El dilema del partit de Mandela a Sud-àfrica: un soci complicat, un d'incòmode o un d'indesitjable

El 60% dels sud-africans no vol que el Congrés Nacional Africà (ANC, en les sigles en anglès) governi el país, almenys en solitari. De totes les xifres, aquesta és la que més mal fa l'actual president, Cyril Ramaphosa. No és que s'hagi apagat el record de Nelson Maldela, fundador de l'ANC. No és això. És, simplement, que els electors han perdut la paciència.

Identificar-te com a hereu de Mandela no significa disposar d'un perdó etern pels problemes que encara arrossega la Sud-àfrica del segle XXI: atur, desigualtats, inseguretat, falta d'habitatge, corrupció política... i talls de llum. Sí, un dels temes estrella en els debats electorals ha estat la deficient xarxa de subministrament d'electricitat, impròpia d'una potència regional com Sud-àfrica. L'ANC encara disposa de crèdit, però s'esgota.

Ramaphosa ha comparegut aquesta diumenge a la tarda per explicar que pensa fer. Moltes victòries electorals acaben en debacle. Aquesta n'és una. L'ANC només ha obtingut el 40% dels sufragis, perd, doncs, 20 punts. El primer que ha demanat és que ningú no celebri res. No és un dia per a festes. És un dia per pensar en com governar. És un dia per ser valents. És un moment crucial per a la Sud-àfrica moderna, que haurà de prendre decisions col·lectives que posen a prova la cohesió del país.

Ramaphosa necessitarà governar amb l'ajuda de l'oposició, no té més remei. El problema és que l'ANC no ha necessitat mai negociar. 30 anys de democràcia i tots 30 governant amb majoria absoluta. El problema és que haurà de triar entre un soci indesitjable, un soci complicat i un soci incòmode.
 

Julius Juju Malema, el soci complicat: 9% de vots

Complicat per la seva vehemència, els seus canvis d'opinió, les seves contradiccions i el que ell anomena franquesa. Ell en diu franquesa. Els jutges i detractors en diuen masclisme, racisme i violència verbal. El seu grup parlamentari és petit, però és el més conegut per la seva xerinola i posada en escena, tots de vermell, boina Che Guevara, estrella de cinc puntes, kufia palestina i tota mena d'accessoris que semblen trets de l'armari de la Barbie comunista.

Ell s'identifica amb els valors de l'esquerra internacionalista, malgrat que la premsa sud-africana va descobrir després que té un estil de vida milionari. En la seva vehemència, va criticar els exiliats de Zimbàbue de ser uns desclassats per viure al barri més ric de Johannesburg, precisament al mateix barri on ell té la seva mansió. No suporta el feminisme perquè creu que distorsiona l'única lluita noble: la de classe.

En termes econòmics, proposa expropiar terres en funció del color de la pell del propietari, en aquest cas, la blanca. Aquesta fórmula, que va portar Zimbàbue a la fallida econòmica, ja només interessa a aquells sud-africans negres que viuen en la mateixa pobresa de l'apartheid. Sobre els blancs, va editar un disc que porta el suggerent títol de "Matem-los". Tot això l'ha portat a ser condemnat dues vegades per delictes d'odi.

Certament, la majoria dels sud-africans només veuen en ell un fatxenda inculte, objecte predilecte de bromes i acudits. Una vegada va dir que preferiria matar-se abans de cometre una cosa tan horrible com el suïcidi. Sense comentaris. Ramaphosa vol, realment, pactar amb un home tan imprevisible?
           

Jacob Zuma, el soci indesitjable: 15%

El 2018, el Congrés Nacional Africà va haver de prendre la decisió d'exigir al seu camarada Zuma, un líder històric de la lluita apartheid, que dimitís com a president de la República. La premsa havia destapat tot un reguitzell d'escàndols polítics, tots inclosos en el manual del bon corrupte: nepotisme, ús de béns públics, favoritisme, robatori, associació il·lícita, frau i blanqueig de capitals.

La seva carrera política ha estat esquitxada per escàndols, relacionats tant amb la seva reconeguda poligàmia i les seves nombroses relacions extramatrimonials com amb les seves presumptes activitats il·lícites. De totes les acusacions, les més greus són les d'haver acceptat suborns milionaris i una altra de tràfic d'armes. Es va sentir humiliat pel seu propi partit i ara s'ha venjat.

El seu nou partit ha tret el 15% dels vots i s'ha situat com a tercera força del país. Per fer-ho ha centrat la seva campanya a la seva terra, Kwazulu-Natal, on ha tret la majoria dels vots, fet que ha revifat el vell fantasma de l'antagonisme ètnic entre els zulus (la minoria còmplice dels blancs durant l'apartheid) i la resta de nacions de pell negra.

Atiar l'etnicisme és un joc perillós. Tothom recorda els aldarulls que van esclatar a la regió de Durban després de la condemna a presó de Zuma. Va anar d'un pèl que tot plegat no degenerés en revolta. Ramaphosa ha dit que negociarà amb tothom, però veu molt difícil arribar a cap mena d'acord amb Zuma, bàsicament perquè exigeix dues coses: que Ramaphosa faci un pas al costat (que no sigui el president) i que Zuma sigui indultat, pugui aconseguir una acta de diputat i torni a ser presidenciable. A pesar dels seus 82 anys, està clar que no se'l pot donar per mort políticament.
 

John Steenhuisen, el soci incòmode: 24%

L'animadversió Zuma-Ramaphosa podria donar pas a un pacte tan imprevist com incòmode en la Sud-àfrica que encara recorda la violència de l'apartheid. John Steenhuisen, un liberal de centredreta que només era un adolescent en l'era de la segregació racial, ha portat la seva formació a la segona posició.

Es troba molt allunyat ideològicament de l'ANC, però no tant en els temes econòmics, atès que la formació de Nelson Mandela fa molt de temps que ja no qüestiona el capitalisme. Es tracta d'un home àgil que ha aconseguit que molts negres votin l'Aliança Democràtica, un partit associat als blancs. Sap quins són els temes que preocupen: la delinqüència i l'atur. També ha assegurat, sí, que s'acabaran els talls de llum si governa.

Al Parlament és un dels polítics més incansables en els debats, l'únic que ha estat capaç de posar a prova la paciència de Ramaphosa. Tampoc no té problemes a replicar els que diuen que el seu partit és el partit dels blancs tot assegurant el contrari, que és el més divers (el seu antecessor al capdavant del partit, certament, era negre). El seu punt feble és la seva insistència a posar fi a les anomenades "quotes racials" imposades per l'ANC per tancar la bretxa econòmica en un dels països més desiguals del món. Ell, en canvi, defensa la meritocràcia, a pesar que els mèrits són més fàcils per als que més tenen.

La gran pregunta, al marge de tot, és si Sud-àfrica, 30 anys després d'estrenar democràcia, està preparada per veure un pacte amb la minoria privilegiada blanca. Tothom assumeix que hauria de ser un signe de normalitat en un país que diu que ha superat el debat sobre el color de la pell... però que cal esperar. Molts encara no han oblidat aquell supremacisme basat, precisament, en la pigmentació de l'epidermis.