresa química DuPont. El Tang, pols concentrada per elaborar sucs de fruita natural, el va inventar William A. Mitchell, de la General Foods Corporation, el 1957. El Velcro el va inventar l'enginyer suís George de Mestral el 1941.

Finalment, cal reconèixer les aportacions de l'URSS, primer, i de Rússia, després. Perduda la cursa a la Lluna, els soviètics es van concentrar en estades llargues a l'espai i van posar en òrbita l'estació Mir. La seva experiència va ser essencial a l'hora de planificar l'Estació Espacial Internacional i de conèixer quin impacte tenen en l'organisme les llargues estades a l'espai. Sense oblidar que durant molts anys i fins i tot ara les naus russes són les úniques que permeten portar i recollir astronautes de l'estació espacial.
 

Una feina d'equip

De l'arribada a la Lluna també se n'han derivat intangibles. Una missió tan complexa va obligar a la coordinació de grans equips. La NASA calcula que hi van participar unes 400.000 persones entre enginyers, científics i tècnics. Cada missió comportava fabricar uns 4,5 milions de peces i totes havien de funcionar amb una fiabilitat extraordinària. Aquesta manera exigent de treballar, aplicada a altres àmbits, va comportar grans beneficis.

L'altre llegat no està tan clar i seria un sentiment d'unió de tota la humanitat. La placa que van deixar els astronautes a la Lluna deia que homes procedents del planeta Terra havien viatjat en pau, en nom de tota la humanitat, i el dibuix mostrava els dos hemisferis de la Terra sense fronteres nacionals. Però la bandera que s'hi va plantar de seguida va ser la dels Estats Units i el rèdit de la missió també el va aprofitar aquell país i, sobretot, Nixon i els republicans, en el poder en aquell moment.
 

Retorn a la Lluna

Des del desembre del 1972, cap persona ha tornat a la Lluna, però sí que hi han arribat tres naus enviades per la Unió Soviètica. Una portava un vehicle que va recórrer 37 quilòmetres per la superfície del satèl·lit. Una altra havia de portar mostres a la Terra però no va poder enlairar-se des de la Lluna. I una darrera va portar 170 grams de sòl lunar. Era el 1976.

Fins passats 43 anys no va tornar a arribar un nau a la Lluna -algunes sí que van orbitar el satèl·lit. Al gener del 2019, la Xina va fer allunar, per primera vegada en la història, una nau a la cara oculta del satèl·lit. A l'abril, la nau israeliana Beresheet es va estavellar en el satèl·lit. Hauria estat el quart país a posar un giny a la Lluna i el primer a fer-ho amb una nau privada.

L'Índia també vol entrar a la llista. Precisament aquest dilluns té previt llançar la nau Chandrayaan-2, que hauria d'allunar al setembre. Candrayaan-2 s'havia d'enlairar diumenge passat però es va aturar per problemes tècnics. Alemanya i el Japó també tenen programes per portar naus a la superfície lunar.

Però els plans de retorn a la Lluna semblen ara, almenys sobre el paper, més ambiciosos que el viatge de naus no tripulades o estades breus d'astronautes. El president dels Estats Units, Donald Trump, va anunciar que el 2024 hi enviarien astronautes i que, per primer cop, un seria una dona. Però les declaracions contradictòries no deixen gaire clar si aquest és realment l'objectiu.
 

A l'hora de donar nom al nou programa nord-americà s'ha pensat en els lligams familiars. Es diu Artemis, germana bessona d'Apol·lo i deessa de la Lluna en la mitologia grega. Es pretén llançar la primera missió, no tripulada, abans de finals del 2020 amb la nau espacial Orion.

Representació artística de la nau Orion (NASA)

La Xina té un ambiciós programa d'exploració lunar que inclou vehicles totterreny i recollida de mostres per dur-les a la Terra. I a finals de la propera dècada vol establir-hi una estació lunar habitada.

L'Agència Espacial Europea (ESA) també vol construir una base permanent a la Lluna: l'anomenada Moon Village, vil·la lunar.

I també hi ha projectes privats que pretenen arribar al satèl·lit amb naus tripulades.

Falta veure com es concreten aquests projectes -d'entrada, com troben prou finançament. I quins objectius plantejaran, de forma individual o conjunta. Potser també caldrà reformular el Tractat de l'Espai Exterior, signat inicialment pels Estats Units, el Regne Unit i la Unió Soviètica el 1967. En aquest moment en formen part 109 països i 23 més l'han signat però no l'han ratificat.

El tractat estableix que cap país pot reclamar sobirania sobre cap part del satèl·lit i que és zona desmilitaritzada. Però s'hauria de regular de forma més concreta l'explotació dels recursos lunars, sobretot amb l'entrada d'empreses privades en la colonització del satèl·lit.
 

Camí de Mart

Si bé els projectes més importants inclouen l'establiment de bases lunars permanents, també es contempla l'arribada a la Lluna com a pas previ a un projecte molt més ambiciós i complex: anar a Mart. Es tracta d'un viatge que posaria en condicions físiques i psíquiques extremes a la tripulació. Uns 9 mesos de viatge per arribar-hi i 9 mesos més per tornar, als quals s'hi ha de sumar el temps que es quedin explorant el planeta.

Seria un gran repte solucionar temes com l'alimentació, l'atenció mèdica, l'exposició a radiacions o qualsevol incidència tècnica, humana o ambiental que es produeixi. Quan hi arribi el primer humà, potser serà massa prudent i modest dir que allò també és un petit pas.